Una de les causes de preocupació de les persones per la salut, és la febre. Sobretot quan afecta els nens. Tot i que, com és sabut, la febre no és res més que el senyal que reflecteix una resposta de l’organisme davant de determinats estímuls. Una reacció que pot resultar patològica si supera un cert llindar però que és més aviat beneficiosa. Per a la salut dels qui l’experimenten, és clar.
Perquè en alguns casos, particularment en els nounats i els nens el progenitor dels quals o progenitors treballen i no tenen amb qui deixar-los, i ja que a les escoles bressol o als col·legis no els admeten amb febre, no tenen més remei que recórrer a algun antipirètic. I exposar-se als eventuals efectes adversos corresponents que, com que no són gaire freqüents –almenys aparentment– a més d’inevitable, resulta –de nou aparentment– força assenyat.
En aquest cas, el problema no és biopatològic, sinó més aviat social. El que tampoc és estrany, perquè les dimensions de la salut –indisociables– són tres: física, psíquica i social. De manera que les malalties que afecten els éssers humans abasten aquests tres aspectes. Inclosos al cèlebre model bio-psico-social proposat per George Libman Engel.[1]
Les condicions de vida dels éssers humans influeixen decisivament sobre la salut i la malaltia. Sobre la seva presentació, però també sobre la millor manera d’abordar-la. Això no vol dir que els professionals de la medicina clínica s’hagin de convertir en salubristes, ni de bon tros, en activistes polítics.
Encara que això últim els sigui exigibles en tant que ciutadans, com qualsevol altre i que en necessitar imprescindiblement dels altres és just i necessari contribuir responsablement a la subsistència de la comunitat de la qual formem part.
Però el que espera la societat és que actuïn com a tals. Que sàpiguen ajudar els pacients en els problemes de salut que els afecten. Si pot ser guarint-los i si no almenys alleujant-los, evitant a més en la mesura del possible la iatrogènia. És a dir que es comportin com a clínics. Això inclou tenir molt presents les condicions de vida dels seus pacients.
Com ja suggerien els hipocràtics fa ja vint-i-cinc segles a “Dels aires, aigües i llocs” o molt més a prop nostre, els autors de les topografies mèdiques i, per descomptat, els promotors de l’anomenada medicina social.
Però la febre dona més de si. Perquè en ser un senyal ens pot advertir d’algun perill com passa amb l’estrès. I com amb l’ansietat, pot tenir la lògica tractar-la simptomàticament. Ja que ens pot bloquejar. I l’ús assenyat d’un ansiolític pot ajudar a desbloquejar-se.
El que resulta benèfic si no contribueix a emmascarar la causa real de l’ansietat i, sobretot, si no ajorna, relega o obstaculitza afrontar la causa original que desencadena la manifestació.
Anàlogament, l’estrès –d’intensitat suportable– resulta un estímul imprescindible per a la supervivència. Però la febre és una reacció defensiva directa de l’organisme. Una resposta que, des de la perspectiva col·lectiva, ha suposat un avantatge adaptatiu a l’evolució biològica.[2]
Des del meu punt de vista com a epidemiòleg i salubrista em sembla oportú, a més, denunciar la nefasta interpretació de la febre com a sospita de font d’infecció en algunes situacions epidèmiques, com ha passat a la darrera pandèmia.
Controlar la temperatura dels escolars, dels espectadors de teatres i cinemes o, encara pitjor, dels pacients de consultes d’odontologia i d’altres centres sanitaris, no té una justificació preventiva, perquè és un signe molt inespecífic.
És a dir, moltes de les persones amb febre, no són –ni han estat– font d’infecció de la COVID-19, per la qual cosa la proporció de falsos positius en prendre’ls la temperatura és excessiva. Tampoc la sensibilitat de la prova no és prou, perquè no s’aconsegueix detectar una proporció significativa de les fonts d’infecció capaces de contagiar, ja que moltes persones infectades no tenen febre. Algunes no encara i d’altres mai.
I el que és pitjor, la mesura pot proporcionar una confiança falsa que precisament relaxi l’adopció d’altres mesures pertinents. Per això, el propòsit real dels qui han fomentat aquesta mesura no sembla que fos era la prevenció del contagi, sinó més aviat aparentar que es prenen mesures.
Com a especialista en Salut Pública i Medicina Preventiva, m’ha cridat l’atenció el treball recent de Silvia Wroteck i els seus col·legues que després d’una rigorosa revisió recomana deixar que, en els pacients de COVID-19, la febre segueixi el curs, llevat que estigui clarament contraindicat.[3]
Utilitzant les seves pròpies paraules –traduïdes això sí– “la febre funcional causa més mal als patògens i a les cèl·lules infectades que a les sanes (—) Durant la pandèmia de COVID-19, els beneficis de permetre que passi la febre probablement superin els seus danys, per als individus i per al públic en general”.
Referències
[1] Engel G L. The Need for a New Medical Model: A Challenge for Biomedicine . Science 1977; 196 : 129-36.
[2] Kluger MJ, Kozak W, Conn CA, Leon LR, Soszynski D. The adaptive value of fever Infect Dis Clin North Am 1996;10:1-20.
[3] Wroteck S, LeGrand EK, Dzialuk A , Alcock J. Let fever do its job: The meaning of fever in the pandemic era . Evolution, Medicine, and Public Health 2021; 9: 26–35.
Foto de Markus Spiske
