L’accessibilitat constitueix una dimensió clau en l’experiència del pacient, ja que perceben que un servei és de qualitat si l’accés és àgil i ajustat a la situació personal, la cultura, l’idioma o el nivell intel·lectual. En aquest sentit, el valor de l’accessibilitat va més enllà de l’operativa i s’associa directament amb la confiança de les persones al sistema de salut.
Als models d’atenció tradicionals, els pacients amb malalties cròniques o intervinguts quirúrgicament solen tenir cites de seguiment hospitalari segons un calendari protocol·litzat i predefinit (cada tres, sis o dotze mesos). Algunes d’aquestes cites poden resultar innecessàries, ja que no sempre són útils per als pacients ni necessàriament se’ls atén quan més ho necessiten. Els sistemes de salut més avançats estan evolucionant cap a models d’atenció en què el pacient adquireix més protagonisme en el control de l’accés. A països com el Regne Unit aquesta estratègia ha demostrat que millora l’accessibilitat, optimitza els temps de resposta i contribueix a la sostenibilitat del sistema. Aquest principi inspira dos models que redefineixen la relació pacient-sistema, basat en la confiança, la informació i la corresponsabilitat; es tracta del model Patient-Initiated Follow-Up (PIFU) o seguiment iniciat pels pacients a l’àmbit ambulatori, i el model d’autotriatge digital a l’atenció urgent
Seguiment iniciat per pacients
Un dels objectius clau del PIFU és adequar millor els recursos a les necessitats dels pacients, un desafiament per a sistemes de salut com el nostre, en què ha augmentat considerablement el nombre de cites ambulatòries, si bé, cal preguntar-se si totes han estat clínicament necessàries. Segons la pràctica actual, la visita de seguiment no es decideix necessàriament per un canvi a la situació del pacient; i a la inversa, pot passar que quan els símptomes o les circumstàncies d’un pacient canvien, l’espera pot ser més llarga del que desitja, amb agendes ja molt carregades i també ocupades per seguiments de rutina. És una redefinició del model de seguiment, que no substitueix ni l’enllaç clínic, ni és una simple desprogramació de revisions.
El model PIFU es va implantar a l’Hospital St. George’s de Londres quan l’equip assistencial de la consulta de digestiu va observar que bona part de les segones visites es programaven de manera rutinària, és a dir, pacients estables que anaven a controls programats sense canvis clínics rellevants. Es van plantejar que els pacients podrien sol·licitar la seva cita només quan la necessitessin, dins uns criteris clínics i finestres de seguretat ben definits. La seva lògica encaixa amb una tendència més àmplia en els sistemes sanitaris europeus, que consisteix a traslladar al pacient mateix part del control sobre l’accés i el seguiment, dotant-lo d’informació, eines digitals i circuits segurs per decidir quan necessita atenció i de quin tipus.
Dos estudis publicats recentment (un amb pacients diagnosticades amb càncer d’endometri i un altre amb pacients que pateixen artritis reumatoide) van concloure que el seguiment personalitzat redueix les cites ambulatòries en comparació del seguiment programat.
El model PIFU posa el focus de la programació en el seguiment clínic oportú i ben definit, amb criteris clars, que garanteixin l’accés dels pacients adequats per evitar inequitats o riscos de seguretat clínica. Actua com una eina estructural per equilibrar tres prioritats del sistema sanitari actual:
- Sostenibilitat operativa, en reduir el volum de visites de baix valor.
- Seguretat clínica gràcies a criteris d’inclusió rigorosos, sistemes d’alerta i temps de resposta garantits.
- Experiència del pacient, que guanya autonomia, accés més ràpid i la confiança de ser atès quan realment ho necessita.
Autotriatge digital a urgències
Un dels àmbits on aquesta corresponsabilitat pot generar un impacte més visible és l’atenció urgent. A Espanya, l’activitat als serveis d’urgències ha augmentat de manera sostinguda els últims anys, amb un nombre cada cop més gran de visites per problemes que no són tan urgents. A Catalunya, més del 60% de les visites a les urgències hospitalàries el 2023 es van classificar com a no vitals, tot i comptar amb una àmplia xarxa de dispositius d’atenció continuada. Aquesta pressió assistencial es tradueix en saturació, sobrecàrrega professional i pèrdua deficiència del sistema.
Per fer front a aquesta realitat, a l’hospital Arnau de Vilanova, es va implementar una eina d’autotriatge digital, que permet que els pacients, des del seu domicili, descriguin els símptomes i rebin recomanacions sobre el recurs d’atenció més adequat: urgències hospitalàries o centres d’atenció urgent d’atenció primària.
L’impacte ha estat notable, ja que per primera vegada després d’anys de creixement les urgències de baixa complexitat van disminuir. Encara que no es pot establir una causalitat directa, la correlació temporal amb la introducció de l’autotriatge sembla haver canviat la manera com els pacients decideixen a quin dispositiu assistencial acudir.
A diferència de la derivació inversa, on la decisió la pren el professional un cop el pacient ja ha arribat a l’hospital, aquest model preveu desplaçaments innecessaris des de l’origen, estalviant temps, reduint esperes i millorant l’experiència del pacient. A més, s’evita que el pacient desconfiï quan un professional deriva a un centre d’atenció primària, ja que és el mateix pacient qui decideix a quin dispositiu assistencial dirigir-se. Aquest sistema suposa guanyar capacitat real per a casos complexos i reduir la saturació en moments crítics com l’hivern.
Decidir amb el pacient
Aquesta lògica (anticipar, orientar i corresponsabilitzar el pacient), és la mateixa que inspira el model PIFU en el seu enfocament estratègic: allà on l’autotriatge cerca ordenar la demanda inicial, el PIFU actua a l’extrem oposat del recorregut assistencial, racionalitzant-ne el seguiment. Junts conformen un cicle més sostenible i participatiu d’atenció on el pacient no és un receptor passiu, sinó un gestor actiu del seu propi itinerari de salut.
L’avenç cap a models com el PIFU o l’autotriatge digital revela una transformació profunda: el sistema sanitari deixa de ser l’únic que “decideix pel” pacient per convertir-se en un espai que “decideix amb” el pacient.
El repte en els propers anys no només serà estendre aquestes pràctiques, sinó madurar-les èticament: garantir que l’autonomia s’apliqui amb equitat, i que cada pacient, amb independència de la seva edat, nivell digital o context, pugui exercir la seva capacitat de decidir quan i com ser atès i tenir clar que apoderar el pacient no és descarregar-lo al sistema, és enfortir-lo des de la base més legítima, la confiança mútua.
Foto de sara.illustration