L’impacte del Covid19 en les persones grans està a la llum del sol. La mortalitat ha estat exponencial en aquest grup de població heterogeni, amb una gestió del final de vida que no sempre s’ha ajustat als estàndards catalans. Amb el pas de les setmanes, també descobrim empitjoraments importants de la mobilitat i de la funció cognitiva, així com una multiplicació dels trastorns psico-afectius i de les alteracions psicològiques i conductuals en les persones amb demència.
Aquestes conseqüències, malauradament, posen Catalunya al nivell de molts d’altres indrets del món, tot i l’excel·lent resposta global de la sanitat catalana, en el marc de complexitat i incerteses en el qual vàrem navegar, que va evitar conseqüències pitjors. El document Impacte de la pandèmia del Covid19 a les organitzacions sanitàries: 25 propostes del que hem après de la Societat Catalana de Gestió Sanitària, del qual és difícil no subscriure algun punt, esmenta alguns factors clau, com la implicació dels professionals i el lideratge de l’aliança entre clínics i gestors.
Molt s’ha escrit i s’escriurà sobre l’impacte en les residències de persones grans i el seu futur, i per això deixaré que diferents documents als quals he col·laborat, com l’informe del Grupo de Trabajo Multidisciplinar del Ministerio de Ciencia e Innovación i el posicionament de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia (conjuntament amb FATEC i iSocial), parlin per mi.
L’atenció intermèdia ha estat l’IFEMA – de qualitat – de Catalunya durant la pandèmia del coronavirus.
Respecte a l’atenció a les persones grans durant la pandèmia, voldria remarcar tres aspectes que han aflorat menys, i dels quals hauríem d’aprendre algunes lliçons:
(1) El paper de l’atenció intermèdia (sociosanitari) ha sigut, en general, modèlic. En molts territoris, la crisi ha evidenciat l’essència d’aquest nivell assistencial: recolza els hospitals d’aguts, agilitzant les altes (early discharge), i, alhora, evita ingressos innecessaris, admetent pacients des d’urgències, des del domicili o des de residències (admission avoidance). El document de la SCGS en fa menció, al contrari de molts mitjans de comunicació, que ho han oblidat o han confós “la part pel tot”, generalitzant alguna experiència negativa. De manera provocativa, diria, en canvi, que l’atenció intermèdia ha estat l’IFEMA – de qualitat – de Catalunya.
L’atenció intermèdia, si està ben gestionada, és extremadament polivalent: tal com hem descrit en detall en un recent article a la revista internacional de referència de l’atenció post-aguda i de llarga estada, JAMDA, ha pogut condensar, durant el pic de la pandèmia, l’atencióaguda, les cures pal·liatives, i la rehabilitació al mateix temps, modulant segons cada necessitat individual. Però això és possible només si aquest sector està adequadament dotat, sobretot de recursos humans. Es tracta del coer, per distància, en dotació pressupostària, a Catalunya (el 5% del pressupost total del Departament de Salut i el 3,8% dels fons dedicats a recursos sanitaris), ben inferior a tots els altres nivells assistencials; també en termes relatius, els increments pressupostaris dels últims anys sempre han sigut els menors, incrementant les distàncies.
Es tracta d’un fet sorprenent, considerant que aquest sector és el bressol històric de la geriatria de Catalunya, i últimament és estudiat i replicat a nivell internacional. Una anècdota: només després de tenses reunions, el territori va adonar-se que la pretensió de destinar quasi 200 llits del Parc Sanitari Pere Virgili a atendre pacients aguts amb Covid19 hagués sigut una temeritat amb l’estructura habitual (ja a la banda “alta” del sector) i sense compartir professionals, com finalment es va aconseguir mitjançant una aliança estratègica amb l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Els mateixos professionals cedits van testimoniar, gratament sorpresos, la professionalitat i el gran treball interdisciplinari de l’atenció intermèdia.
Aquests dies és notícia que el pla de contingència en residències, en vista d’eventuals rebrots, preveu, al costat del reforçmolt necessari de l’atenció primària, ampliar la dotació de l’atenció intermèdia de 500 llits. Dues observacions al respecte, esperant arribar a temps:
a) El que cal és incrementar el “múscul”, i no la capacitat. Catalunya té una amplia dotació de llits, el que falta és millorar el finançament per incrementar el rati de professionals i avançar en la tecnologia; això permetria guanyar agilitat i eficiència, sense estructura addicional.
b) En paral·lel, cal potenciar l’atenció especialitzada al domicili, per exemple amb recursos com l’hospitalització domiciliària geriàtrica (polivalent entre atenció aguda i rehabilitació), que pot facilitar altes i evitar ingressos, funcionant també com un recolzament de gran valor per a l’atenció primària a la comunitat i a les residències.
(2) La crisi ha posat de manifest que cal més presència de geriatria als hospitals d’aguts catalans. La valoració geriàtrica integral del pacient sustenta la presa de decisions i les actuacions basades en valor, especialment importants en moments en els que els drets individuals i col·lectius semblen xocar. Fins i tot el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) s’ha adonat del valor d’aquesta expertesa. I l’expertesa en el maneig de complicacions com el delírium, molt freqüent en pacients amb Covid19, i en l’atenció de final de vida, s’han de potenciar en aquests entorns.
(3) Passada la/es onada/es de Covid19 no hem de perdre de vista la importància de reforçar els programes d’atenció integrada de caire preventiu a la comunitat. Tal i com es va publicar recentment a la revista The Lancet, entre d’altres, les persones grans més robustes o menys fràgils han tingut menys impacte del Covid19, i sabem que la fragilitat es pot revertir, i la discapacitat es pot retardar.
El document de les 25 propostes de la SCGS recull ja moltes d’aquestes idees. Destacaria, com a complement, tres aspectes ulteriors que en l’informe queden menys evidents:
- La importància de les dades per poder prendre decisions, a tots els nivells (de macro, meso i micro gestió): tant al sistema sanitari, com, encara més, en la gestió de la crisis en residències, sovint hem navegat a vista, sense un sistema actualitzat, robust i àgil, de dades, que no obligui als centres multiplicar els seus esforços amb múltiples enviaments de matisos a diferents administracions, en un moment d’ofec.
- La necessitat de formar més professionals sanitaris: ningú menciona les universitats, però és evident que no som capaços de formar els nostres professionals, tant més necessaris en moments de crisis, de la mateixa manera que no hem estat capaços de produir les nostres mascaretes o els nostres respiradors.
- La necessitat de fomentar la recerca i, sobretot, la innovació en envelliment: un país molt envellit, amb necessitat d’estímuls econòmics hauria de ser capdavanter, produir i testar les seves pròpies solucions adaptades i exportar-les.
Malgrat que la pandèmia hagi desafiat fins i tot aquesta certesa, les persones grans són una component rellevant de la societat catalana, per nombre i valor. Si no actuem amb criteri i projecció per a les nostres persones grans, que en algun moment serem tots nosaltres, ningú no ens ho perdonarà.
