Segur que alguna vegada has tingut dificultats per contactar amb el teu metge de família malgrat haver-ho intentat moltes vegades; segur que coneixes algú que fa setmanes que espera per sotmetre’s a una prova diagnòstica o a una valoració de l’especialista hospitalari; segur que com a pacient has percebut que entre els mateixos professionals falla la comunicació ja sigui perquè manca informació important a la història clínica o perquè ningú hagi pactat amb tu els objectius o el tractament per millorar el teu procés de salut.
Aquestes situacions, que afecten tant pacients com professionals sanitaris, lamentablement són massa habituals fins al punt que molts equips de salut les han assumit com a irresolubles; encara més, han adaptat la seva cultura organitzativa aplicant solucions provisionals, en lloc de fer un abordatge estratègic i resoldre el problema d’arrel.
Quines són les conseqüències d’aquesta atenció tan fragmentada? El que és evident és que comporten una possibilitat més gran d’errors mèdics, retards en els diagnòstics, un augment de les descompensacions i globalment una menor satisfacció de professionals i pacients.
Davant d’aquests gaps, alguns sistemes de salut aposten clarament per potenciar estratègies vinculades a la continuïtat assistencial. Es tracta d’una línia relativament recent orientada a millorar l’atenció coordinada i cohesiva que els pacients reben al llarg de la seva trajectòria de salut com a element crucial per garantir una atenció sanitària de qualitat.
Vegem què diu l’evidència sobre això: un grup d’investigadors suecs ha publicat a BMC Health Services Research, un interessant estudi titulat “Què cal per a la continuïtat de l’atenció i com podem aconseguir-ho?”, amb una perspectiva valuosa sobre les percepcions dels professionals multidisciplinaris sobre la continuïtat assistencial en el context de atenció a pacients amb malalties cròniques.[1]
Què cal per aconseguir la continuïtat assistencial?
Els investigadors van fer entrevistes amb professionals dels serveis sanitaris i socials de tres àrees geogràfiques amb característiques diferents a Suècia. Es va concloure que la continuïtat assistencial depenia per una banda, de la cooperació professional i de la capacitat de traçar relacions duradores i personalitzades amb els pacients i entre professionals, a nivell micro; de l’estabilitat a les estructures organitzatives i la cooperació interdisciplinària amb l’objectiu d’aconseguir una atenció coordinada a llarg termini, a nivell meso; i a nivell de macrosistema, de la responsabilitat conjunta per a la governança sota una perspectiva cohesiva, desenvolupant solucions tècniques uniformes per a l’intercanvi de coneixements i informació.
Es destaquen tres elements clau per aconseguir una continuïtat assistencial amb impacte real al sistema:
Comunicació efectiva: L’intercanvi d’informació precisa i oportuna entre els diferents professionals involucrats en l’atenció del pacient és essencial per garantir una atenció coordinada.
Col·laboració interprofessional: La col·laboració efectiva entre professionals de diferents disciplines, com ara metges, infermeres, treballadors socials i fisioterapeutes, és fonamental per abordar les necessitats complexes dels pacients amb malalties cròniques.
Enfocament centrat en el pacient: L’atenció s’ha de centrar en les necessitats i les preferències individuals del pacient, involucrant activament el pacient en la presa de decisions sobre la seva atenció.
Com poden els directius de les empreses sanitàries impulsar la continuïtat assistencial?
En un entorn cada cop més complex i fragmentat, la continuïtat assistencial esdevé clarament un desafiament fonamental per als directius de les empreses sanitàries. Algunes accions clau que poden adoptar inclouen:
Prioritzar la continuïtat assistencial a l’agenda estratègica de l’empresa: En considerar-la un objectiu estratègic s’han d’assignar els recursos necessaris per a la seva implementació.
Fomentar una cultura de col·laboració: Crear un entorn on els professionals de diferents disciplines se sentin valorats i se’ls animi a treballar plegats de manera efectiva.
Implementar tecnologies de la informació que facilitin la comunicació i l’intercanvi d’informació: Això inclou l’ús d’històries clíniques electròniques compartides, sistemes de missatgeria segura i eines de col·laboració en línia.
Desenvolupar programes de formació que es centrin en la continuïtat assistencial: Capacitar els professionals sanitaris sobre la importància de la continuïtat assistencial i les habilitats necessàries per assolir-la.
Involucrar els pacients en el disseny i la implementació d’iniciatives de continuïtat assistencial: La perspectiva dels pacients és fonamental per garantir que les iniciatives de continuïtat assistencial siguin efectives i en satisfacin les necessitats.
Assolir una veritable continuïtat assistencial entre atenció primària i atenció hospitalària és un repte enorme però no impossible. Els beneficis de reduir la fragmentació tenen tant d’impacte en el conjunt del sistema, que val la pena invertir els màxims esforços a intentar-ho. I aquí és on els directius tenen per davant l’enorme repte de construir entorns que promoguin la continuïtat assistencial invertint en iniciatives que la facin realitat. Estic convençut que, amb esforç, ho aconseguirem.
Referències
[1] Ljungholm L, Edin-Liljegren A, Ekstedt M, Klinga C. What is needed for continuity of care and how can we achieve it? – Perceptions among multiprofessionals on the chronic care trajectory. BMC Health Serv Res. 2022 May 23;22(1):686. doi: 10.1186/s12913-022-08023-0. PMID: 35606787; PMCID: PMC9125858.
Foto de Alessio Soggetti
