“Visc del pa que menjo, igual que vosaltres,
sento necessitats, assaboreixo el dolor,
i necessito amics…”
Ricardo II, de William Shakespeare.
“Un llum, un sensor antifum, les mateixes rajoles verdes que componien el paisatge diari del meu Servei d’Urgències…havia fet aquest recorregut mil vegades i de maneres molt diverses; des de les nits en què caminava ràpid cap a la consulta de crítics, amb el cor que es volia sortir del pit, fins aquell matí de maig, estirada en un llit com a pacient, camí de la UCI. Però cap no s’assemblava gens a la d’aquell dia; el passadís em semblava estrany, fred i el camí se’m va fer etern. Vaig respirar profundament, amb certa dificultat, i vaig entrar a la sala. Tots els que hi estaven, eren els meus companys, persones amb qui havia compartit moltes hores de la meva vida. I aquí, davant d’ells, em vaig sentir com una estranya, a casa meva i envoltada de la meva gent. Em va assaltar un sentiment aclaparador i pesat, i vaig entendre que en aquell moment, ja no estava dins del meu equip, sinó mirant-los de front, i que, tot i estar envoltada, allà, davant de tots, estava sola.
Parlem poc de la solitud que molts hem experimentat alguna vegada, més o menys, quan ocupem un lloc de responsabilitat. I possiblement no ho fem perquè pot semblar que, en treure a la llum aquest sentiment, estiguéssim exposant davant de tots els altres la nostra fragilitat, donant així una imatge de líder feble, que xoca amb la fortalesa que es pressuposa en nosaltres. En parlem poc, però existeix, i es deixa entreveure cada vegada que algú ens pregunta “Com estàs?” i s’escapa aquest mig somriure barrejat amb un sospir que diu “Bé, sense entrar en detalls”.
Al seu llibre “La soledad del directivo”, Javier Fernández Aguado i José Aguilar ens parlen de la solitud que s’experimenta als llocs directius: es tracta d’una sensació d’aïllament i desconnexió, que prové del sentiment de responsabilitat indelegable, i no deu plantejar-se com una defensa, sinó com una protecció de la pròpia capacitat de decisió.[1] No depèn de la gent que els envolta, però sí del nivell de comunicació que s’hi estableix, i si no és real, el sentiment de solitud augmenta. Sentir-se sol és bo: hi ha una bona solitud que permet reflexionar, però també hi ha una solitud dolenta, generalment motivada pels errors del directiu, que fa que les persones amb qui treballen s’allunyin. L’èxit és buscar l’equilibri entre solitud i comunicació.
”El pes de la porpra” de l’antiga Roma, perdura al nostre interior, malgrat que els models de gestió i lideratge han canviat considerablement, transformant aquells gestors, intolerants o vigilants, amb equips submisos que acceptaven ordres sense dir ni piu, en líders motivadors que escolten i fan partícips a tots de les decisions.[2] Aquest canvi fa que el sentiment de solitud pugui ser menor, però no el fa desaparèixer perquè, encara que canviï en la forma, el fons continua sent el mateix: l’honor de dirigir està unit al deure de decidir. La nostra feina diària ens obliga a prendre decisions que de vegades no són fàcils, no són compartides ni compreses i, a més, hem de transmetre-les als nostres equips, tot i saber que podem pagar nosaltres mateixos el preu de convertir-nos en líders “poc amables”. Qui no ha sentit en aquests moments el pes de la solitud?
Pertanyo a un petit equip directiu d’una Àrea de Gestió Sanitària, on la responsabilitat de l’organització recau sobre poques persones. Aquests equips afavoreixen un tracte més proper, tant amb els professionals de base com amb els càrrecs intermedis, que no troben la barrera de les subdireccions i poden accedir directament a Direcció, per comunicar problemes, urgents o no, i buscar-hi solucions. Aquesta comunicació, propera i directa, que a priori hauria de ser una cosa positiva, acaba convertint-se en una via ràpida d’arribada d’informació que resta temps de dedicació a altres coses, de vegades més importants, fent recaure sobre nosaltres la responsabilitat de solució a tots els problemes, des dels petits fins als grans, fent-nos pensar que estem sols per a tot.
No, ningú no parla de la seva soledat, perquè també creiem que som els únics que ens sentim així. Això, unit a la manca de confiança, la por de reconèixer la nostra debilitat o no trobar el fòrum adequat, dificulta parlar del que ens preocupa i de com ens sentim, fins i tot davant companys que ostenten el nostre mateix càrrec. Ens costa obrir-nos als altres, però quan aconseguim vèncer aquesta barrera, descobrim que no estem sols i el “jo estic igual” fa que el sentiment de solitud sigui menor i que ens reconeguem a l’altre, trobant-hi un refugi afectiu necessari. Compartir sentiments i experiències crea vincles que fan que ens convertim en un equip on recolzar-nos, on trobar consell, comprensió i, de vegades fins i tot, una espatlla sobre la qual plorar.
Perquè no només compartim responsabilitats i problemes laborals, sinó que compartim sentiments personals i vivències. El treball en gestió ocupa tot el temps i espai que el deixem, cosa que ens obliga a separar molt bé aquell que dediquem a les nostres famílies o a nosaltres mateixos, del dedicat a la feina, si volem mantenir un equilibri entre la nostra vida personal i professional. La realitat ens diu que aquesta línia de separació és fàcilment traspassable i, en general, el temps de treball i família acaben barrejant-se, malgrat els esforços que fem perquè no passi, o almenys, perquè no es noti què passa. Entendre una professió que ocupa tant d’espai no és fàcil i el fet que no ens comprenguin les persones que estan més properes a nosaltres, també s’acaba convertint en un sentiment de soledat.
Fa setmanes que intento escriure aquest post i no em surt una altra cosa que no sigui això: “moltes vegades em sento sola”. La responsabilitat pesa cada dia més i fa por no estar a l’alçada del que s’espera de nosaltres. I no, no és un signe de feblesa, és signe de fortalesa. Mostrar-nos tal com som, gestors reals que sentim i patim, que necessitem dels altres i que tenim pors, i ser capaços d’integrar-ho d’una manera harmònica a totes les facetes de la nostra vida, ens fa més competents. Trenquem així la sensació d’aïllament, augmentant la confiança i el suport emocional davant de la presa de decisions amb els nostres equips, enfortint-nos tots. No estem sols.
Parlem poc de la solitud que sentim…
Referències
[1] Aguilar J. & Aguado J. F. (2010). La soledad del directivo (Vol. 5). Editorial Almuzara.
[2] Bennis W. G. (2009). On becoming a leader. Basic Books.
Foto de Pavel Neznanov
