Com cada final d’any arriba l’informe Health at a Glance de l’OCDE, document que permet tenir una visió general comparable d’estadístiques de sistemes de salut dels països que formen part de l’organització. Una eina útil per aprofundir en la comprensió dels principals indicadors, així com de la seva evolució. A continuació es destaquen cinc àmbits temàtics que permeten fer un esbós de l’estat de salut del sistema sanitari espanyol en termes comparats (aquí el resum dels resultats d’Espanya).
Un dels indicadors clàssics, tot i no ser conseqüència directa del funcionament del sistema sanitari, és l’esperança de vida: Espanya ocupa la cinquena posició amb 83,3 anys de mitjana, però quan s’ajusta per qualitat de vida dels anys viscuts baixa fins a la catorzena posició en les dones i la novena en els homes, lluny de les primeres posicions ocupades per països nòrdics. Si s’observa l’evolució dels darrers anys, l’esperança de vida s’ha pràcticament mantingut (de 83,4 anys al 2017 a 83,3), però l’indicador de qualitat de vida ha empitjorat (cal tenir en compte l’efecte de la Covid). El gradient és diferent entre homes i dones, i l’anàlisi fina és imprescindible per fer un correcte diagnòstic i planificació de com ha de respondre el sistema nacional de salut a les necessitats del futur.
En relació a la despesa sanitària, al 2019, abans de la Covid, els països de l’OCDE van gastar de mitjana el 8,8% del PIB en sanitat, una xifra relativament estable des del 2013. El 2021, aquesta proporció va augmentar fins al 9,7%, xifra extraordinària que es preveu reculi fins al 9,2%, reflectint una menor necessitat de despesa per fer front a la pandèmia. A nivell espanyol, per l’any 2022 s’estima una despesa del 10,4% del PIB sobre la mitjana de l’OCDE), corresponent a una despesa per càpita de 4.432$ (per sota la mitjana). Combinant els dos indicadors esmentats, s’observa que vuit països (també Espanya) gasten per sota la mitjana aconseguint una esperança de vida més alta. Això pot suggerir una relació qualitat-preu relativament bona dels sistemes de salut (sempre tenint en compte que molts altres factors també tenen un impacte en els resultats). El que és clar és que el repte financer del sistema nacional de salut no té a veure només amb els recursos que es vulguin o es puguin destinar al sistema sanitari, sinó també amb la seva organització, planificació, gestió i avaluació.
Pel que fa a l’accessibilitat als serveis, a nivell espanyol destaca la disminució de la satisfacció de la ciutadania amb l’accessibilitat als serveis sanitaris de qualitat de la seva àrea de residència, situant-se per sota la mitjana (64% vs 67% OCDE). Aquestes dades van en la línia dels resultats del darrer Baròmetre del CIS, en el que es mostra que pràcticament un 40% dels enquestats es decanta per l’atenció especialitzada privada per la rapidesa en què són atesos. Alhora, el 27,4% dels enquestats diuen que el sistema sanitari necessita reformes.
Pel que fa a l’atenció no presencial, Espanya obté bones puntuacions a nivell comparat, liderant el rànking de teleconsultes mèdiques per persona/any (3,1 vs 1,4 OCDE). Aquesta tendència mostra l’augment de l’ús de l’atenció no presencial durant la Covid i la seva posterior consolidació. A tall d’exemple, a Catalunya, el “boom” en l’ús de l’app “La Meva Salut” ha incrementat l’ús de la teleconsulta de forma exponencial, assolint la xifra de més de 3 milions de ciutadans que l’han utilitzat alguna vegada.
Finalment, pel que fa a la dotació de recursos humans, i en línia amb els resultats d’altres anys, Espanya se situa per sobre la mitjana pel que fa a metges per 1.000 habitants (4,5 vs, 3,7 mitjana OCDE), però per sota en infermeres (6,3 vs 9,2). A més del nombre de professionals, és rellevant fixar-se en les retribucions, un aspecte que sempre està d’actualitat. Si es compara amb els altres països, s’observa que de mitjana el que guanya un metge de família a Espanya és 2,4 vegades el salari mitjà del país, un metge d’atenció especialitzada un 2,7 i per les infermeres 1,4 vegades (la mitjana de l’OCDE és de 1,2).
En conclusió, les xifres semblen mostrar que molt lentament els sistemes sanitaris es van recuperant de l’efecte de la Covid, però amb una tensió que s’augura que es mantindrà en els propers anys: en un context de tornada de la disciplina fiscal europea i amb l’increment de la pressió demogràfica i de la situació de cronicitat de la ciutadania, caldrà veure com els sistemes sanitaris hi donen resposta. En paral·lel, els canvis en les expectatives porten als usuaris cada vegada més a complementar la seva assegurança en l’àmbit privat i a fer un major ús de la telemedicina. En aquest context, vetllar per una bona gestió dels recursos i avaluació dels resultats assolits sembla ser la via d’acció per assegurar un bon funcionament del sistema nacional de salut.
