“Anirem a la foguera, ens cremarem, però no oblidarem les nostres conviccions”
Nikolai Vavílov[1]
No m’ho podia creure. El telèfon acabava de sonar per cinquena vegada i només necessitava que em donessin un moment. Sí, ja sabia que encara hi havia dos guàrdies per cobrir i que el contracte no s’havia pogut signar, però necessitava una mica de temps perquè l’última ponència finalitzés i pogués contestar la trucada. Mentrestant, respirava profundament i intentava obrir matusserament el correu, almenys això sí que ho podia fer. Al cap de pocs minuts, tots estaven prenent cafè de forma distesa. Jo, no obstant, caminava nerviosa d’una banda a l’altra del passadís, parlant per telèfon, sense aconseguir trobar solució a aquell incendi sobtat que amenaçava de fer malbé tota l’activitat assistencial d’aquell cap de setmana. Vaig decidir no esperar més, i vaig recollir les meves coses. Només vaig acomiadar-me d’un company “No sé què estic fent aquí. Torno al despatx a treballar”. Ell em va contestar “és el que has de fer” El camí de tornada va ser molt dolent. Un gran sentiment de tristesa m’inundava i tenia ganes de deixar-ho tot: la gestió, estudiar, escriure… Però, encara que les ganes existien, llençar la tovallola no es trobava com una possible opció.
Per què hem de seguir? Aquesta era la pregunta que es repetia al meu cap… i no va trigar a aparèixer la resposta: Perquè aquesta feina és alguna cosa més que apagar focs. Perquè hi ha una causa justa en què creiem i per la qual hem de lluitar, i aquesta causa no és altra que reforçar i fer perdurar un sistema sanitari millor, que ens transcendeixi, que garanteixi l’equitat i que tingui les persones com a centre del sistema.[2] Aleshores vaig recordar el llibre de Simon Sinek “El joc infinit” que havia llegit dos anys enrere i al que es feia referència a “Buscant el manual del gestor novell: Les regles del joc”.[3] Havia caigut al parany d’altres jugadors: jugar amb regles finites, en un joc infinit, i intentar guanyar-lo amb solucions ràpides i, lògicament, no ho estava aconseguint. La meva justa causa s’havia desdibuixat en post d’una supervivència diària, que em portava al desànim i a tornar a casa cada dia amb la sensació de no haver fet res. I no era l’única que se sentia així. Necessitem aturar-nos i reflexionar, aixecar la mirada més enllà del nostre entorn proper i lluitar fermament per la nostra causa, el nostre sistema sanitari, avaluar la seva situació actual i treballar-hi, tots amb les mateixes regles.
Recentment l’European University Hospital Alliance (EUHA) ha publicat un article de consens “Rethinking Healthcare Systems” on es fa una anàlisi sobre la situació actual dels sistemes sanitaris i on se’ns convida a “repensar aquests sistemes”.[4] En aquest article es recullen els desafiaments a què s’enfronta la nostra sanitat actual, com són el dèficit de professionals: jubilacions, la manca d’atractiu del sistema sanitari, per motius econòmics o de conciliació, i el que això comporta, la sobrecàrrega i l’esgotament dels que continuen. L’altre desafiament és la millora de la productivitat i el canvi de l’organització que s’ha d’adaptar a una demanda sanitària creixent de la població, que no només necessitarà una resposta, sinó també la realització d’un treball adequat en la prevenció de la malaltia i en educació sanitària. Aquesta creixent exigència no es pot mantenir, ni econòmicament ni humanament, per la qual cosa la sostenibilitat i l’equitat del sistema sanitari universal, tal com ho entenem, es troben amenaçades.
Per tant, necessitem un sistema amb integració clínica i operativa, que sigui vertical i que abordi des de l’atenció primària fins a l’hospitalària, horitzontal, incloent-hi l’atenció social i comunitària i longitudinal, al llarg del cicle de la vida. I només hi ha una manera d’aconseguir-ho: treballant plegats, autoritats, hospitals, atenció primària, professionals, ciutadans i pacients. Estem condemnats a entendre’ns i l’única manera de fer-ho és conèixer la realitat de l’altre, les necessitats, compartir objectius comuns i treballar en equip.
Els desafiaments diaris no són res més que les bretxes visibles de les debilitats del nostre sistema. Per què no començar a solucionar-les més que amb solucions finites, que ens proporcionen un èxit immediat i efímer, amb millores a llarg termini. Hem d’assumir una visió infinita que va més enllà del nostre entorn. El que és bo per a la nostra àrea, també pot ser bo per a altres, i no hem de ser egoistes o presumptuosos amb la nostra feina. Cal compartir experiències, exportar-les, adaptar-les i millorar-les si és possible. No podem continuar sent illes dins un mar comú, ens necessitem cada dia més, i el sistema ens necessita units. Perquè el veritable valor d’una organització es mesura pel desig que tenen els seus integrants de contribuir a la capacitat d’aquesta organització de continuar tenint èxit, no només durant el temps que hi són, sinó molt després de deixar el càrrec.
És per això que ens trobem en un moment clau perquè tinguem clar quina és la nostra causa justa i lluitem per ella: Mantenir i enfortir un sistema sanitari sostenible i resilient, que garanteixi l’accés a una atenció sanitària de qualitat, equitativa i universal. Això marcarà les nostres regles, que han de ser diferents de les antigues, i els passos que hem de fer per aprendre a liderar aquest joc infinit.
Referències
[1] https://ca.wikipedia.org/wiki/Nikolai_Vav%C3%ADlov
[2] Causa justa: És una visió concreta d’un estat futur que encara no existeix, i que és tan atractiu, que la gent està disposada a fer sacrificis per ajudar a avançar cap a aquesta visió. Simon Sinek “El joc infinit” Ed. 2020
[3] “Buscant el manual del gestor novell: Les regles del joc” Avenços en Gestió Clínica 20/6/22 https://gestioclinicavarela.blogspot.com/2022/06/buscant-el-manual-del-gestor-novell-les.html
[4] https://www.euhalliance.eu/rethinking-healthcare-systems/
Foto de Rafael Ishkhanyan
