“El nostre temps en part ens el roben, en part ens el treuen, i el que ens queda, ho perdem sense adonar-nos”
Sèneca, any 55 d.C.
“No em vull perdre, no m’he de perdre”. Aquesta frase ressona al meu cap amb massa freqüència les últimes setmanes. Endinsar-me en el desconegut món de la Gestió Sanitària, amb els llums i la purpurina dels èxits, i amb les pesades ombres de la lentitud del Sistema, les seves resistències i limitacions, em fa sentir una por atroç a deixar de ser la persona que sóc, per convertir-me en algú que ha perdut el seu objectiu. Intento, com sempre, capgirar aquesta reflexió, per transformar-la en un pensament optimista i positiu: “Estàs aprenent, creixent professionalment… et convertiràs en algú millor”. Però, i si això no passa? I si perdo l’essència i el motiu de ser i de ser? El pensament angoixant es trenca quan arriba el missatge oportú d’un amic: “No deixaràs mai de ser tu… i si t’apartes, t’ho diré.”
Concentrada en aquests pensaments, un dia de guàrdia, d’aquells pocs dies que encara mantinc marcats a la meva agenda com a “dies d’autèntica realitat”, vaig començar a analitzar la situació. Feia setmanes que veia com acumulava tasques inconcluses, repetint la frase tòpica “no em dóna la vida per a més” i arribant a casa amb la sensació de no haver fet absolutament res.
Era mitja tarda quan un resident de primer any va entrar al despatx. El vaig convidar a seure, però em va respondre que no tenia temps, ni tan sols havia pogut esmorzar. Va començar a parlar d’un cas clínic, després d’un altre, sense concloure i sense una orientació diagnòstica clara. En aquell moment vaig recordar aquell primer post en Avenços en Gestió Clínica “El temps a la mirada”[1], sobre la gestió del temps a la consulta i com cada pacient necessita el seu temps d’escolta, atenció i resolució, i no vaig poder evitar identificar-me amb aquest resident. Havia descobert el motiu del meu pes: jo no era més que una MIR de primer any de Direcció Mèdica, amb grans dificultats per gestionar el meu temps.
Aquesta vegada no eren els ulls del pacient, sinó la meva angoixa i la feina acumulada, els que em van fer aturar-me i aixecar la mirada. Sí, definitivament, ho estava fent malament. Havia entrat en batalla amb el temps, aquell concepte indefinible, imprescindible i insubstituïble. Buscant al meu calaix de lectures i apunts, vaig trobar un text que parlava de les 3 lleis sobre les quals es basa la gestió del temps, per descobrir, que queia al parany de totes elles:
1ª) Llei de Murphy: Tot necessita més temps del que pensem. Res no és tan senzill com sembla. Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament. Això m’obligava a planificar el meu temps deixant a més a més un marge per als imprevistos, per a les dificultats. Però aquest temps, mai no estava contemplat.
2ª) Llei de Parkinson: Les tasques ocupen tant de temps com els deixem. Les tasques són com l’aigua al mar, ocupen tot l’espai que els donis.[2] Si disposava de temps i algú ho demanava, ho donava sense valorar la necessitat real d’atendre aquesta demanda, per por d’haver de dir no o de semblar que no donava valor als problemes que em presentaven, podent donar una imatge errònia del que realment era.
3ª) Llei de Pareto: Els elements actius i productius del nostre treball suposen només una minoria: Només el 20% del nostre treball actiu produirà el 80% de la nostra producció. L’afany per treballar molt sense avaluar l’eficiència, eficàcia i efectivitat de les accions, m’havien fet caure en pràctiques de valor escàs, que de cap manera m’acostaven als meus objectius, gastant el 80% del meu temps a aconseguir només un 20% d’allò que m’havia proposat.
L’error en la gestió del temps comporta més dificultat per valorar i diferenciar el que és urgent del que és ajornable, l’important del que és banal, debilitant la fermesa de les nostres metes i fins i tot fent-nos dubtar sobre la nostra pròpia capacitat com a gestors. Tenir un objectiu clar i assolible, amb unes línies de treball definides és el que ens conduirà a obtenir resultats, i només si coneixem bé el nostre objectiu, sabrem identificar-lo quan hi arribem.
Però la nostra realitat sol ser una altra: vivim el nostre temps apagant focs, que consumeixen minuts valuosos que deixem de dedicar a allò veritablement important: els nostres pacients, els nostres professionals, la nostra Sanitat. Quan em preguntaven per què em volia dedicar a la gestió, responia que creia que les coses podien ser diferents, que les persones havíem d’estar al centre del sistema i que hi havia altres camins per arribar fins a aquest fi. Aquest era, és i serà el meu objectiu, encara que ara comprenc que el camí ens pot distreure però no ha de frenar el nostre caminar.
El caos en l’organització del meu temps en els darrers mesos ha fet que no tingui estones per llegir ni per estudiar. Avui no puc parlar de llibres, ni teories sobre gestió sanitària, i per endavant us demano disculpes. Però durant aquestes “hores d’autèntica realitat”, asseguda davant del teclat, les paraules han esdevingut el mirall que m’ha fet aixecar la mirada, aturar-me i reflexionar sobre la importància de donar a cada cosa el temps de qualitat que necessita. El nostre temps abasta la nostra vida i les nostres accions. No podem deixar que ens ho robin i, sobretot, no ens hem de permetre perdre’l.
Referències
[1] Post “El temps a la mirada“. Blog Avenços en Gestió Clínica
[2] La ley de Parkinson: Aprovechar el tiempo y los efectivos disponibles. 50minutos. Abril 2016.
Foto de Kevin Ku
