La pobresa és, possiblement, el determinant social més important de la salut. I són les insuficients polítiques socials i l’increment de les desigualtats les que més contribueixen a perpetuar la pobresa. En aquest context és especialment greu la limitada capacitat de protecció del Sistema de garantia d’ingressos a Espanya i la seva fragmenta i “no integració”.
És, per tant, urgent que el Sistema de garantia d’ingressos a Espanya es doti d’un marc d’atenció integrada on aspectes cabdals com la tipologia i nivells de prestacions, distribució competencial, organització i accessibilitat, finançament i gestió connectin els agents del Sistema per a garantir uns ingressos dignes per a tothom.
Un gran nombre d’evidències posen de manifest l’alt impacte de la desigualtat i la pobresa en la salut de les persones. A tall d’exemple, la pandèmia de la COVID-19 ha estat una de les darreres situacions que demostren que les malalties afecten molt més a les persones que es troben en situació de pobresa. L’Agència de Salut Pública de Barcelona ha demostrat que a la ciutat la ràtio de risc va augmentar més en els grups més pobres en comparació amb els més rics, principalment en la segona onada (Marí-Dell’Olmo et al, 2021).
També es prou conegut l’efecte de “l’escassetat” sobre la capacitat a prendre decisions en la gent que pateix pobresa (Mani et al, 2013) i en especial a prendre decisions en relació a la seva salut. En el camp de l’alimentació és prou coneguda la seva influència en la generació d’inseguretat que comporta problemes de salut (Tarasuk, 2001).
Les polítiques de garantia d’ingressos han de ser, doncs, una eina cabdal per a la protecció de la ciutadania enfront de la pobresa i, en conseqüència, per a afavorir una millora en la seva salut. Recentment un experiment de Renda Bàsica a la ciutat californiana d’Stockton ha demostrat que els receptors d’efectiu eren més sans, feliços i menys ansiosos que els seus homòlegs del grup control.
Però el Sistema de Garantia d’Ingressos a Espanya és desigual en funció de qui és el beneficiari, fragmentat segons el nivell de l’Administració competent i complex en termes d’accessibilitat i gestió.
Una de les primeres diferències en el nivell de protecció és el que dona tenir dret a una prestació contributiva (derivada de la contribució realitzada en funció del treball) o a una no contributiva. En el primer cas la capacitat de protecció està prou demostrada tant en el cas de les pensions com de les prestacions de desocupació. L’efecte redistributiu de les pensions domina el sistema de protecció a Espanya (Ramírez i Manresa, 2019) i té una incidència cabdal per a la reducció dels nivells de pobresa entre els majors de 65 anys en els anys de l’anterior crisi financera.
Altre exemple en aquest sentit són els recentment creats ERTO dels que Oxfam Intermón destaca que haurien evitat que més de 710.000 persones caiguin en la pobresa.
L’altre nivell de protecció és el no-contributiu o assistencial. Una de les característiques del Sistema de garantia d’ingressos espanyol és l’existència de dues xarxes paral·leles de prestacions assistencials, les rendes mínimes autonòmiques (RMA) i, d’altra, de sistema vinculat a l’Administració General de l’Estat (AGE), tant en l’àmbit de la Seguretat Social com de la protecció a la desocupació (Sanzo, 2018). A més a més s’ha de sumar el nivell local, competent en funció de les lleis de serveis socials autonòmiques per a donar prestacions d’urgència i adreçades a les situacions greus per a cobrir les necessitats bàsiques d’alimentació o allotjament.
És en aquest marc on les polítiques de garanties d’ingressos assistencials han demostrat àmpliament la seva insuficiència. Les RMA haurien de ser l’eina principal per a la reducció de la pobresa però el seu nivell de cobertura i quantia és molt baix amb algunes excepcions com les del País Basc i Navarra.
Una de les explicacions al poc interès en el desenvolupament de les RMA és la seva competència amb altres prestacions assistencials d’àmbit estatal i de l’entorn de fragmentació que crea un entorn favorable a la des responsabilització. És en aquest context que fa uns anys l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF) ja va fer una proposta d’integració de prestacions que es va concretat al principi d’aquesta legislatura en la creació de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) en fase actual de desplegament.
Però la realitat és que lluny de les pretensions de la AIREF, l’IMV no suposa una integració i simplificació de les prestacions assistencials sinó que suma una més. Tot això suma un cúmul d’ineficiències i complexitats dels models d’atenció amb múltiples administracions implicades que obliguen al ciutadà a iniciar múltiples processos de demanda d’ajuda i a transitar per procediments diferents d’alta complexitat per a satisfer una única necessitat: la manca de recursos econòmics per a una vida digna.
És urgent i necessari un replantejament del Sistema de garantia d’ingressos des d’una òptica de l’atenció Integrada entre els diferents nivells de l’Administració. I parlem d’atenció integrada com a millor opció per a connectar els diferents nivells de l’administració implicats i les seves actuals polítiques.
Algunes premisses d’un nou model:
- El Sistema ha de ser eficaç i això vol dir que ha d’assolir el seu objectiu, cap persona al país sense uns ingressos dignes. Per això és necessari un gran consens social i polític per a que, entre altres coses, mobilitzi els recursos pressupostaris per a assolir-ho.
- Ha de ser un Sistema orientat al ciutadà i, per tant, fàcilment accessible i amb procediments amigables harmonitzats entre les diferents administracions.
- Es necessari una distribució de competències i responsabilitats entre els nivells de l’Administració clara i acceptada per les parts. La ciutadania ha de tenir clar a quin nivell li correspon protegir cada col·lectiu o situació de necessitat. Cada Administració ha de tenir clara la seva responsabilitat i tenir capacitat pressupostària per a fer front.
- És imprescindible avançar en grans consensos en relació als aspectes nuclears de definició de totes les polítiques. Cal donar resposta als grans debats sobre quin és l’objecte a protegir, quines són les quanties mínimes per a una vida digne, com es dona resposta a la diversitat de situacions personal o familiars o quin és el nivell de condicionalitat exigible.
- S’ha de desenvolupar un sistema de gestió integrat on es busquin sinèrgies i s’evitin duplicitats.
Una nova política social en el camp de la garantia d’ingressos és, doncs, essencial per a la millora de la salut.
Referències
Mani, A., Mullainathan, S., Shafir, E., & Zhao, J. (2013). Poverty impedes cognitive function. science, 341(6149), 976-980.
Marí-Dell’Olmo M, Gotsens M, Pasarín MI, Rodríguez-Sanz M, Artazcoz L, Garcia de Olalla P, Rius C, Borrell C. Socioeconomic Inequalities in COVID-19 in a European Urban Area: Two Waves, Two Patterns. International Journal of Environmental Research and Public Health. 2021; 18(3):1256. https://doi.org/10.3390/ijerph18031256
Ramírez, S. C., & Manresa, A. (2019). Crisis económica y desigualdad de la renta en España: efectos distributivos de las políticas públicas. Funcas.
González, L. S. (2018). La política de garantía de ingresos en España. Zerbitzuan: Gizarte zerbitzuetarako aldizkaria= Revista de servicios sociales, (65), 41-51.
Tarasuk, VS (2001). La inseguretat alimentària de les llars amb fam s’associa amb la ingesta d’aliments de les dones, la salut i les circumstàncies domèstiques. The Journal of nutrition , 131 (10), 2670-2676.
Foto de Anton Repponen
