Una de les primeres referències a la sostenibilitat ambiental en l’àmbit sanitari és la creació de l’organització Health Care Without Harm l’any 1996. En aquests 30 anys, a grans trets, el PIB mundial (valor de tots els béns i serveis produïts en un territori i temps determinat) s’ha duplicat, i la proporció d’aquesta producció dedicada als sistemes sanitaris ha augmentat un 25% (d’acord amb el Banc Mundial). En altres paraules: produïm més i gastem relativament més en salut, la qual cosa suggereix que cada cop dediquem més recursos del planeta a la salut.
Si bé els moviments ecologistes es van començar a formalitzar fa dècades, la sostenibilitat ambiental ha pujat posicions dins l’agenda pública en els darrers anys. Els qui hi treballem, sabem que el sistema sanitari no és exempt d’aquesta sensibilitat. Els hospitals, actors protagonistes de l’impacte sobre els ecosistemes, s’han començat a mobilitzar. Per esmentar alguns exemples: les comissions “Green Team” i “Salut i Clima” a les patronals Consorci i UCH respectivament, agrupen els referents en sostenibilitat de cada centre i proposen accions de millora; experiències exemplars a Catalunya, com l’Hospital de Mollet, han estat pioneres en la participació de xarxes de “Green Hospitals” com la de la International Hospital Federation; les noves infraestructures sanitàries es construeixen amb els màxims estàndards mediambientals, com els criteris LEED o BREEAM. El concepte “One Health” és en boca de tots però a Catalunya, a l’espera de la seva imminent actualització, encara són tímides les referències que trobem en el Pla de Salut vigent.
La petjada climàtica de l’atenció sanitària. Percentatge d’emissions nacionals de gasos d’efecte hivernacle
Font: Lenzen M et al (2020). The environmental footprint of healthcare: a global assessment. DOI: 10.1016/S2542-5196(20)30121-2
Tanmateix, en un context de creixement desbocat de la despesa, i sense indicadors específics per Catalunya que ens ho puguin confirmar, probablement el sistema sanitari està tensionant la sostenibilitat ambiental més que mai. Amb independència del grau de preocupació, pot ser que el que s’està fent actualment sigui estètic en magnitud. No sabem la magnitud del nostre impacte i així el marge de millora és molt gran: cal que el Catsalut incentivi la creació de quadres de comandament ambientals a través de la contraprestació per objectius dels contractes amb els proveïdors, per després demanar que millorin els corresponents indicadors. Si no es mesura, no existeix; i per tant no es pot exigir una progressió ni avaluar l’efectivitat de les iniciatives que es prenguin. En paral·lel, la transformació digital ens pot ajudar a fer un model d’atenció més sostenible: les noves tecnologies, especialment les escalables a molt baix cost, poden servir per fer un sistema sanitari més respectuós amb el medi ambient.
Alguns exemples del Quadre de comandament d’indicadors d’impacte ambiental de l’Hospital del Mar.
L’economia, en un sentit més general, i la gestió sanitària específicament, són disciplines que tenen un rol fonamental en l’abordatge d’aquesta qüestió i que han de liderar un canvi radical. Sota el seu prisma, els recursos que emprem per fer funcionar el sistema sanitari venen del planeta i són finits, així que la seva gestió eficient és imprescindible per contribuir a la conservació del medi ambient. Començant pel més senzill, sabem que les intervencions sanitàries sense evidència d’efectivitat (moviment “Do Not Do”; s’estima que fins al 30% del total de la despesa no aporta cap valor) no s’han de fer, també des d’una òptica de sostenibilitat ambiental. Això hauria d’estar molt clar.
Ara bé, per les que sí que són efectives (que tenen un impacte positiu sobre la salut, suposem que la majoria): quants recursos estem disposats a dedicar fins i tot quan “ho podem pagar” (sostenibilitat financera)? És responsable des del punt de vista de la sostenibilitat ambiental dedicar moltíssims recursos per un impacte en salut molt poc rellevant? Semblaria que no. I bastants recursos per un impacte en salut bastant rellevant? Potser. On és el límit? L’avaluació econòmica (l’anàlisi cost-efectivitat com a cas més conegut) pot ajudar en aquesta priorització i esdevé una excel·lent eina per gestionar els recursos també des d’un punt de vista de la sostenibilitat ambiental. Donat un cert llindar que defineixi el que és desitjable del que no, i amb independència de si el cost incorpora explícitament les externalitats ambientals, allò que no és cost-efectiu no s’hauria de fer també perquè no és responsable ambientalment.
L’avaluació econòmica és imprescindible per garantir la sostenibilitat financera. A Catalunya i a Espanya existeix una arquitectura institucional rellevant (agències d’avaluació, xarxes com la RedETS, producció d’informes i metodologia); tanmateix, el seu impacte efectiu en la presa de decisions continua sent limitat, desigual i sovint poc transparent, especialment fora de l’àmbit de les noves tecnologies i medicaments. Per això, mesurar quins recursos s’empren i les conseqüències de les intervencions sanitàries pot servir per prendre consciència de l’impacte de l’activitat sobre el planeta i prioritzar recursos en conseqüència. No responsabilitzar-se avui (i no haver-ho fet ahir) és traslladar injustament la càrrega de l’augment de la temperatura global, el desgel de pols i glaceres, la pujada del nivell del mar, els fenòmens meteorològics extrems i incendis forestals més freqüents, la desaparició d’espècies…, entre d’altres, a les generacions futures. Això és equitat intergeneracional: si el sistema sanitari català diu que és sensible a l’equitat, també ho hauria de ser en aquests termes.
Foto de Johannes Plenio