La gestió de la crisi COVID-19 ha estat condicionada per múltiples factors, entre els quals destaquen la disponibilitat de coneixement científic útil per abordar la pandèmia, i la dotació, estructura i regles de funcionament vigents en el Sistema Nacional de Salut (SNS). Les estratègies de comunicació de la resposta pública a la crisi, tant governamentals com des dels mitjans professionals, també han suposat un element important en la gestió de l’epidèmia, ja que han condicionat la resposta social que s’ha donat a la mateixa.
La gestió del coneixement
Una de les mancances més paleses en la resposta a la crisi ha estat la de la gestió del coneixement. Els mesos transcorreguts des de l’aparició del virus no aconsegueixen dissipar la memòria del barroer desplegament d’informació mínimament estructurada i normalitzada integrant les dades de fonts autonòmiques i estatals.
El sistema d’informació bàsica sobre contagis, hospitalitzacions i defuncions, columna vertebral de qualsevol quadre de comandaments per a la gestió de la pandèmia, es va muntar sobre la marxa, sense integració dels sistemes ja existents, i va haver de modificar-se en diverses ocasions. Aquestes peripècies van produir apagades i salts de coneixement per al maneig de l’evolució de la pandèmia.
El maneig disfuncional de la informació, especialment cridaner i preocupant en uns moments de proliferació de repositoris oberts i públics, en realitat només és símptoma d’una patologia preexistent. La desarticulada relació multijurisdiccional de la sanitat no incentiva l’intercanvi de dades i l’aprenentatge mutu, obstaculitzant el sorgiment d’una cultura d’avaluació. Han passat diversos trimestres des que es va reclamar a The Lancet la realització urgent d’una avaluació independent i imparcial de la resposta de les autoritats a l’epidèmia, que encara segueix a l’espera de materialització.
Les regles de joc al SNS
La declaració de l’estat d’alarma i l’atribució del comandament únic al Govern central, malgrat la seva conveniència per unificar criteris, aviat va donar lloc a problemes com el de les compres internacionals fallides, encomanades a unitats administratives sense competència ni experiència en això. El posterior disseny d’una desescalada asimètrica va permetre apreciar les disfuncions en els mecanismes de coordinació del SNS, molt diluïts en la pràctica i substituïts per uns altres de cooperació horitzontal que, encara que necessaris, no compleixen el paper que fa falta en una situació com la viscuda. Les tensions previsibles entre un Ministeri desacostumat a exercir cap de les funcions que se li van encomanar, i unes comunitats autònomes no acostumades a executar decisions d’instàncies diferents als seus propis Consells de Govern no han deixat d’intensificar-se, traduint-se en una gestió autonòmica de les successives onades de la pandèmia molt dispar (fins i tot davant de situacions de semblant gravetat) i, en alguns casos, directament irresponsable, més atenta a l’escenificació de la confrontació que a la resolució efectiva. La incorporació dels tribunals de justícia al finalitzar l’estat d’alarma va contribuir de manera previsible a avivar la confusió entre la ciutadania i la desconfiança en aquestes institucions.
La gestió de la comunicació, pública i privada
La informació i la seva comunicació exerceixen un paper fonamental en la presa de decisions, però la forma de la segona afecta el maneig de la primera. Segons el parer d’alguns experts, el Govern ha tingut encerts comunicatius com els intents de despolitització del missatge i l’elusió de la confrontació partidista, però també errors importants com la cacofonia de veus, la manca de claredat, la llarga extensió de les compareixences, cert excés d’autobombo, els retards i les rectificacions mal justificades.
Però l’aportació d’informació objectivable i fidedigna i la comunicació de les dades disponibles ha resultat insuficient i erràtica pels continus canvis en els sistemes de còmput i les definicions dels conceptes registrats. Com a resultat, la “infodemia” sembla que ha resultat ser contraproduent per al missatge que s’hauria de transmetre.
En comparació amb els errors apuntats en la informació governamental, l’actuació durant la pandèmia dels mitjans de comunicació resulta globalment descoratjadora. N’hi hauria prou repassar la sèrie de consells per oferir informació responsable sobre Covid-19 que va elaborar l’organització First Draft, dedicada a recopilar i facilitar recursos de verificació essencials per a periodistes, per apreciar el seu generalitzat incompliment per part dels mitjans espanyols.
La inajornable millora de la gestió
La pandèmia ha permès visualitzar un cop més les principals debilitats del nostre SNS, així com identificar-ne les fortaleses. Entre les primeres pot destacar l’abandonament a què s’ha sotmès a la salut pública durant dècades, i la desatenció crònica cap a l’atenció primària, les dues protagonistes en la prevenció i control de la COVID-19. Entre les segones, l’excel·lent resposta dels professionals sanitaris, reflex d’un sistema de formació que forma part del capital del país, i la gran capacitat d’adaptació de la xarxa pública. El professionalisme ha suplert les mancances d’unes estructures administratives innecessàriament rígides, inadequades per a un sector essencialment dinàmic, i clarament obsoletes.
Els professionals sanitaris són el gran actiu del SNS, tot i l’igualitarisme injust i a la tolerància amb la seva promiscuïtat publico-privada. Cal dissenyar i posar en marxa un nou model de relació professional que capti i retingui talent, que incentivi la pràctica ben feta, i que estimuli el treball mitjançant fórmules que permetin flexibilitat, conciliació i adaptació a preferències. Centres sanitaris amb molta més autonomia han de poder desenvolupar polítiques de personal en un irrenunciable marc de competència per comparació en qualitat.
Ens cal un millor Estat, també per a la provisió de serveis de salut, en el qual la millora de la gestió pública és gairebé la clau definitòria del nostre futur, tant pel possible lideratge innovador del sector sanitari a l’economia com pel seu impacte en el benestar de la població.
Foto de Brian McGowan
