Johan Cruyff, fumador empedreït, als quaranta quatre anys va patir un infart de miocardi prou greu com per acabar a la taula de quiròfan. Un cop anestesiat, els cirurgians cardíacs, abans d’anar cap al pit, van anar a la cama, d’on van ressecar una vena que els va semblar que era prou bona. Aleshores van procedir a obrir el tòrax del pacient, van connectar l’ECMO i li van aturar el cor. Amb la vena acabada d’extreure de la cama van fer un curtcircuit entre l’artèria aorta i la coronària. Així va ser com aquella vena reciclada va regalar uns quants anys addicionals de vida a Johan Cruyff, que fins i tot va tornar a les banquetes, ja com entrenador. L’èxit d’aquesta intervenció, coneguda com a bypass coronari, més enllà de la tecnologia imprescindible, depèn essencialment de la destresa dels cirurgians per segellar les sutures de l’empelt.
Leana Wen i Joshua Kosowski, dos internistes del Brigham and Women Hospital de Boston, en un llibre[1] relaten vuit casos de persones que a les urgències del seu propi hospital se’ls va diagnosticar erròniament per culpa de no haver-los escoltat convenientment. L’entrevista clínica és un instrument de treball que requereix habilitats per aconseguir que els pacients expliquin les coses que realment els preocupen. Escoltar bé no és una matèria que s’aprèn en un curset, sinó una qüestió d’actitud farcida de petits detalls, com saber mirar genuïnament els ulls de les persones quan parlen, evitar que les distraccions trenquin l’atmosfera de la conversa, no interrompre el relat si no és per interessar-s’hi, estar atents a les emocions quan apareixen, ajustar el llenguatge al nivell de comprensió de cada malalt i confirmar que els pacients entenen les propostes a més de demanar-los la seva opinió al respecte.
Valguin la perícia quirúrgica i mèdica com a reivindicació de la competència professional, una qualitat menystinguda per unes avaluacions que s’entesten a acreditar, per contra, els certificats acadèmics assolits, els articles publicats, el factor d’impacte obtingut i els anys de veterania. Amb aquest desenfocament no és estrany veure casos de catedràtics incompetents encimbellats a la jerarquia de la universitat, mentre que altres professionals que malden per una plaça de professor associat resulta que són els predilectes dels treballadors dels hospitals per operar els seus familiars, o se’ls omple l’agenda de pacients recomanats.
A l’article “Avaluació de models organitzatius a l’Atenció Primària de Salut”[2], Rafael Manzanera i el seu equip expliquen que la satisfacció dels pacients dels centres de salut està vinculada a l’experiència assistencial; és a dir al tracte rebut i a la confiança generada per l’equip professional, més que no pas a altres consideracions. Uns resultats que confirmen el que diu la intuïció. Les persones volem ser ateses amb respecte, amb diligència i amb eficàcia professional.
De tot plegat es dedueix que els sistemes de salut haurien de posar l’accent en la formació de professionals competents i compromesos; i els haurien d’avaluar, reconèixer i remunerar apropiadament. Aquests són el motor del valor dels serveis que s’ofereixen. Els pacients ho saben.
Referències
[1] Wen L, Kosowsky J. When doctors don’t listen. How to avoid misdiagnoses and unnecessary tests. Nova York: Thomas Dunne Books; 2013.
[2] Manzanera R, Iruela A, Moral I, Armengol R, Gálvez G, Lourdes Jiménez M. Assessing the impact of socioeconomic determinants and management models on primary health care in Catalonia. Aten Primaria. 2026 Feb 3;58(4):103452. doi: 10.1016/j.aprim.2026.103452.
Foto de Rafa Seguí