Parlem de gestió: el sector cultural

13/10/2021

Explorar el món de la gestió a altres sectors és una font d’inspiració i d’aprenentatge creuat. Des de fa cinc anys, la Societat Catalana de Gestió Sanitària organitza les sessions “Parlem de gestió”, on personalitats d’altres sectors ens expliquen en primera persona els reptes de gestió actuals. Carles Capdevila, Fernando Trias de Bes, Miquel Roca i Junyent, Antón Costas, Víctor Lapuente, Mònica Terribas, Mercè Conesa i Antoni Bassas han estat convidats a aquestes sessions i ens han ofert les seves visions del periodisme, els mitjans de comunicació, l’economia, el dret, la política, la logística i l’emprenedoria.

El passat 1 d’octubre, el convidat va ser Abel Folk (Montesquiu, 1959), actor de teatre, cinema i televisió, doblador, director i productor. El sector cultural, que passa per un moment difícil degut a les mesures presses per combatre la pandèmia, comparteix certes similituds amb el sector salut. Folk va fer un repàs de la seva carrera professional i de l’evolució de la indústria cultural, i ens va deixar reflexions de calat.

Interessar i no avorrir

Aquest és el leitmotiv amb el que va iniciar la conversa, subratllant que no creu en la sort però sí en les casualitats. De fet, la seva trajectòria professional és la concatenació d’un conjunt de sorts que li han anat obrint la porta a nous mons i que han determinat la seva carrera com actor, director i productor.

Va començar per atzar com a substitut a l’obra “Los palomos” d’Alfonso Paso on va descobrir la seva vocació d’actor. L’any 1977, va debutar sota la direcció de Lluís Pasqual i juntament amb Núria Espert, substituint a Gabriel Renom al desaparegut Teatre de Barcelona. Va donar el pas a la televisió substituint a Juanjo Puigcorbé, actuant sovint a Estudio 1. El pas següent va ser el cinema, on ha participat en més de cent pel·lícules. Va traduir i adaptar “A walk in the Woods” de Lee Blessing, que la companyia de Josep Maria Flotats va representar al Poliorama, on va descobrir el plaer de tenir una idea, pensar que és possible i fer-la realitat. També ha estat director i productor teatral, probablement els rols més propers a la gestió. 

Segons Folk, els actors són artesans i els directors són més artistes. La major part de l’èxit al formar equips de treball recau en triar bé les persones. Reconeix que part de l’ofici és la inspiració i el talent, però tot depèn del treball i l’esforç. Quan s’encara a un nou repte, els primers pensaments són que no ho sabrà fer, però tot seguit no para de treballar fins que ho aconsegueix.

Construir sobre el que altres han construït

La política cultural, l’aparició de nous formats i canals, i en els darrers dos anys la pandèmia, han trasbalsat el món de la cultura. La descripció que ens va oferir de la situació actual és la conseqüència d’un seguit de fets molt arrelats a la nostra cultura i a polítiques poc estratègiques. 

En primer lloc, hi ha poca tendència a agrair la feina feta i homenatjar als antecessors. Els països on l’estructura cultural és important, es basen en la tradició. Aquí es vol fer tot de nou i aquest és un dels grans dèficits del sector cultural, l’escassa capacitat de generar tradició amb la cultura no folklòrica.

Els incentius que introdueixen certes polítiques culturals també són perversos. Per exemple, finançar produccions sense criteris de qualitat, com s’ha fet en temps recents, porta a produir espectacles de poc valor.

A nivell sectorial, la sobreprotecció de la política cultural i la dependència d’un sol client comporta fragilitat de la indústria cultural si el client flaqueja. L’obsessió per satisfer el consum intern tampoc ha ajudat a crear nous mercats i ha reforçat la necessitat d’ajudes.

Necessitem cultura i informació sana

La solució als problemes de la indústria cultural passa per generar espais de producció, xarxes de distribució i obrir-se a nous públics. Cal combinar la inversió pública amb la iniciativa privada. Cal educar des de petits el plaer de crear i consumir cultura, com es fa a altres països. La cultura és l’aliment de l’esperit. Per tenir un esperit sà es necessita aquest aliment. Com deia Joan Margarit, una democràcia inculta i mal informada no és una democràcia sana.

Comparteix:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.