Tres visions, tres generacions: Olga Pané

Metgessa especialista en medicina del treball. Màster en Gestió i diplomada per ESADE

Olga Pané (Barcelona, 1956) és una de les dones històriques en el món de la gestió a Catalunya. Quan només tenia 26 anys d’edat va assumir el seu primer càrrec de direcció i organització de l’àmbit d’atenció primària del Baix Llobregat. Amb l’eufòria per l’arribada de la democràcia, tot estava per fer i tot era possible. Els qui la van conèixer, aleshores, la recorden com una rebel, amb els cabells tenyits de vermell.

Pané va arribar a la gestió, després d’haver estudiat Salut pública i d’haver-se diplomat en Sanitat, i de la mà de tot un equip de persones, sobretot enginyers i economistes, que van començar a organitzar el sistema de salut, coincidint amb el traspàs de les competències sanitàries. Es va seguir el model anglès, amb el criteri que els gestors que s’incorporessin al món de la salut procedissin d’altres sectors, per aportar eines de la gestió empresarial.

Què vas aportar, en els teus inicis, a la gestió sanitària?

Em movia bé en tècniques d’avaluació i mesura sanitària, i aportava un llenguatge sanitari i epidemiològic que ells no tenien. Vaig aprendre molt de Joan Grau, Josep Marull, Fortunato Frías o Lluís Isern.

La figura del gestor està malmesa?

Un gestor no és qui marca la política en una entitat, sinó qui fa possible que la política marcada per l’òrgan de govern de l’organització es materialitzi. Amb les retallades sanitàries, qui va traslladar la mala notícia vam ser els gerents, i es va criticar que no ens rebel·léssim. Cadascú ha d’estar al seu lloc. Malmet tant el model que promou fer política de la gestió com que l’òrgan de govern es gerencialitzi i vulgui fer contractes.

Què cal per ser una bona directiva?

Cal generar confiança en l’òrgan de govern i l’equip, tenir una visió de l’organització, tenint clar com arribar-hi, però sense gaires rigideses, i promoure cohesió, perquè tothom s’hi impliqui. Hi ha habilitats que s’aprenen i no són innates, com la comunicació, que és clau per a qui dirigeix una organització.

Ets una defensora de l’autonomia de la gestió. S’ha anat enrere?

Les organitzacions han de tenir capacitat per adaptar-se millor a les necessitats, i això vol dir poder-se diferenciar. Si el marc està molt reglamentat i tens les mateixes eines que una entitat que es mou en un altre context, no anem bé. I això ens passa en aspectes com aprovisionaments i de caire organitzatiu, com les ràtios de professionals. Hi ha restriccions, producte d’assimilar la gestió sanitària a l’administració del sector públic, que impedeixen adaptar els serveis a les necessitats del pacient, que són el centre de la nostra atenció.

Des de la teva generació heu facilitat que emergeixin gestors més joves?

En certa manera, la nostra generació ha tapat les següents, perquè molts de nosaltres hem fet carreres dilatades, i segurament no hem donat oportunitat per a una entrada esglaonada d’altres generacions. Hem estat una mica “generació tap”, però també hem intentat posar en valor les eines i els instruments gerencials en una organització i empènyer per professionalitzar-ho. Les persones més joves són magnífiques, però hi ha comandaments intermedis que estarien cridats a fer el salt cap a l’alta gestió, però sovint opten per quedar-se en l’àmbit clínic, amb horaris més fixos i posicions amb més prestigi social. I això és una certa dificultat en el recanvi.

Quins són els reptes pendents de la gestió?

Reivindico la meritocràcia, és a dir, que qui accedeix a un càrrec de gestió sigui pel seu perfil professional i les pròpies capacitats, i no per altres motius. A les organitzacions ens cal guanyar autonomia, però aquestes han de respondre amb més transparència davant d’un ciutadà cada vegada més exigent.

En què hi ha ajudat la SCGS?

Ha tingut un paper importantíssim, definint la gestió com una professió, defensant la independència del cos de coneixements, la necessitat d’una formació rigorosa i de disposar d’eines per fer la nostra feina i tenir bons resultats. Ha creat espais per avaluar i comparar-nos, i ha contribuït a establir un diàleg entre gestors i professionals, sempre des de la interdisciplinarietat i la transversalitat, aportant l’experiència d’altres perfils com informàtics, enginyers, físics o economistes.


Aquesta entrevista és un extracte del llibre “La gestió importa. 10 anys de la Societat Catalana de Gestió Sanitària

Comparteix:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.