Fa uns dies vaig defensar la meva candidatura a catedràtic de Medicina Familiar i Comunitària a la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), i el nomenament ja és una realitat. És la primera càtedra d’aquesta especialitat a la nostra universitat i una de les poques que existeixen a Catalunya. Més enllà del que suposa personalment, crec que val la pena aturar-se a pensar què significa aquesta anomalia: que la disciplina que sosté el primer nivell assistencial del sistema sanitari tingui encara una presència tan minsa a la universitat.
L’atenció primària no és només la porta d’entrada al sistema de salut. És l’eix sobre el qual pivota tot el sistema: hi passa la major part de l’activitat assistencial, s’hi resolen la majoria dels problemes de salut de la població i s’hi prenen decisions que condicionen tota la resta de nivells assistencials. I tanmateix, la recerca que es fa des d’aquest àmbit rep una part molt petita del finançament competitiu, i la medicina de família ha estat històricament absent dels òrgans acadèmics on es decideix què s’ensenya i què s’investiga.
Aquesta absència no és un detall menor. Genera un cercle que es retroalimenta: si la medicina de família no té pes a la universitat, els estudiants la perceben com una especialitat de segona; si la perceben així, menys graduats brillants la trien; si menys la trien, hi ha menys massa crítica per investigar i per ocupar posicions acadèmiques; i sense referents acadèmics, el pes universitari continua sent baix. Trencar aquest cercle no es pot fer només amb discursos. Es fa ocupant espais: dirigint assignatures, liderant grups de recerca, publicant des dels centres d’atenció primària i, també, accedint a les figures acadèmiques de més responsabilitat.
Per què és tan important investigar des de l’atenció primària? Perquè les preguntes que ens fem a la consulta no se les fa ningú més. La recerca hospitalària i la recerca bàsica són imprescindibles, però responen a preguntes diferents. Com afecta la multimorbiditat el dia a dia d’un pacient de vuitanta anys que viu sol en un poble del Bages? Quin impacte real té la telemedicina en l’accés a l’atenció en zones rurals? Pot la intel·ligència artificial alliberar temps de consulta sense degradar la relació metge-pacient? Aquestes preguntes només es poden respondre amb rigor des del territori on es generen, amb les dades de la pràctica clínica real i amb equips que coneguin el context. Si no les investiguem nosaltres, o no s’investiguen o es responen malament.
A més, fer recerca des de la primària té un efecte multiplicador sobre la qualitat assistencial. Els equips que investiguen llegeixen més, qüestionen més la seva pràctica i incorporen abans la innovació. He tingut la sort de comprovar-ho durant anys treballant des de la Catalunya Central, en un entorn rural i semirural que sovint es percep com una limitació i que, en realitat, és un actiu: un laboratori natural per estudiar l’equitat territorial, la salut digital o els models d’atenció a poblacions disperses, amb resultats que després són útils molt més enllà del nostre territori.
I aquí és on entra la universitat. La presència de la medicina de família a les facultats no és una qüestió corporativa, és una qüestió de país. Els estudiants de medicina han de veure, des del primer curs, que l’atenció primària és un àmbit intel·lectualment exigent, amb recerca de primer nivell i amb carrera acadèmica possible. Una facultat on els futurs metges només tenen referents hospitalaris formarà metges que entenen el sistema sanitari de manera incompleta. A la UVic-UCC fa uns anys que treballem perquè això no passi, amb la voluntat d’apropar els estudiants a la realitat dels pobles i les ciutats mitjanes on exerciran molts d’ells.
El nomenament com a catedràtic no és un punt d’arribada. És, sobretot, una eina: una posició des de la qual consolidar línies de recerca pròpies de l’atenció primària, formar les properes generacions d’investigadors i defensar, dins dels òrgans acadèmics, que la disciplina que atén la majoria de la població mereix un lloc proporcional a la universitat. Si d’aquí a uns anys les càtedres de Medicina Familiar i Comunitària han deixat de ser notícia perquè n’hi ha a totes les facultats, voldrà dir que haurem fet bé la feina.
Nota de l’autor: aquest text ha estat revisat i ordenat amb ajuda de Claude.