Actuacions mèdiques excessives en salut mental

23/11/2026

Allen Frances, un psiquiatre americà que ha publicat força sobre com evitar la medicalització de la vida normal, diu el següent: «Definir què és normal i què no ho és hauria de ser fàcil, però no és així. Els diccionaris no ens ofereixen una definició satisfactòria, els filòsofs discuteixen sobre la matèria, els estadístics i els psicòlegs la mesuren però no aconsegueixen captar la seva essència, els sociòlegs dubten de la seva universalitat, els psicoanalistes dubten de la seva existència, mentre que els metges s’esmercen a captar els seus límits. Amb tot això, el concepte de normalitat està perdent el seu sentit i ara tothom està més o menys malalt.» No obstant les dificultats conceptuals, els termes dicotòmics normal i anormal ens resulten estranyament familiars; intuïm el que volen dir però sovint ens costa ajustar-los a la vida real. Una persona en plena crisi psicòtica pot ser diagnosticada fàcilment fins i tot per la seva veïna, però ¿com es determina en quin grau l’ansietat o la tristesa són prou greus com per ser considerades com a malalties? L’absència de proves biològiques és un enorme desavantatge per a l’exercici de la psiquiatria, cosa que fa que, encara avui, els diagnòstics es basin en judicis subjectius fal·libles sotmesos a modes i a canvis capriciosos. Frances diu: «Generalment les definicions de malaltia mental requereixen que hi hagi desconsol, discapacitat, disfunció, descontrol i/o desavantatge; però la pregunta és, ¿fins a quin punt?» L’autor explica que els trastorns mentals haurien de ser diagnosticats i tractats únicament quan la seva manifestació sigui clara i es faci evident que les persones són incapaces de sortir-se’n per elles mateixes, en aquests casos la medicació acostuma a ser necessària, sobretot en les situacions de crisi. Quan no és així, cal buscar el suport de la família o de les amistats, introduir els canvis vitals necessaris, descarregar les tensions excessives, dedicar-se a les aficions que cadascú té, fer exercici, descansar i, en resum, distreure’s a l’espera que les dificultats desapareguin o que es tolerin més bé. En format breu, hi ha dos tipus d’enfocament dels problemes mentals no greus: pla A, psicoteràpia destinada a reforçar l’auto-cura a l’estil de la proposta de Frances; o pla B, psicofàrmacs acompanyats d’altres mesures no medicamentoses. Tothom defensa que el pla A és el que cal promoure, mentre que, de manera contradictòria, el consum de psicofàrmacs no para de créixer arreu del món.

S’estima que un 10% de la població té un problema de salut mental actiu, una xifra que arriba al 25% si es contempla la gent que en tindrà algun al llarg de la seva vida, percentatge que s’enfila fins al 40% en els països més rics. Tot plegat sorgeix del següent sumatori de factors: envelliment de la població (cada cop vivim més i per tant tenim més oportunitats de tenir un problema de salut mental) + sobrediagnòstic de problemes de la vida real (insomni, tristesa, ansietat) + sobrediagnòstic de problemes mentals greus (trastorn bipolar, síndrome post-traumàtica) + tractaments perillosament perllongats (benzodiazepines, antidepressius) + tractaments excessius (en persones amb esquizofrènia o amb discapacitat intel·lectual); un sumatori que dona lloc a una epidèmia de problemes de salut mental que, lluny d’aportar solucions, està creant una societat dependent de les pastilles i, esclar, intoxicada (i addicta).

El mateix Allen Frances, el meu referent per escriure aquest article, hi aporta una solució, que és la següent: «La psiquiatria s’ha de circumscriure al seu àmbit de competència i mai hauria de convertir en pacients, persones que són bàsicament normals… / Els ingredients claus per fer-ho bé no són gens misteriosos: un clínic amb formació adequada, experiència i empatia; un pacient que exposi meticulosament i honradament els seus problemes; una relació terapèutica positiva i una vigilància atenta a la marxa de les coses. Si la situació no està clara, el diagnòstic definitiu s’hauria de retardar; és molt millor la incertesa que la falsa certesa… / Un diagnòstic ben fet és una de les millors maneres de cimentar una relació terapèutica sòlida.» A la recomanació de Frances n’afegiria una altra: cada cop que un metge proposi la prescripció d’un psicofàrmac, el pacient hauria de tenir la valentia de fer-li, com a mínim, les següents cinc preguntes: ¿és realment necessari?, ¿quins són els riscos?, ¿quan de temps l’hauré de prendre?, ¿hi ha altres opcions?, ¿què preveu que passarà si no el prenc? I el metge prescriptor hauria de contestar-les amb honradesa i claredat.

Només una pràctica clínica rigorosa basada en la confiança entre els dos actors de cada cantó de la taula pot temperar la pressió desaforada per psiquiatritzar la vida i per consumir psicofàrmacs més enllà del que es recomanable.


Referències

Jordi Varela acaba de publicar el llibre “Una ment trencada: repensant la salut mental”

Frances, A. ¿Todos somos enfermos mentales? Manifiesto contra los abusos de la Psiquiatría. Barcelona: Ariel. Editorial Planeta; 2014 (l’original en anglès és de 2013).

La foto correspon a la instal·lació Double Bind de Juan Muñoz.

Comparteix: