La pandèmia de la covid-19 continua preocupant la població i els professionals sanitaris. Entre els diferents motius d’inquietud destaca l’anomenat covid persistent, una possible conseqüència de la infecció a la què se li estan dedicant molts articles a les revistes mèdiques més prestigioses. Atenent els criteris taxonòmics tradicionals podria anomenar-se més pròpiament covid-19 crònic o potser, seqüeles postcovid-19 agut (SPCA)..
Un quadre clínic imprecís llur característica més notòria seria l’antecedent de la covid, cosa que indueix la sospita que pogués tractar-se de la influència d’un eventual efecte etiqueta[1]. Haver estat diagnosticat com a malalt de covid-19 pot comportar, independentment de la gravetat del patiment – si bé és més freqüent entre els casos més greus– la percepció d’haver experimentat un problema de salut singular les conseqüències del qual són, en bona part, desconegudes.
La incertesa ens incomoda
Encara que la capacitat de comprensió dels humans no sigui precisament il·limitada, la tendència a buscar explicacions sembla innata o almenys força generalitzada. Reflexió que va portar el filòsof David Hume a considerar la causalitat com una interpretació psicològica, cosa que no li impedia acceptar la utilitat pràctica de la investigació etiològica. Sense oblidar, però, que moltes de les explicacions que ens donem sovint són parcials quan no errònies.
Digressión que ens permet considerar l’eventualitat que les seqüeles postcovid-19 agut o, almenys, algunes siguin degudes a aquest efecte etiqueta. Una explicació alternativa llur potencial versemblança s’incrementa si tenim en compte la quantitat de notícies relacionades amb aquesta eventualitat a què és accessible la població. Una accessibilitat que probablement s’accentua entre les persones que han patit la malaltia. Per això símptomes inespecífics com cansament, apatia, incomoditats i en alguns casos fins i tot àlgies més o menys limitants podria suposar-se que es deuen a seqüeles de la malaltia, encara que en realitat no fossin conseqüència directa dels efectes biològics de la infecció.
La veritat és que, fins ara, la definició de covid-19 crònica és més aviat elusiva. Ja que les manifestacions clíniques dels trastorns que inicialment s’atribueixen a unes suposades seqüeles cròniques postcovid-19 agut són moltes i molt variades. Un recent estudi[2] recopila fins a 37 símptomes de diferents dominis presents a les suposades SPCA, on es va constatar que els símptomes a llarg termini associats amb la infecció per SARS-CoV-2 abastaven múltiples sistemes orgànics.
La diversitat de símptomes pot estar relacionada amb reservoris virals persistents, autoimmunitat o lesió orgànica diferencial directa. Però també pot ser deguda a biaixos i errors de selecció. Per tant, és convenient disposar d’una definició clínica el més precisa possible. Determinar quines són les manifestacions clíniques –signes i símptomes– que permeten establir un diagnòstic prou precís i consistent. Per conèixer millor el problema i, si escau, per intentar aconseguir algun tractament que curi o alleugi les persones afectades. Cosa que també es podria aconseguir descartant que es tracti de veritables seqüeles.
Això ens porta a plantejar-nos la conveniència de gestionar adequadament la incertesa, com a sanitaris professionals i responsables de l’atenció als pacients. Fet que és més fàcil proposar que aconseguir a la pràctica. Tot i que la incertesa sigui una característica freqüent a la nostra vida quotidiana, consuetudinària que potser hauria dit Antonio Machado.
En qualsevol cas, aquest va ser l’objectiu principal dels autors de l’estudi esmentat, identificar les característiques que millor es corresponguessin amb l’SPCA. Per això, van reunir una cohort d’unes deu mil persones reclutades a diferents centres dels EUA i Puerto Rico, aplicant una sèrie sofisticada de mètodes estadístics i de simulació amb els que seleccionar els símptomes que els van semblar més consistents amb l’eventualitat del procés.
La idea era, atesa l’heterogeneïtat dels símptomes, determinar si la síndrome postcovid-19 aguda es correspon amb una condició o reflecteix diferents patrons que potser concerneixen diferents desenvolupaments. Malauradament, els resultats obtinguts no són concloents, tot i que 12 dels 37 símptomes estudiats poguessin tenir una major significació i sobretot haver trobat una regla de classificació per desenvolupar un algorisme actualitzat que incorpori símptomes i característiques biològiques el que segons els autors representa un primer pas i podria servir com a punt de partida per a futures investigacions.
D’altra banda, per valorar fins a quin punt la simptomatologia postcovid-19 és atribuïble directament a la infecció, més que no pas a un possible efecte etiqueta, pot resultar orientatiu determinar la freqüència d’aquesta alteració entre persones infectades asimptomàtiques. El que han intentat esbrinar Yirui Ma i col·laboradors mitjançant una revisió i una metaanàlisi amb l’objectiu d’explorar les conseqüències a llarg termini de la infecció asimptomàtica per SARS-CoV-2[3]. Mitjançant la selecció d’estudis de cohorts observacionals sobre els efectes a llarg termini sobre la salut de les infeccions asimptomàtiques per SARS-CoV-2 i la utilització de models de variància inversa d’efectes aleatoris per avaluar la prevalença agrupada i el seu interval de confiança del 95 % dels símptomes a llarg termini. La metaanàlisi va incloure 97 casos d’infecció asimptomàtica i 1043 casos amb símptomes. En comparació de la infecció simptomàtica, l’asimptomàtica es va associar amb un risc significativament menor de desenvolupar seqüeles relacionades amb la covid-19 però no nul.
Això va a favor de l’existència real de seqüeles persistents atribuïbles directament a la infecció, encara que encara no disposem d’una definició prou robusta de cas, imprescindible per orientar el pronòstic i, si escau, la terapèutica precisa.
Una incertesa que no és extraordinària en l’àmbit de la pràctica clínica, on sovint cal enfrontar-se a situacions ambigües que requereixen respostes singulars no sempre satisfactòries. Tot i això, la covid-19 i, per descomptat, l’enorme atenció que li dediquen encara els mitjans de comunicació social ha generat una actitud potser hipersensible que potser distorsiona la percepció de professionals i pacients. Augmentar el temor a patir seqüeles de durada i gravetat desconegudes.
Això requereix incrementar la prudència i el seny a l’hora d’afrontar aquest tipus de situacions amb els pacients i aprendre a gestionar el més adequadament possible la incertesa que, contràriament al que sembla, és molt freqüent a la vida de cada dia.
Referències
[1] En medicina ocurre cuando alguien es diagnosticado de una determinada enfermedad o deficiencia y actúa como si realmente la padeciera, aunque no sea el caso.
[2] Thaweethai T, Jolle SH, KArlson EW, et al. Desarrollo de una definición de secuelas postagudas de la infección por SARS-CoV-2. JAMA. 2023;329(22):1934-1946. doi:10.1001/jama.2023.8823.
[3] Ma Y, Deng J, Liu Q, Liu M, Liu J. Consecuencias a largo plazo de la infección asintomática por SARS-CoV-2: una revisión sistemática y un metanálisis. Int J Environ Res Salud Pública. 2023 enero; 20(2): 1613. doi: 10.3390/ijerph20021613.
Foto de Marco Testi
