Estiu 1993 (2017) va donar a conèixer a Carla Simón. Aquella història d’una orfeneta entremaliada que era acollida pels seus oncles i vivia un primer estiu a una família diferent ens va emocionar a molts. El ressò públic i els premis que va guanyar van permetre a la directora continuar amb una trilogia sobre la seva família. Primer va arribar Alcarràs (2022), una mirada sobre uns pagesos que lluiten per mantenir-se en la feina tradicional en un entorn canviant. Desprès ha arribat Romeria (2025).
Potser el que molts no saben és que la trilogia no es sols sobre la família sinó sobre la família de Carla Simón. La mare i el pare, fill d’una nissaga benestant de Vigo, van gaudir un temps de la vida a la costa, de la movida dels vuitanta… i del cavall. Fins que a la droga va associar-se la sida i tot plegat se’n va anar en orris. La parella, malalta, va restar separada (ell a Vigo, ella a Barcelona). Havent mort el pare, en morir la mare, Carla va ser adoptada pels oncles de Barcelona (els de Lleida son els protagonistes d’Alcarràs). En complir la majoria d’edat, Carla va viatjar a Vigo per conèixer aquella família que no havia volgut cap contacte amb ella i per saber la història dels seu pare i la seva mare.
Romeria esta basada en la (re)construcció d’aquella experiència, amb una actriu interpretant el paper de Carla, i emprant algunes filmacions amateur d’aquella època i d’altres que l’imiten. Carla trobarà una part de la família que li és postissa i d’altra (l’oncle que ha sobreviscut a l’època de rauxa) que la tracta amb calidesa. Però el més xocant per ella és la intensitat en que els avis pretenen ignorar el passat i la cruesa, la crueltat, amb que van voler ignorar i amagar la malaltia del seu fill. D’una banda tallant tota relació amb qui hauria estat la seva jova i neta. D’altra, tancant al noi a un pis fora de la ciutat fins que va morir, amb la intenció d’evitar que parents i coneguts sabessin de l’estigma que ells mateixos posaven sobre el seu fill. Aquesta punyent realitat es contraposa de manera bella a la pel·licular amb la felicitat dels pares, volgudament imaginada, creada, per Carla Simón.
Tot i que es poc creïble que la malaltia s’amagui a l’actualitat, persisteix un rebuig social contra els dispositius que ajuden a pal·liar o curar l’addició. A nivell de Salut, estudiem diferents estratègies de polifarmàcia per millorar la vida dels afectats de la sida, de malalties mentals o per lluitar conta les addiccions. Però, en una societat on s’ha promogut la recerca, on s’ha acceptat la convivència amb els malalts (on no es parla tan comunament de malalties “lletges” i els pacients deixen de ser empestats per passar a ser malalts crònics en alguns casos, simples infectats en d’altres), hi ha encara un rebuig generalitzat contra la presència de Centres d’atenció i seguiment a les Drogodependències (CASD). El famós NIMYB, “not in my backyard” persisteix com un lema assumit de manera comuna per veïnats de manera massa generalitzada. Tothom està d’acord en la necessitat, però ningú els vol vora de casa, argumentant una suposada perillositat que no s’ha evidenciat mai.
Davant d’aquest context, els professionals d’atenció primària i de salut mental ens trobem amb un camí ple d’obstacles per resoldre, per ajudar, a pacients addictes o amb patologia dual. Les eleccions són cada quatre anys i els polítics, especialment a l’àmbit local, rebutgen enfrontar-se a aquest dilema. Mentrestant el govern, amb la dificultat afegida de trobar l’espai on ubicar els dispositius, enfoca els recursos cap altra banda. Seria necessari una línia d’acció que combinés, de manera decidida, pedagogia, informació basada en dades de salut pública i difusió de tot plegat, començant pel Parlament i els Ajuntaments, per impulsar la creació de nous CASD a diversos punts de la nostra geografia.
Actualment les drogues que es consumeixen de manera més estesa que l’heroïna, tenen una mena d’acceptació tàcita a molts entorns, considerant-se menys perilloses per moltes persones de diferents franges d’edat i estrat social. Moltes d’elles seran qui s’oposin a la construcció d’un CASD vora de casa seva, ignorant que molts coneguts se’n podrien beneficiar i disminuint els riscos socials. Tal vegada cal treballar aquests aspectes no només des de Salut sinó també amb una estratègica transversal amb Presidència, Governació, Educació i Cultura.
Desprès de tres dècades, amb temes reiterats en alguns casos, la Marató de 3Cat mai no ha abordat directament les drogodependències. Quan tindrem una Marató orientada a l’atenció a les addiccions?