Lideratge i implementació en la reforma sanitària

16/11/2026

El principal mèrit de l’article de Michelle Falkenbach i col·laboradors és formular amb claredat una idea que els sistemes sanitaris fa massa temps que esquiven: el gran dèficit de les polítiques de personal ja no és el diagnòstic, sinó que estem davant el repte de convertir la voluntat en reforma real.[1] Som coneixedors de la mancança de professionals, els problemes de retenció de talent, el deteriorament del benestar, les necessitats de noves competències i les dificultats en la planificació. També disposem de plans, recomanacions i experiències internacionals. El que continua fallant és el pas entre saber què cal fer i aconseguir que passi.

La meva lectura és que aquesta tesi es pot portar encara una mica més lluny. La implementació no és una fase que comença quan l’estratègia ja està escrita. Forma part de l’arquitectura del sistema des del primer moment. Si no definim qui ha d’alinear els actors, resoldre els conflictes, protegir les prioritats i aprendre durant el desplegament, el pla neix incomplet. I quan el lideratge només apareix al final, normalment ja arriba tard.

El diagnòstic ja no és el principal obstacle

L’article descriu tres nivells de lideratge que s’han de connectar. El lideratge polític crea les condicions de la reforma; l’intersectorial coordina actors amb responsabilitats i interessos diferents; l’organitzatiu converteix les decisions en experiències laborals, pràctica clínica i resultats per als pacients. Aquesta distinció és rellevant perquè evita confondre el lideratge amb el carisma d’una sola persona o amb un curs més de competències directives.

En un sistema de salut, cap institució controla totes les variables que determinen la disponibilitat i el rendiment del personal. Les decisions sobre formació, condicions laborals, finançament, regulació professional, models assistencials, tecnologia i organització del treball es prenen en espais diferents. Cada actor pot complir formalment la seva funció i, malgrat això, el resultat conjunt pot continuar sent insuficient. El problema no és sempre la manca d’activitat. Sovint és la manca de coherència.

Per això comparteixo la idea dels autors de tractar el lideratge com una capacitat de governança. Liderar la implementació significa construir acords que resisteixin la complexitat, fer explícites les renúncies i donar continuïtat a les decisions quan canvien les urgències. També significa acceptar que la transformació no es pot governar només amb jerarquia. Cal autoritat política, però també confiança professional, dades compartides i responsabilitat distribuïda.

La implementació depèn de l’arquitectura del sistema

Aquesta mirada connecta amb una convicció que considero essencial: el sistema és més important que cadascuna de les seves institucions. Hospitals, atenció primària, salut pública, serveis socials, farmàcia comunitària, universitats i administracions formen part d’una mateixa arquitectura, encara que tinguin governs, pressupostos i cultures diferents. Optimitzar cada peça per separat no garanteix que el conjunt funcioni millor.

Una reforma del personal sanitari no pot limitar-se a augmentar places o redefinir categories. Ha de començar per les funcions que el sistema necessita complir, els resultats que vol obtenir i la combinació de professionals, recursos i tecnologies que pot aportar més valor. La pregunta decisiva no és només quants professionals falten, sinó quines tasques han d’assumir, quines es poden reorganitzar, quines eines els han d’alliberar temps i quines relacions entre actors dificulten la seva feina.

Aquí és on el lideratge esdevé concret. Algú ha de sostenir una visió comuna mentre permet adaptacions territorials; establir estàndards compartits sense ofegar la iniciativa local; i evitar que cada organització traslladi el seu problema a la següent baula del sistema. L’arquitectura defineix les dependències. El lideratge fa que aquestes dependències es governin en lloc de convertir-se en excuses.

El valor clínic dona direcció a la reforma

Parlar d’arquitectura i lideratge obliga a aclarir quin valor volem crear. Jordi Varela, profund coneixedor de l’obra de Michael Porter i un dels seus divulgadors més solvents en gestió clínica, recorda una desviació massa habitual: els sistemes sanitaris continuen «a la pantalla de l’activitat» i no a la del valor que aquesta activitat aporta.[2] La diferència és decisiva. Comptar visites, torns, professionals o cursos pot descriure l’esforç, però no explica si les persones viuen més i millor.

Porter ho formula amb una precisió que hauria d’ordenar qualsevol reforma: el valor és «els resultats de salut assolits per cada unitat de cost».[3] No és sinònim d’estalvi, ni d’una productivitat desconnectada del propòsit clínic. És la relació entre els resultats que importen als pacients i els recursos necessaris per obtenir-los al llarg de tot el procés assistencial. La lectura de Varela és especialment útil perquè converteix aquesta idea en una agenda de gestió clínica: definir objectius valuosos per a la persona, mesurar resultats i reorganitzar els serveis al voltant del procés, no dels límits corporatius.

Aplicat a les reformes de la força laboral, això implica preguntar-se no només quants professionals incorporem o quines competències ampliem, sinó quina capacitat clínica real guanyem: millor accés, més continuïtat, més seguretat, decisions més adequades i una experiència millor per a pacients i professionals. El valor clínic és, en definitiva, el criteri que connecta el disseny organitzatiu amb el seu impacte.

El lideratge és servei i responsabilitat

Xavier Marcet ho resumeix en una frase tan breu com exigent: «Liderar es servir, no servir-se».[4] Traslladada al sistema sanitari, aquesta idea obliga a mirar el lideratge des de la feina real dels professionals. Servir no vol dir evitar decisions difícils. Vol dir donar sentit a les prioritats, eliminar obstacles innecessaris, protegir el criteri clínic, crear condicions per aprendre i assumir la responsabilitat quan la innovació comporta risc.

Els sistemes sanitaris han demanat durant anys un esforç extraordinari als professionals. No podem convertir aquesta disponibilitat en un recurs inesgotable. La motivació no substitueix una bona organització, i l’heroisme no és un model de personal. Un lideratge responsable cuida les persones perquè necessita resultats sostenibles, no perquè vulgui rebaixar l’exigència. Aquesta és també la lliçó del projecte Magnet4Europe que recull l’article: intervenir sobre el lideratge i la cultura organitzativa pot millorar l’entorn de treball, reduir el risc d’esgotament i reforçar la motivació.

Marcet recorda igualment que els líders consistents no es limiten a explicar; fan que les coses passin i donen exemple amb la manera de fer-les. En política sanitària, la coherència entre discurs i pràctica és especialment important. No podem proclamar que les persones són al centre mentre mantenim processos que consumeixen temps clínic sense aportar valor. Tampoc podem defensar equips multidisciplinaris i conservar incentius, sistemes d’informació i responsabilitats que els obliguen a treballar en paral·lel.

Executar i aprendre al mateix temps

La implementació en sistemes complexos no consisteix a aplicar mecànicament un disseny tancat. Requereix direcció i, alhora, capacitat d’aprendre. Marcet va escriure que «la ejecución de la estrategia es cada vez más learning by doing».[5] La frase és especialment útil en salut, on una reforma modifica conductes, relacions professionals i circuits assistencials que no es poden anticipar del tot des d’un despatx.

Aprendre durant l’execució no significa improvisar. Significa definir un horitzó clar, començar amb decisions prou concretes, observar-ne els efectes i corregir-les amb rapidesa. L’avaluació no hauria de ser l’auditoria final del projecte, sinó una eina de govern que permeti distingir allò que s’ha d’escalar, allò que necessita adaptació i allò que convé abandonar. Els sistemes que aprenen no confonen perseverança amb repetir el mateix sinó reformular-ho per a millorar-ne els resultats.

La tecnologia genera valor quan respon a una funció ben definida i s’integra en una manera coherent de treballar. Digitalitzar processos fragmentats pot consolidar més encara la fragmentació. Incorporar intel·ligència artificial sense repensar responsabilitats pot afegir una nova capa de complexitat. L’arquitectura ha d’anar abans que la tecnologia, i el lideratge ha de mantenir aquesta seqüència quan la pressió per mostrar resultats ràpids convida a començar per l’eina. Primer hem de saber el què i qui ho lidera per després definir el com.

Decisions per convertir la reforma en pràctica

Si volem prendre seriosament l’article, cada gran política de personal hauria de respondre quatre preguntes abans d’aprovar-se. Qui té la responsabilitat efectiva de conduir-la? Quins actors han de canviar decisions o comportaments perquè funcioni? Amb quines dades sabrem si la implementació avança? I quin marge d’adaptació tindran els territoris i les organitzacions sense perdre els objectius comuns?

També cal invertir en la capacitat de lideratge dels nivells que connecten l’estratègia amb l’operació. Els responsables clínics, els comandaments intermedis i els equips que coordinen trajectòries assistencials acostumen a rebre moltes expectatives i poc temps per exercir aquesta funció. Formar-los és necessari, però insuficient. Necessiten autoritat clara, dades útils, espais de decisió i suport per gestionar conflictes.

La governança intersectorial ha de deixar de ser una reunió ocasional. Formació, salut, treball, finances, reguladors i organitzacions professionals han de compartir objectius, compromisos i mecanismes de seguiment. Sense aquesta infraestructura, cada sector pot continuar produint plans raonables que no encaixen entre si.

Finalment, hem de valorar l’execució amb el mateix rigor que valorem el disseny. Xavier Marcet defensa que cap pla estratègic no és res sense persones amb talent i esforç que el facin realitat.[6] Aquesta afirmació no rebaixa la importància de l’estratègia; ens recorda que una estratègia només existeix de debò quan modifica decisions, capacitats i resultats.

La reforma es mesura pel que canvia

L’article de Falkenbach i col·laboradors arriba en un moment oportú. La propera dècada de política de personal sanitari no pot dedicar-se a perfeccionar indefinidament el diagnòstic. Necessitem convertir el coneixement acumulat en capacitat institucional per actuar, coordinar i aprendre.

El lideratge no és l’últim capítol del pla ni una qualitat abstracta que atribuïm a unes quantes persones. És la infraestructura que permet que la missió determini l’arquitectura, que les funcions prevalguin sobre les fronteres organitzatives i que la tecnologia estigui al servei del valor en salut. Quan aquesta infraestructura és feble, les reformes es fragmenten. Quan és sòlida, el sistema pot transformar-se sense perdre de vista les persones a qui serveix i els professionals que el fan possible.

Mesurar aquest canvi demana un marc equilibrat. El Triple Aim de Berwick, Nolan i Whittington proposa perseguir simultàniament tres resultats: millorar l’experiència assistencial, millorar la salut de la població i reduir el cost per capita.[7] En una reforma de professionals, cal afegir-hi com a salvaguardes el benestar dels equips i l’equitat, perquè no hi ha valor sostenible si el canvi desgasta les persones o amplia desigualtats.

Per passar del marc al canvi real, el Model for Improvement aporta una disciplina concreta: què volem aconseguir, com sabrem que un canvi és una millora i quin canvi podem provar per produir-la.[8] Els cicles Plan-Do-Study-Act (PDSA) permeten assajar a petita escala, aprendre amb dades, adaptar el disseny al context i només després estendre’l. Aquesta lògica no substitueix l’estratègia ni el govern; els fa verificables.

Per això, davant de qualsevol nova estratègia de força laboral, convé formular cinc preguntes incòmodes: qui farà possible que això passi, quin resultat clínic volem canviar, com ho sabrem prou aviat, quina capacitat haurà de desaparèixer o transformar-se, i quines condicions necessita aquesta persona o aquest equip per assumir la responsabilitat? Si la resposta no és explícita, probablement encara no tenim una reforma. Tenim una intenció.


Referències

[1] Falkenbach M, Joachim M, Wismar M i altres. Leadership for implementation is essential to turn health workforce ambition into reform. Health Policy. 2026;174:105765. https://doi.org/10.1016/j.healthpol.2026.105765

[2] Varela J. «¿De qué hablamos cuando hablamos de valor?». A: XXXVII Congreso SECA. Libro de ponencias y comunicaciones. Sociedad Española de Calidad Asistencial; 2019, p. 73. https://calidadasistencial.es/wp-content/uploads/2021/09/LIBRO-SECA-2019.pdf

[3] Porter ME. «What Is Value in Health Care?». New England Journal of Medicine. 2010;363(26):2477–2481. doi:10.1056/NEJMp1011024. https://www.nejm.org/doi/full/10.1056/NEJMp1011024

[4] Marcet X. Liderar es servir. 29 de maig de 2019. https://xaviermarcet.com/2019/05/29/liderar-es-servir/

[5] Marcet X. La agilidad estratégica o la crisis de la planificación. 30 de juliol de 2010. https://xaviermarcet.com/2010/07/30/la-agilidad-estrategica-o-la-crisis-de/

[6] Marcet X. Las 10 claves del management humanista. La Vanguardia. 20 de febrer de 2022. https://www.lavanguardia.com/economia/20220220/8068162/management-humanista-empresas-gestion.html

[7] Berwick DM; Nolan TW; Whittington J. «The Triple Aim: Care, Health, and Cost». Health Affairs. 2008;27(3):759–769. doi:10.1377/hlthaff.27.3.759. https://www.healthaffairs.org/doi/10.1377/hlthaff.27.3.759

[8] Institute for Healthcare Improvement. «Model for Improvement». https://www.ihi.org/library/model-for-improvement

Comparteix: