L’escassetat d’infermeres és un problema ben conegut arreu del món i que s’ha agreujat per l’efecte de la pandèmia. Segons un informe de l’OMS publicat el 2020, al món hi ha 28 milions d’infermeres, que representen el 59% dels professionals de la salut. Actualment, la manca d’infermeres al món s’estima en 5,9 milions. L’informe destaca que si no es prenen mesures, l’any 2030 faltaran 10,6 milions d’infermeres a tot el món. Espanya es troba a la posició número 62 amb una ràtio de 57,3 infermeres per 10.000 habitants. Es calcula que en falten unes 120.000 a Espanya i 24.000 a Catalunya.
L’edat de les infermeres mostra que són relativament joves, però amb disparitats entre països, i que Europa i Amèrica són els dos continents amb la taxa d’envelliment més elevada. El fet de tenir una població d’infermeres envellida augmenta la taxa d’abandó de la professió, factor al qual s’ha de sumar la previsió de jubilacions anuals que, alhora, incrementa el dèficit estructural. S’espera que els propers deu anys es jubilaran el 17% de les infermeres a tot el món i que caldrà formar-ne i contractar-ne 4,7 milions més només per mantenir les xifres actuals de professionals.
Segons un informe del Consell d’Infermeria d’Espanya de 2020, als països membres de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) hi ha força disparitat en les ràtios d’infermeres per cada 1.000 habitants, dada que es relaciona amb el model de sistema de salut i el nivell socioeconòmic de cadascun dels països. Actualment, la taxa més alta és la de Noruega, amb més de 18 infermeres per 1.000 habitants, mentre que Espanya se situa en el vuitè lloc per la cua, amb 5,9, mentre que el valor mitjà és de 9.
Pel que fa a les diferents comunitats autònomes de l’Estat espanyol, hi ha molta diferència en el nombre d’infermeres per 1.000 habitants. Navarra té la ràtio més elevada, amb 8,6, Múrcia la més baixa, amb 4,5, i la de Catalunya és 6,2.
Si ens fixem en la ràtio d’infermeres a l’atenció primària, la Rioja és la més ben dotada, mentre que Madrid es troba a la cua amb gairebé la meitat de la ràtio.
Quins factors expliquen la manca d’infermeres a Espanya?
- La crisi econòmica de 2008 va produir retallades importants en les estructures sanitàries que van afectar considerablement les ràtios d’infermeres, que mai s’han arribat a recuperar.
- A partir de 2008, la diplomatura en infermeria (3 anys) va passar a ser grau (4 anys), cosa que va deixar totes les universitats sense graduar noves infermeres durant un any. Aquest dèficit tampoc es va recuperar i les retallades van equilibrar l’oferta amb la demanda d’aquell moment.
- L’emigració d’infermeres a altres països a la recerca de condicions laborals i professionals més atractives, que va coincidir amb la crisi del 2008, de manera que aquesta es va sumar al moment de més mobilitat d’infermeres cap a Europa, principalment al Regne Unit. Segons dades del sindicat d’infermeria SATSE, actualment hi ha més de 8.000 infermeres espanyoles que treballen en països europeus.
- Poca previsió per part dels governs en les ofertes de places a les universitats, tant públiques com concertades, per estudiar el grau en infermeria. Cal tenir en compte que les accions que s’iniciïn avui tindran efectes a quatre anys vista, o a sis si s’hi suma una especialitat.
- L’envelliment progressiu de la població, l’augment de la cronicitat i els canvis socials fan que la intensitat i l’expertesa en la cura, funció principal de les infermeres, siguin cada vegada més necessàries.
- El càlcul poc afinat en el nombre de jubilacions que s’estan produint i que es produiran els propers anys d’infermeres que van entrar al mercat laboral fa 40 anys.
- L’abandó de la professió, un efecte molt preocupant, sobretot si el motiu és la precarietat de la contractació i la manca de reconeixement en els llocs de treball.
A aquests, i possiblement altres, factors caldrà sumar-li l’efecte COVID-19, ja que, segons un estudi del Consell Internacional d’Infermeria (CII), entre un 10% i un 15% d’infermeres ha abandonat la professió per l’efecte de la pandèmia, dèficit que repercutirà en tots els serveis sanitaris a l’era post COVID-19 fins al punt que pot arribar a ser el principal factor determinant de la salut en la propera dècada.
Quines són les conseqüències de la falta d’infermeres?
- Empobriment de la prestació de cures en tots els nivells assistencials que afecta l’atenció que reben les persones, les famílies i les comunitats, sobretot les més vulnerables.
- Reducció dels programes de prevenció i promoció de la salut que repercuteix en la salut de les persones a llarg termini. Aquest fet ja està succeint actualment.
- Hi ha estudis portats a terme en l’àmbit hospitalari que demostren que la taxa de mortalitat i la millora de l’estat de salut estan directament relacionats amb el nombre de malalts que atén una infermera. Més infermeres equival a menys mortalitat i millora de la recuperació.
- En l’àmbit de l’atenció primària, els estudis demostren que un increment del contingent de persones assignades a la infermera referent i ateses per aquesta es tradueix en una càrrega de treball superior que augmenta de manera significativa el mal control de la diabetis mellitus i la hipertensió arterial.
- Actualment hi ha un excés de competència en la contractació entre nivells assistencials, proveïdors, comunitats autònomes i fins i tot entre països. Aquesta lluita dels contractadors per trobar infermeres no ha aconseguit millorar la situació de tot el col·lectiu, sinó al contrari, ha perjudicat clarament l’àmbit residencial i sociosanitari, la ruralitat i els hospitals més allunyats dels grans nuclis urbans –on les condicions laborals són menys atractives– que actualment tenen greus problemes per trobar personal.
Com pal·liar la situació actual?
Al meu entendre hi ha tres blocs d’accions imprescindibles:
1. Incrementar les places universitàries per estudiar grau en infermeria
Segons l’informe de l’OMS, per solucionar l’escassetat d’infermeres d’aquí al 2030 caldria incrementar un 8% anual el nombre de graduats en infermeria. Aquesta recomanació s’ha d’ajustar segons les mancances particulars prèvies de cada país o regió, com és el cas d’Espanya i d’algunes comunitats autònomes amb més dèficit. A Catalunya hi ha la previsió d’un increment de 600 places a les universitats públiques el curs 2022-23, però aquest increment no pal·liarà el dèficit històric que arrosseguem si no s’implanten altres mesures.
2. Millorar les condicions laborals
Contractes estables fidelitzant els llocs de treball. Aquesta acció evitaria que part de les infermeres emigrin a altres països per raons contractuals i de precarietat, alhora que s’estabilitzarien les plantilles i s’evitaria l’espoli d’infermeres entre proveïdors, nivells assistencials, àmbits, comunitats autònomes i països.
Passar a la categoria A1 com a reconeixement acadèmic de grau i equiparar infermeria a la resta de graus universitaris a tots els efectes.
3. Reconèixer les competències específiques tant d’experteses com d’especialitats reconegudes, que acabaria amb les contractacions lligades a borses de treball. Cal un canvi de model contractual basat en competències.
Però, per sobre de les accions concretes, ara seria essencial definir què necessita la població actual i futura. Govern i organitzacions infermeres han de treballar conjuntament per determinar el full de ruta sobre el model de cures que més convé. Fa anys que es posen pedaços a una situació que requereix una aposta meditada, valenta i amb visió de futur.
Tenim el diagnòstic, sabem part de les solucions, coneixem els efectes de no assignar recursos a la cura. Per a quan les accions?
Aquest article va ser originalment publicat el 17 de gener de 2022 a Avenços en Gestió Clínica
Foto de Clay Banks