Ara o mai: desprès de dècades d’informes, propostes i plans de reforma i dels seus models de gestió, la pandèmia del COVID19 ha fet palesa com mai la necessitat urgent de fer front a les febleses que qüestionen, moltes d’elles ja qüestionaven, la viabilitat i funcionament del nostre sistema de salut.
Paral·lelament, la crisi també ha evidenciat on recauen les seves principals fortaleses: un sistema equitatiu, que atén a tots els ciutadans, dotat amb professionals d’alt nivell, també en l’àmbit de la gestió sanitària i clínica i en el cas de Catalunya, amb unes organitzacions fortament vinculades al servei públic, independentment de la seva titularitat.
És el moment que professionals clínics i gestors proposem i exigim, de manera decidida, que s’abordin les reformes imprescindibles per dotar als nostres ciutadans d’un sistema i unes organitzacions més robustes, àgils i més justes, amb uns professionals amb millors condicions i amb els instruments de gestió i organització actualitzats, que ho facin possible.
No, no tenim el millor sistema de salut del món, però podríem aspirar a apropar-nos-hi. Perquè possiblement, el que sí tenim són els ingredients per ser-ho, però també alguns que ho impedeixen, com l’important infrafinançament crònic, les condicions salarials dels professionals i els models laborals obsolets, les rigideses de les organitzacions sanitàries, la insuficient integració entre els diferents nivells d’atenció, també amb l’àmbit social, o una burocràcia paral·litzant que impregna qualsevol tipus de decisió i que sovint orienta el sistema cap a l’acompliment de la normativa, però no cap a les necessitats del ciutadà.
En definitiva, aspirem a un sistema amb un pressupost adequat, amb unes organitzacions amb autonomia de govern i de gestió, que es valorin i financin pels seus resultats, amb un model professional que prioritzi el treball interdisciplinari, l’experiència i la competència, unes condicions laborals adequades i competitives, així com uns models d’organització assistencial basats en l’autonomia i la transversalitat i orientats a la obtenció de valor i que tenen en compte les expectatives i les decisions dels pacients.
Aquest model sí podria i hauria de convertir-se realment en un referent de servei de salut a la població. Les 25 propostes de la SCGS van en aquesta línia. Però és necessari establir complicitats amb els professionals i els seus representants, el món acadèmic i col·legial, per tal que la nostra veu s’escolti.
