Una de les potencialitats menys reconegudes de l’Atenció Primària espanyola, tot i ser un dels seus superpoders, és l’orientació familiar i comunitària. Implica tenir la mirada posada fora de la consulta i la disposició a sortir-ne, tant al domicili dels pacients com a la pròpia comunitat. El problema rau en el disseny de l’assistència amb agendes que lliguen els professionals al centre de salut i acaben asfixiant els intents d’enfortir aquest curs d’acció. Tot i això, és molt rendible invertir en xarxes informals, els posaré exemples.
Com a metge rural tinc clar que el centre de salut no és l’únic proveïdor de serveis relacionats amb la salut. Les farmàcies comunitàries i els ajuntaments són punts vitals de la xarxa comunitària que és bàsic tenir com a aliats. Per això he propiciat des de fa anys reunions presencials amb tots dos actors amb la intenció de facilitar la trobada i el coneixement dels diferents professionals atès que sempre és més fàcil treballar amb algú a qui li coneixes la cara. Anar ampliant l’agenda de contactes locals, aprofitant els avisos domiciliaris per exemple i saludant els fisioterapeutes, psicòlogues, dependents d’herbolaris, ortopèdies, etc.… de la nostra localitat, permet construir un ordit relacional del que naixeran actius comunitaris per a la salut i canals oberts per referir-se a pacients o solucionar els seus problemes. La capacitat de tenir cura dels equips d’atenció primària es multiplica si aconsegueixen teixir vincles i relacions amb els diferents actors dels seus territoris, millorant també la percepció subjectiva de benestar professional, eficàcia i seguretat.
D’altra banda, les xarxes professionals formals que ens proveeixen les nostres organitzacions sanitàries, i que en són la base, solen caracteritzar-se per la seva inèrcia i rigidesa. La comunicació entre actors sol fer-se de forma escrita per mitjà dels sistemes d’informació i d’història clínica electrònica que es disposin. Molt poques vegades es coneix el professional que està a l’altra banda de la petició d’interconsulta o de prova diagnòstica, ni els qui les reben coneixen els qui les envien. A països com el Regne Unit o França aquestes peticions van dirigides a un professional concret i són respostes de forma personalitzada al remitent, cosa que facilita la creació d’enllaços professionals que es poden anar modulant i desenvolupant amb el temps. En el nostre cas es remeten a un servei concret sense possibilitat de fer-se nominal, cosa que impedeix l’establiment de cap relació. L’única manera de hackejar el sistema és presentant-se directament al servei. Té el seu risc, però sol valdre la pena. En el meu cas, les visites que he fet a la Gerència d’Atenció Primària per conèixer gestors, secretàries, farmacèutics, fisioterapeutes, informàtics i altres persones, han estat sempre reeixides i importants per millorar la meva pràctica assistencial quotidiana. Amb l’hospital de referència també he tingut l’oportunitat de presentar-me en alguns serveis concrets, sent habitual ser ben rebut. Tot i que reconec que hi ha hagut desacords amb professionals no interessats a millorar la coordinació o caps de servei que m’han negat la possibilitat de formació continuada a les seves dependències.
En els darrers anys s’ha estès la figura del director de coordinació assistencial entre hospitals i primària, cosa que ha facilitat la construcció de ponts i la correcció d’errors i errors gràcies a la tasca de mediació. Potser el següent pas és potenciar la cultura de coordinació en xarxa que tant necessita una organització com la nostra, basada en la informació i el coneixement. Eines com l’eConsulta estan aconseguint allò que fins fa molt poc era impossible, compartir informació tova, dubtes clínics, fotografies, dermatoscòpies, electrocardiogrames, ecografies… rebent resposta en pocs dies i no en els mesos habituals de demora que solen ser habituals amb les interconsultes reglamentàries.
Una altra possibilitat interessant a l’hora d’implementar xarxes professionals informals passa per utilitzar aplicacions de xarxes socials genèriques. Per no córrer riscos cal tenir clar que no és segur fer servir aquestes xarxes simultaniejant un ús personal privat amb un professional. El més assenyat és diferenciar bé per evitar malentesos o visualitzar material personal que pugui acabar sent visionat per col·legues o pacients. De les xarxes actuals potser LinkedIn i X (abans Twitter) siguin les que tinguin una major rendibilitat en aquest sentit atès que permeten seguir perfils professionals del nostre interès i llistes alienes o pròpies que sumen conjunts de perfils. El seguiment i la lectura dels mateixos ens pot proveir d’informació puntual, material de formació continuada, oportunitats de treball o investigació, sinergies i tota mena de possibilitats. És possible seguir esdeveniments o congressos a distància (seguint la corresponent etiqueta) i interactuar amb qualsevol actor amb els nostres comentaris o aportacions. Dins de les pegues de l’ús d’aquestes eines hi ha el gran temps que solen consumir, el soroll de fons que produeixen, la possible crispació d’alguns missatges o actors (trols), la facilitat d’embrancar-se en discussions absurdes o rebre opinions iracundes i la possibilitat d’equivocar-nos en publicar informació incorrecta o inadequada. D’altra banda, ens obre la porta a connectar amb professionals d’altres llocs i àmbits fora de la bombolla habitual que habitualment sol ser monocromàtica. També ens permet compartir contingut professional com ara articles, opinions, casos clínics i informació assistencial que pot ser de profit per a altres. La visibilitat que produeix una revista professional d’un article propi pot ser molt inferior a la que aconseguim a les xarxes socials si sabem construir una xarxa informal potent. Per això cal temps i paciència, atès que caldrà anar compartint valor per una banda per anar collint connexions i contingut per l’altra.
També cal citar les xarxes de missatgeria instantània de les que WhatsApp és la més prevalent al nostre medi. Solen servir per crear petits grups virtuals amb els perfils d’una unitat funcional o petits subgrups que reuneixen amistats dins del servei o ajunten els que tenen el mateix perfil professional. La seva gestió pot variar sent el més freqüent fer-les servir per compartir informació del dia a dia o notícies locals. En alguns casos també inclouen articles científics, presentacions o altres materials docents o professionals. Consensuar regles de moderació pot ser interessant per disminuir el soroll i afavorir la qualitat dels missatges.
A mitjà termini, les xarxes informals seran eines que juntament amb l’ús d’algorismes d’Intel·ligència Artificial augmentin la potència assistencial dels professionals. Sembla necessari plantejar una millora del seu ús per calibrar el temps que requereixen i la qualitat de la informació que s’hi comparteix. Aconsellar prudència i animar a fer-ne un ús assenyat pot aportar valor tant a professionals com a organitzacions.
Lectures recomanades
Bosslet, Gabriel T., et al. “The patient–doctor relationship and online social networks: results of a national survey.” Journal of general internal medicine 26 (2011): 1168-1174.
Brown, James, Christopher Ryan, and Anthony Harris. “How doctors view and use social media: a national survey.” Journal of medical Internet research 16.12 (2014): e267.
Casado, Salvador. “El papel del blog en la relación médico-paciente.” FMC: Formación Médica Continuada en Atención Primaria 19.6 (2012): 318-320.
Casado, Salvador. “Xarxes, equips, trames i ordits” Observatori La gestió importa. 16 Octubre 2023. http://lagestioimporta.cat/arees/xarxes-equips-trames-i-ordits/
Guseh, James S., Rebecca W. Brendel, and David H. Brendel. “Medical professionalism in the age of online social networking.” Journal of medical ethics 35.9 (2009): 584-586.
La consulta del doctor Casado. https://doctorcasado.blogspot.com/search/label/web%20social
