Carmen, de 71 anys, està en tractament amb Metformina i segueix una pauta diària de Lormetazepam perquè pateix insomni. Acudeix regularment a les cites amb el seu metge de família i, des que va enviudar fa 5 anys, es queixa que se sent trist la major part del temps, sense ganes de fer res. Ha guanyat pes, gairebé 9 kg el darrer any. Surt poc de casa i passa el temps veient la televisió o escoltant la ràdio. El seu fill i néts viuen a Corea del Sud i, encara que parlen per WhatsApp, ja fa temps que no es veuen. El seu metge té clar que la soledat és el seu principal problema, però només li pot prescriure un antidepressiu perquè no compta amb cap altra alternativa.
La Carme es podria dir Maria, Laura, Andreu o Joaquín. En atenció primària s’estima que fins a un 20% dels pacients acudeixen per problemes amb origen fonamentalment psicosocial, i la soledat, cada cop més, n’és el principal motiu. Com Carmen, molts pacients en atenció primària segueixen un tractament que no els ajuda a resoldre el problema que causa la seva pèrdua de benestar, cosa que redueix la moral dels que treballen en el primer nivell assistencial i que consumeix cada cop més recursos, amenaçant la sostenibilitat del sistema públic de salut.
El problema de Carmen és prou conegut, però com altres que es presenten a nivell de l’atenció primària, segueix sense alternatives reals minant la capacitat resolutiva real en aquest nivell assistencial.
La soledat no desitjada és un sentiment negatiu que passa quan hi ha un desajust entre la quantitat i la qualitat de les relacions socials que té una persona i les que voldria tenir[1]. Sabem que la solitud augmenta el risc de patir depressió, ansietat, malaltia cardíaca, neurològica i, també, el de morir prematurament[2]. Tot i que no és exclusiva de la gent gran, és més freqüent entre elles amb la qual cosa, a causa de l’envelliment accelerat de la població, hauria de ser una clara prioritat dels sistemes sanitaris, sobretot, com en el cas espanyol, amb un envelliment galopant de la població.
Aquest sentiment de solitud és més freqüent als països del sud d’Europa. A Espanya s’ha calculat que la solitud no desitjada afecta al voltant del 12% de la població. Aquesta xifra pot ser més gran els propers anys si atenem les dades de l’INE que apunten a una acceleració de l’envelliment de la població. A més, segons l’últim cens, cinc milions de persones vivien soles (4 de cada 10 més grans de 65 anys i 7 de cada 10, eren dones).
Alguns països, particularment de l’àrea anglosaxona, com el Regne Unit, Canadà, Nova Zelanda i alguns estats dels EUA, com Oregon, han basat en la denominada prescripció social (a Espanya traduïda com a recomanació d’actius per a la salut) la seva estratègia per afrontar aquest problema[3]. Es tracta de prescriure, en comptes de fàrmacs, activitats socials o comunitàries[4] com ara assistir a classes de dansa, pintura, apuntar-se a un grup de senderisme, participar en una coral o en activitats socials que es promouen a la comunitat on es resideix i de les que es reserva un conjunt de places per a aquesta finalitat. Aquesta prescripció social ha de respondre a un pla terapèutic individualitzat, amb objectius pactats amb el pacient, i ha de ser monitoritzada per comprovar-ne l’efectivitat en termes de benestar i de salut. L’oferta d’aquests actius en salut també s’hauria d’acreditar per assegurar que es compleixen les condicions que els converteixen en actius que beneficien la salut de les persones.
Si la Carme visqués en un barri o en un poble que tingués un d’aquests programes d’actius en salut (prescripció social) el metge o el infermer podrien oferir-li una alternativa que la tragués de casa, l’ajudés a relacionar-se amb altres persones i a comprometre’s de forma més decidida en un canvi en els seus hàbits, cosa que podria millorar el seu estat d’ànim i ajudaria, en aquest cas, també a controlar-ne el pes. Controlar aquestes situacions només amb antidepressius és inadequat, encara que és cert que per fer-ho de manera diferent són necessaris nous esquemes organitzatius i nous procediments per aconseguir que aquests programes alternatius funcionin en termes de beneficis per a la salut.
Les proves amb què comptem suggereixen que l’acceptabilitat i la satisfacció amb aquests programes és alta entre els qui se’n beneficien i entre els qui els prescriuen. Sembla que milloren el benestar i els indicadors objectius de salut dels pacients. També ajuden a reduir el nombre de consultes i de visites als serveis d’urgències, encara que el consum de fàrmacs no sempre es redueix[5],[6]. La taula que s’hi acompanya mostra alguns exemples pràctics publicats per Gené-Badia i col., mesures que han resultat ser eficaces per reduir l’impacte de la solitud no desitjada.
Taula 1. Exemple d’activitats recollides a la literatura que han mostrat ser eficaces per reduir l’impacte de la solitud no desitjada.
| – Implicar jubilats a treballar en la recol·lecció i distribució de menjar per als més necessitats. – Tertúlies sobre necessitats i problemes de l’envelliment. – Sessions setmanals de jardineria a residències. – Teràpia assistida amb animals, jugar i passejar amb gossos de forma setmanal. – Jugar a la Nintendo wii en parella. – Tallers de cuina durant 6 setmanes. – Lectura de llibres infantils a escoles de forma setmanal o quinzenal. |
No obstant això, atès que les investigacions pateixen en molts casos de grups de control i de mesures post demorades en el temps, sembla necessari aprofundir en la investigació en aquest terreny. A més, algunes altres qüestions segueixen sense respostes com, per exemple, qui ha de prescriure, si els responsables del pacient directament o si és millor derivar a mediadors socials que assumeixen aquesta funció de canalitzar les demandes en funció de l’oferta d’activitats a la comunitat, qui monitoritza l’evolució del pacient, què és el que passa en cas d’abandonament del pacient o d’escassa adherència, com vincular les activitats amb els objectius de salut pactats amb el pacient i quins resultats s’ha de fixar aquesta avaluació, o com assegurar que les activitats reuneixen condicions apropiades per a les condicions físiques i mentals del pacient a qui es convida a participar-hi.
L’atenció primària té múltiples dificultats. Com és afrontar els problemes associats a la soledat no desitjada dels pacients, sense cremar-se a l’intent. Els pacients requereixen respostes proporcionals als problemes que minen el benestar. Els professionals necessiten comptar amb recursos adequats a aquests problemes per sentir-se capaços, útils i recolzats. Els sistemes han d’usar els seus recursos en la proporció i la direcció adequades. En cas contrari, el “més del mateix”, acabarà matant la il·lusió dels qui van cada dia als centres de salut i consultoris, sigui a desenvolupar la seva capacitat professional, sigui a demanar ajuda professional.
Referències
[1] Perlman D, Peplau LA. Toward a social psychology of loneliness. En: Duck S, Gilmour R, eds. Personal relationships in disorder. London: Academic Press; 1981. p. 31-56.
[2] National Academies of Sciences, Engineering, and Medicine. 2020. Social Isolation and Loneliness in Older Adults: Opportunities for the Health Care System. Washington, DC: The National Academies Press. https://doi.org/10.17226/25663.
[3] Palma-Ayllón E, Escarabajal-Arrieta MD. Efectos de la soledad en la salud de las personas mayores. Gerokomos. 2021;32:22-5.
[4] Husk K, Blockley K, Lovell R, Bethel A, Bloomfield D, Warber S, Pearson M, Lang I, Byng R, Garside R. What approaches to social prescribing work, for whom, and in what circumstances? A protocol for a realist review. Syst Rev. 2016;5:93.
[5] Calderón-Larrañaga S, Milner Y, Clinch M, Greenhalgh T, Finer S. Tensions and opportunities in social prescribing. Developing a framework to facilitate its implementation and evaluation in primary care: a realist review. BJGP Open. 2021;5(3):BJGPO.2021.0017.
[6] Bickerdike L, Booth A, Wilson PM, Farley K, Wright K. Social prescribing: less rhetoric and more reality. A systematic review of the evidence. BMJ Open. 2017 Apr 7;7(4):e013384.
Foto de Ricardo Gomez Angel
