Metge especialista en educació física i de l’esport i en urgències. Màster en Gestió i en Bioètica
Mentre estudiava Medicina, Ignasi Riera (Barcelona, 1973) mai es va imaginar lluny del llit del pacient, però ben aviat va descobrir la seva passió pel món de les urgències i les emergències, àmbit que considera una gran pedrera per a les direccions assistencials i un reclam per al món de la gestió. “Si a Urgències acabes aixecant el cap, descobreixes que hi ha moltes incoherències en el funcionament del sistema de salut, i, aleshores t’impliques per canviar-ho”, assegura.
Francesc Bonet, des de l’àmbit de la gestió de les emergències, va donar-li la primera oportunitat, i després va trobar altres referents, com Jordi Ibáñez, Miquel Pons, Àngels Cabezas o Santi Tomás. Més tard va conèixer Pere Vallribera i Ricard Gutiérrez, que van creure en ell per fer el pas cap a una direcció assistencial. Enric Mangas, Roser Fernández i Helena Ris també li han brindat noves oportunitats per seguir creixent.
Com vas descobrir la gestió?
A mi m’agrada organitzar equips, i durant els primers anys de la meva trajectòria professional, els metges sèniors d’Urgències em delegaven tasques organitzatives. Jo no vaig fer un pas endavant, sinó que, com que molts col·legues van fer un pas enrere, em vaig trobar davant.
Per què costa trobar gestors de la teva generació?
No et pot atraure el que desconeixes, i en l’etapa de formació de les professions sanitàries la gestió no es toca. A més, el concepte gestió està una mica desprestigiat, perquè hi ha hagut un interès a associar-lo amb el lucre desvergonyit i les retallades sanitàries. Gestionar vol dir decidir, sovint sense gaire protecció i amb incomoditat, perquè et mous en la incertesa, i això pot fer vertigen.
Cal optar per una gestió més participativa?
Hi ha tants estils de gestió com persones. Una major transparència i avaluació permeten sentir-te més còmode, descentralitzant la decisió on hi ha el problema, i això depèn de la capacitat de generar complicitat i confiances. Una gestió participativa requereix diàleg, aturar-se per conèixer i reconèixer, i arribar a un consens. És molt efectiu, però la urgència per respondre a les necessitats no sempre ho permet.
T’has trobat amb algun sostre de vidre?
En absolut. En tot cas, el sostre de vidre del gestor sanitari és la política. El poder polític ha baixat massa en la presa de decisions organitzatives i de plans d’acció.
Hi ha massa intervencionisme polític?
Sí, i també assimilació a categories que no toquen. Un gestor sanitari no té per què ser un alt càrrec de la Generalitat. Hi ha d’haver un retiment de comptes i unes regles del joc claríssimes, però també una mica més de cintura. Mai s’ha de comparar un gestor sanitari amb un polític. Cal reivindicar, doncs, la professionalització de la gestió.
En què t’agradaria que es convertís el món de la gestió?
Si arribés a ser gerent, voldria que l’organització fos reconeguda, per part de l’Administració, amb el pressupost que requereix per a l’activitat que realment realitza, perquè, sovint, no està ben retribuïda ni dimensionada. M’agradaria que els equips de direcció fossin més propers a la presa de decisions del dia a dia, però això implica complicitats i salvar el distanciament que hi ha hagut entre els professionals de primera línia i els gestors, quelcom que durant la primera onada de la pandèmia de la covid-19 es va aconseguir, però hi ha el risc que es torni a obrir.
Estàs parlant de guanyar autonomia de gestió per part dels professionals?
Sí, que els equips directius confiïn en els professionals i també a la inversa. Per tant, parlo d’una obertura de mires recíproca.
En què hi pot ajudar la Societat Catalana de Gestió Sanitària?
És un espai neutre i acadèmic, de reflexió, de trobada, per conèixer i compartir bones pràctiques, cosa que et permet millorar. Des de la SCGS, a més de defensar una professionalització de la gestió i la seva interdisciplinarietat, hem estat capaços, a través de la línia de treball del Right Care, d’apropar el concepte de gestió als professionals assistencials, i això ha permès fer de taca d’oli, també, a les organitzacions.
Aquesta entrevista és un extracte del llibre “La gestió importa. 10 anys de la Societat Catalana de Gestió Sanitària“
