A cavall entre la segona i la tercera onada, el comerç intenta aprofitar la campanya de Nadal per salvar els mobles. La Covid-19 no només ha posat en màxima tensió als sistemes sanitaris: el PIB espanyol ha caigut un 18% durant el segon trimestre del 2020, en relació amb el mateix període de l’any passat. Mentre ens lamentem pels que ja han baixat la persiana, i amb la por d’una caiguda encara més severa de l’economia, es crida a fer despesa per no assistir al tancament de més negocis.
En el sistema sanitari, el nivell de despesa ha augmentat de forma extraordinària per donar resposta a les necessitats lligades a la Covid-19. Els experts (en un recent anàlisi de FEDEA) aproximen en un 11% el sobrecost sanitari directe (sense comptar els pacients d’altres patologies no ateses durant la primera onada ni el cost en pèrdues de salut i productivitat de les persones). S’han construït noves instal·lacions, s’ha comprat material sanitari, s’ha augmentat la despesa hospitalària i s’han fet testos massius, entre d’altres. La situació dels darrers mesos ha fet més explícit l’ampli i històric consens respecte l’infrafinançament estructural que pateix el sistema, però alhora ha aflorat la necessitat d’avaluar l’ús dels recursos: sovint aquestes accions s’han realitzat amb una justificada pressa però també certa arbitrarietat, sense criteris de priorització clars i sense una anàlisi dels beneficis aportats en relació al seu cost. No és casualitat que el passat mes de setembre el Comitè d’Experts per a la Transformació del Sistema Públic de Salut identifiqués aquests dos aspectes com a prioritaris: d’entre les 30 mesures per enfortir el sistema de salut, la primera, un millor finançament; la segona, una agència d’avaluació.
No només es tracta de situar la despesa pública en salut sobre el PIB a nivells europeus, sinó també de maximitzar el valor d’aquests recursos: gastar més i gastar millor. Tots els sistemes de salut tenen la obligació de valorar de forma objectiva l’efectivitat, la seguretat i els costos dels medicaments, tecnologies, intervencions i pràctiques sanitàries. L’avaluació de la relació cost-efectivitat hauria de servir de base en la decisió de la seva incorporació a la cartera de prestacions i serveis del sistema nacional de salut, així com del seu preu a pagar. Des de fa algunes setmanes, un grup multidisciplinari de professionals del sector de la salut clama per l’establiment d’una agència independent d’avaluació de polítiques de salut amb caràcter decisori que, des de l’anàlisi de l’evidència, determini si els beneficis sanitaris i socials d’una intervenció en salut valen el que costen. A Catalunya, això passaria per constituir una entitat nova, a l’estil del famós National Institute for Health and Care Excellence (NICE) britànic, o bé revisar i adequar el paper de la ja existent Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), dotant-la de capacitat decisòria i dimensionant-la per exercir la seva funció per tal que lideri els aspectes relacionats amb l’avaluació en salut i promogui la presa de decisions basada en l’evidència. Entre les principals funcions d’aquest organisme hi hauria revisar i prioritzar la cartera de serveis amb criteris de cost-efectivitat; fer recomanacions vinculants sobre activitats i pràctiques clíniques que cal deixar de finançar i de fer, o avaluar els resultats dels centres sanitaris, vinculant-los amb la contractació, entre d’altres. Si ens fixem en el model de governança dels casos d’èxit a nivell comparat, observem que aquest hauria de ser un òrgan independent, amb personalitat jurídica pròpia, autonomia de gestió i amb les funcions ben definides.
Aquestes veus veuen una finestra d‘oportunitat en els fons europeus (enguany molt més esperats que els reis d’orient): administració, centres de recerca, proveïdors assistencials i empreses privades hauran de competir (encara no se sap en quines condicions) per optar a uns recursos que alguns han caracteritzat com “la darrera oportunitat”. Després de la batussa per repartir el pastís caldrà concentrar-se en fer polítiques transformadores, diferents, que siguin realment útils, i no “més del mateix” per fer fugida endavant. Sense aquesta nova cultura d’anàlisi objectiva i sistemàtica… ens en sortirem? Si l’únic que canvia és la urgència de la necessitat, no hi ha motius per creure que “aquesta vegada és la bona”. La mida dels fons europeus poden ser proporcionals a la frustració que puguin generar si la despesa no es fa de manera conscient i racional.
Si volem salvar el comerç local, evitem comprar a grans plataformes. Tampoc en el sector públic tota despesa és inherentment bona: hi ha despesa que no serveix per allò que es vol aconseguir. Fer polítiques de salut basades en l’evidència, amb transparència, objectius concrets i bones mesures d’èxit o fracàs és l’únic que a la Next Generation li servirà per tenir un sistema sanitari públic (solvent), amb independència de la mida del seu finançament. No els fallem.
