El desembre del 2021, va veure la llum l’informe de recerca “Integrating health and social care. A comparison of policy and progress across the four countries of the UK”. Produït per Nuffield Trust i el seu equip de recerca composat per Sarah Reed, Camille Oung, Jenny Davies, Mark Dayan i Sarah Scobie, l’informe analitza l’impacte de les polítiques d’integració social i sanitària a cadascuna de les quatre nacions que composen el Regne Unit. La seva primera signant, Sarah Reed, estarà amb nosaltres al I Congrés Català de Gestió Clínica i Sanitària els propers 3 i 4 de novembre de 2022 per explicar-nos les principals conclusions de la recerca i el seu impacte a nivell de noves polítiques d’integració a Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord.
Esperant la seva ponència, des de l’Observatori La gestió importa us apropem els punts clau de l’informe.
Punts clau
Les quatre nacions del Regne Unit van fixar fa temps objectius per integrar els serveis de salut i els serveis socials. La integració s’ha mantingut com a principi de les successives grans reformes dutes a terme per cada govern des de la devolució de competències. Tot i això, hi ha poca evidència de com aquestes polítiques han tingut impacte per als pacients, o del nivell d’integració aconseguit. A tots els països, hi ha hagut un desajust persistent entre alguns dels objectius declarats d’integració, i el què es pot aconseguir mitjançant una col·laboració millor entre els serveis de salut i socials. Millorar la qualitat, l’eficiència i la salut de la població han estat objectius de la integració arrelats en problemes complexos limitats per polítiques més àmplies que influeixen en la distribució de recursos entre els serveis de salut i atenció social i la capacitat de les persones per portar una vida sana i independent.
Les dades per mesurar la integració de manera efectiva són limitades, particularment a Irlanda del Nord, i s’han utilitzat objectius que han variat al llarg del temps. A Anglaterra, Escòcia i Gal·les trobem que la satisfacció amb l’atenció i els serveis de suport es va mantenir estable o va disminuir, les millores en les transferències retardades d’atenció no s’han mantingut i la taxa ajustada per edat d’admissions hospitalàries urgents no ha disminuït.
Que més de 20 anys de reformes s’hagin traduït en només modestes millores per als pacients planteja preguntes importants sobre el que l’atenció integrada pot oferir de manera realista, com s’ha implementat i a quina escala, i per què els països amb diferències contextuals significatives en el seu enfocament sembla que tenen resultats similars. Els encarregats de formular polítiques que presentin noves reformes han d’aprendre del fet que iniciatives similars sovint no van aconseguir èxit. Sense canvis significatius en el context més ampli en termes d’incentius del sistema i distribució de recursos, és poc probable que les darreres reformes donin resultats més favorables.
Part de l’explicació pot ser la dependència de cada país de les palanques estructurals i organitzacionals per impulsar-ne la integració, inclosos els acords de governança i finançament conjunt. Si bé s’han aplicat i dissenyat de manera diferent a cada país, són similars en el sentit que se centren en com es planifiquen i financen els serveis amb l’esperança que, de manera natural, se segueixi una prestació de serveis més coordinada. Tanmateix, a la pràctica, han estat insuficients per abordar la cultura, les normes, els sistemes i els processos necessaris per donar suport a formes integrades de treball i canviar fonamentalment la manera com operen els serveis.
Una de les diferències clau en com s’han aplicat aquestes palanques és el grau de poder estatutari o responsabilitat legal que tenen les aliances integrades a cada país. Anglaterra és un cas atípic en el sentit que els sistemes d’atenció integrats (Integrated Care Systems) no són entitats legals, encara que s’han presentat propostes que els donaries una base legal. Tot i això, l’experiència d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord deixa clar que tenir el deure legal de col·laborar no condueix en si mateix a una col·laboració efectiva, i que també depèn de tenir prou recursos, incentius, marcs reguladors i de resultats, i un lideratge i cultures consistents al llarg de l’atenció sanitària i social.
Els polítics també han buscat reduir costos i millorar l’eficiència agrupant els pressupostos de salut i atenció social. Hi ha evidència limitada a cada país que la integració del finançament hagi portat a un estalvi de costos, especialment a curt termini, encara que pot ajudar a millorar els resultats i l’experiència del pacient. Tampoc ha fomentat que flueixin més diners per a l’atenció social i la prevenció; de fet, el finançament en termes reals de l’atenció social va caure durant la dècada a tots els països, excepte a Irlanda del Nord.
Un altre desafiament comú ha estat la tendència de successius governs a establir noves aliances d’integració sense la consideració deguda per les relacions i estructures existents, i sense tenir en compte com els diferents organismes es connectaran o evolucionaran a partir dels que els van precedir. Això ha fet que sigui difícil mesurar l’impacte al llarg del temps i que les aliances s’integrin i donen suport al canvi a llarg termini. No importa com de sensata pugui ser la justificació de la reestructuració organitzacional, sempre necessitarà temps i espai mental per rendir i pot desviar l’atenció de l’objectiu central de millorar la prestació de serveis per a les persones.
Si bé s’han aplicat palanques i incentius de gestió del rendiment en alguns casos, com a les autoritats d’integració d’Escòcia, aquestes han tingut un impacte limitat. L’entorn de gestió del rendiment ha estat dominat per objectius a nivell organitzacional, especialment aquells que impulsen l’activitat i els resultats en entorns d’hospitalització d’aguts.
