El impacto del Covid19 en las personas mayores está bajo el foco. La mortalidad ha sido exponencial en este grupo de población heterogéneo, con una gestión del final de vida que no siempre se ha ajustado a los estándares catalanes. Con el paso de las semanas, también descubrimos empeoramientos importantes de la movilidad y de la función cognitiva, así como una multiplicación de los trastornos psico-afectivos y de las alteraciones psicológicas y conductuales en las personas con demencia.
Estas consecuencias, desgraciadamente, ponen a Cataluña al nivel de muchos otros lugares del mundo, a pesar de la excelente respuesta global de la sanidad catalana, en el marco de complejidad e incertidumbres en el que navegamos, que evitó consecuencias peores. El documento Impacto de la pandemia del Covid19 en las organizaciones sanitarias: 25 propuestas de lo que hemos aprendido de la Sociedad Catalana de Gestión Sanitaria, del cual es difícil no suscribir algún punto, menciona algunos factores clave, como la implicación de los profesionales y el liderazgo de la alianza entre clínicos y gestores.
Mucho se ha escrito y se escribirá sobre el impacto en las residencias de personas mayores y su futuro, y por eso dejaré que varios documento en los que he colaborado, como el informe del Grupo de Trabajo Multidisciplinar del Ministerio de Ciencia e Innovación y el posicionamiento de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia (conjuntamente con FATEC y iSocial), hablen por mí.
La atención intermedia ha sido el IFEMA – de calidad – de Cataluña durante la pandemia del coronavirus.
Respecto a la atención a las personas mayores durante la pandemia, quisiera remarcar tres aspectos que han aflorado menos, y de los que deberíamos aprender algunas lecciones:
(1) El papel de la atención intermedia (sociosanitaria) ha sido, en general, modélica. En muchos territorios, la crisis ha evidenciado la esencia de este nivel asistencial: apoya a los hospitales de agudos, agilizando las altas (early discharge), y, al mismo tiempo, evita ingresos innecesarios, admitiendo pacientes desde urgencias, desde el domicilio o desde residencias (admission avoidance). El documento de la SCGS lo menciona, al contrario de muchos medios de comunicación, que lo han olvidado o han confundido “la parte por el todo”, generalizando alguna experiencia negativa. De manera provocativa, diría, en cambio, que la atención intermedia ha sido el IFEMA – de calidad – de Cataluña.
La atención intermedia, si está bien gestionada, es extremadamente polivalente: tal como hemos descrito en detalle en un reciente artículo en la revista internacional de referencia de la atención post-aguda y de larga estancia, JAMDA, ha podido condensar, durante el pico de la pandemia, la atención aguda, los cuidados paliativos, y la rehabilitación al mismo tiempo, modulando según cada necesidad individual. Pero esto es posible sólo si este sector está adecuadamente dotado, sobre todo de recursos humanos. Se trata del colista, por distancia, en dotación presupuestaria, en Cataluña (el 5% del presupuesto total del Departamento de Salud y el 3,8% de los fondos dedicados a recursos sanitarios), bien inferior a todos los demás niveles asistenciales; también en términos relativos, los incrementos presupuestarios de los últimos años siempre han sido los menores, incrementando las distancias.
Es tracta d’un fet sorprenent, considerant que aquest sector és el bressol històric de la geriatria de Catalunya, i últimament és estudiat i replicat a nivell internacional. Una anècdota: només després de tenses reunions, el territori va adonar-se que la pretensió de destinar quasi 200 llits del Parc Sanitari Pere Virgili a atendre pacients aguts amb Covid19 hagués sigut una temeritat amb l’estructura habitual (ja a la banda “alta” del sector) i sense compartir professionals, com finalment es va aconseguir mitjançant una aliança estratègica amb l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Els mateixos professionals cedits van testimoniar, gratament sorpresos, la professionalitat i el gran treball interdisciplinari de l’atenció intermèdia.
Aquests dies és notícia que el pla de contingència en residències, en vista d’eventuals rebrots, preveu, al costat del reforçmolt necessari de l’atenció primària, ampliar la dotació de l’atenció intermèdia de 500 llits. Dues observacions al respecte, esperant arribar a temps:
a) El que cal és incrementar el “múscul”, i no la capacitat. Catalunya té una amplia dotació de llits, el que falta és millorar el finançament per incrementar el rati de professionals i avançar en la tecnologia; això permetria guanyar agilitat i eficiència, sense estructura addicional.
b) En paral·lel, cal potenciar l’atenció especialitzada al domicili, per exemple amb recursos com l’hospitalització domiciliària geriàtrica (polivalent entre atenció aguda i rehabilitació), que pot facilitar altes i evitar ingressos, funcionant també com un recolzament de gran valor per a l’atenció primària a la comunitat i a les residències.
(2) La crisi ha posat de manifest que cal més presència de geriatria als hospitals d’aguts catalans. La valoració geriàtrica integral del pacient sustenta la presa de decisions i les actuacions basades en valor, especialment importants en moments en els que els drets individuals i col·lectius semblen xocar. Fins i tot el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) s’ha adonat del valor d’aquesta expertesa. I l’expertesa en el maneig de complicacions com el delírium, molt freqüent en pacients amb Covid19, i en l’atenció de final de vida, s’han de potenciar en aquests entorns.
(3) Passada la/es onada/es de Covid19 no hem de perdre de vista la importància de reforçar els programes d’atenció integrada de caire preventiu a la comunitat. Tal i com es va publicar recentment a la revista The Lancet, entre d’altres, les persones grans més robustes o menys fràgils han tingut menys impacte del Covid19, i sabem que la fragilitat es pot revertir, i la discapacitat es pot retardar.
El document de les 25 propostes de la SCGS recull ja moltes d’aquestes idees. Destacaria, com a complement, tres aspectes ulteriors que en l’informe queden menys evidents:
- La importància de les dades per poder prendre decisions, a tots els nivells (de macro, meso i micro gestió): tant al sistema sanitari, com, encara més, en la gestió de la crisis en residències, sovint hem navegat a vista, sense un sistema actualitzat, robust i àgil, de dades, que no obligui als centres multiplicar els seus esforços amb múltiples enviaments de matisos a diferents administracions, en un moment d’ofec.
- La necessitat de formar més professionals sanitaris: ningú menciona les universitats, però és evident que no som capaços de formar els nostres professionals, tant més necessaris en moments de crisis, de la mateixa manera que no hem estat capaços de produir les nostres mascaretes o els nostres respiradors.
- La necessitat de fomentar la recerca i, sobretot, la innovació en envelliment: un país molt envellit, amb necessitat d’estímuls econòmics hauria de ser capdavanter, produir i testar les seves pròpies solucions adaptades i exportar-les.
Malgrat que la pandèmia hagi desafiat fins i tot aquesta certesa, les persones grans són una component rellevant de la societat catalana, per nombre i valor. Si no actuem amb criteri i projecció per a les nostres persones grans, que en algun moment serem tots nosaltres, ningú no ens ho perdonarà.
