Darrerament s’ha posat de moda la vitamina D. Que es denomina així per Elmer McCollum, el seu descobridor amb Marguerite Davis el 1922. Com era la quarta que es descobria, després de l’A, la B i la C va batejar-la d’aquesta manera. Més que d’una molècula única es tracta d’un grup de substàncies entre les quals destaca el colecalciferol (vitamina D3) derivat del colesterol que sintetitzen a les capes inferiors de l’epidermis els animals mitjançant una reacció fotoquímica amb la radiació ultraviolada, i l’ergocalcoferol (vitamina D2) de l’ergosterol dels bolets.
L’estimació que bona part de la població occidental, particularment l’estatunidenca estava exposada al risc d’avitaminosi D, segons els criteris aparentment establerts el 2011 per l’Institute of Medicine (IoM), ja que moltes de les concentracions sèriques de D[25(OH) D] analitzades eren inferiors a 20ng/ml o 50 nmol/l. I en bastants casos, l’administració d’un suplement de 600 a 800 UI/dia, entre 15 a 20 mcg/dia no remuntava la concentració sèrica esmentada.
Una concentració sèrica< 12ng/ml es considerava deficient i entre 12 i 20 ng/ml insuficient. Llindars que, després del notori increment de la seva determinació en la població han fomentat la prescripció de suplements dietètics o farmacèutics. Situació que va portar l’epidemiòloga i endocrinòloga de Harvard, JoAnn Manson i els seus col·laboradors a preguntar-se si existia realment una pandèmia de dèficit de vitamina D o es tractava d’una confusió en interpretar la quantitat dietètica recomanada com un punt de tall de manera que, amb les seves paraules:
“… gairebé tota la població hauria de tenir un nivell plasmàtic per sobre de 20 ng/ml de 25(OH)D (…). La realitat és que per a la majoria de la població (al voltant del 97,5%) el requisit és de 20 ng/ml o menor. (…) El Requeriment Mitjà Estimat es tradueix en que la meitat de la població aproximadament requereix 16 ng/ml o menys.”[1]
Tot i que per a l’American Society of Endocrinology, una concentració inferior a 20ng/ml ( <50nmol/l) era deficient, mentre que si oscil·lava entre 20 i 30nG/ml (52’5-72’5nmol/l) es classificava com a insuficient.
Referències i recomanacions que han fomentat la determinació plasmàtica de vitamina D, més enllà de les circumstàncies clíniques que la podien justificar per contrastar una hipòtesi diagnòstica fonamentada. I que han contribuït a generalitzar les prescripcions dels suplements vitamínics.
Darrerament abunden els estudis que suggereixen potencials efectes beneficiosos de la vitamina D en àmbits de la fisiopatologia diferents de les indicacions tradicionals relatives a la prevenció de raquitisme en la infància; tot i que molts d’ells no han estat confirmats i algun d’ells fins i tot ha descartat el possible paper dels suplements per a la prevenció de fractures òssies en adults.[2]
Afanys que, independentment del seu interès científic i sanitari, fomenten les expectatives dels professionals i la ciutadania sobre eventuals beneficis per a la salut dels consumidors. Expectatives que tenen molt d’especulació. Afortunadament, els efectes adversos atribuïbles a concentracions elevades de vitamina D no són gaire comuns, però no són impossibles. Un risc infreqüent però totalment gratuït. Antagònic amb la deontologia mèdica.
Convé recordar, doncs, que la principal font natural de vitamina D és l’exposició a la llum solar, sense protecció, durant uns minuts al dia, particularment entre les deu del matí i la tres de la tarda des de la primavera fins a la tardor. Encara que l’edat, l’excés de pes i la pell morena siguin factors limitants. Però encara ho és més inconvenient la desinformació sobre els perills exagerats de prendre el sol adequadament.
També són font de provitamina D alguns aliments, entre d’altres els peixos blaus (particularment el salmó) l’oli de fetge de bacallà, o el rovell d’ou, si bé perquè resulti metabòlicament efectiva cal una hidroxilació hepàtica o renal.
Altrament, la determinació de la concentració sèrica de 25(OH)D mitjançant immunologia competitiva – immunoassaig – adoleix d’una notòria variabilitat, que ja és de per si prou elevada en les poblacions estudiades, perquè varia molt segons les circumstàncies personals – edat, IMC, pigmentació cutània, etc. – així com segons quina sigui l’estació de l’any.
Tot això caldria tenir-ho ben present a l’hora d’interpretar els nombrosos estudis que sobre la freqüència d’eventuals mancances es continuen publicant i que, majoritàriament, es basen en les tergiversades recomanacions de l’IoM de manera que estimulen innecessàriament el control analític de la vitamina D i, sobretot, la prescripció de suplements farmacèutics. L’any 2022 i en l’àmbit de la sanitat pública es van prescriure a Espanya 20 milions d’envasos de vitamina D amb un cost de més de 200 milions d’euros.[3]
Com conclou el programa Essencial de la Generalitat de Catalunya, no està indicat determinar la concentració sèrica de vitamina D en persones sanes sense risc d’hipovitaminosi D. No hi ha indicis que aquesta determinació tingui impacte (positiu) sobre la salut de les persones.
Situació que transcendeix la medicalització, fins i tot en la seva faceta més discutible. Sovint se li dona a la medicalització una connotació pejorativa que no sempre mereix, perquè tractar problemes no mèdics com si ho fossin de vegades pot ser beneficiós.
Encara que, sovint, resulta perjudicial, no només per inútil, ja que els problemes no mèdics – com que et tractin malament a la feina – no tenen solució mèdica, sinó perquè a més acostumen a generar iatrogènia com passa freqüentment amb la prescripció d’ansiolítics i també de vitamines.
En el cas de la sobreprescripció de la vitamina D la qüestió és que, en la majoria d’ocasions no es tracta de corregir cap deficiència clínicament objectiva, si no d’assolir unes concentracions que se suposen “normals” encara que no tinguin relació amb problemes de salut mèdicament solubles.
Referències
[1] Manson JE, Brannon PM, Rosen CI, Taylor CL. Vitamina D Deficiency–is there really a pandemic? N Enlg J Med 2016;10: 1817-20.
[2] LeBoff ML, Chou S H, Ratliff KA, et al Supplemental Vitamin D and Incident Fractures in Midlife
and Older Adults. N Engl J Med. 2022; 387: 229-09.
[3] Laporte JR. Crònica d’una societat intoxicada. Barcelona: Columna edicions, 2024: 375.
