La infància o la governança complexa

04/10/2021

L’origen de l’estat del benestar modern es sustenta, fonamentalment i segons Beveridge, en la provisió d’oportunitats.

Per assolir aquest objectiu, el procés de tecnificació ha generat una artificiosa descomposició de la realitat en diferents àmbits des dels quals els poders públics desenvolupen programes i actuacions.

Aquesta fragmentació, que es materialitza en el disseny institucional i competencial, i s’expressa a través d’una multiplicitat d’actors públics, privats i del tercer sector, ha anat solidificant la certesa que cap actor, sense la complicitat i la col·laboració d’altres, tindrà capacitat per assolir els seus objectius.

En el cas de la infància resulta prou evident.

Dos exemples:

  1. Les comissions socials són un espai estable de trobada entre “ensenyament” i “promoció social”, o el que és el mateix, entre l’escola i els serveis socials, que acompanya els processos socio-educatius d’infants i adolescents a gairebé tots els centres públics de Catalunya i que parteix de la hipòtesi que l’èxit escolar és indestriable del benestar individual i social.
  2. Les xarxes d’infància i adolescència són experiències per a millorar la prevenció i l’atenció en l’àmbit dels risc social i el maltractament que han anat coordinant accions dels àmbits educatius, socials, sanitaris, dels cossos de seguretat i, en alguns casos, fins i tot de les entitats de lleure. La protecció dels infants és una tasca que implica al conjunt de la societat.

El DECRET 250/2013, de 12 de novembre, de la Taula Nacional i les taules territorials i locals d’infància que desenvolupa l’Article 26 de la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència constitueix, a la vegada que dona empara, espais de coordinació amplis arreu del territori[i] amb l’objectiu explícit de “Coordinar els diferents equips, serveis i agents implicats del territori per potenciar el treball en xarxa, en especial en els àmbits de l’educació, la salut, la seguretat, el treball, la joventut i les dones, que afecten la infància i l’adolescència del territori, i millorar els programes de participació, prevenció, promoció, detecció i protecció de la infància i l’adolescència”.

Malgrat que la pandèmia del SARS-CoV-2 ha impactat nocivament en el context  econòmic en que creixen els infants, en la seva salut i benestar emocional i psicològic, en els seus processos d’aprenentatge, i ha facilitat la proliferació de situacions de maltractament i abús contra les dones i contra els infants, la gestió de la crisi ha posat de relleu l’escassa importància que atorguem socialment a la infància i a les seves polítiques.

Com apuntàvem, un dels principals factors que dificulta una acció integrada en aquest col·lectiu és el propi disseny institució-competencial i organitzatiu, que atribueix la seva intervenció a diverses administracions (local, Generalitat, Estat) i a una multiplicitat d’àmbits (ensenyament, promoció social, protecció, salut…).

No obstant, i donat que la integració i el desenvolupament de polítiques d’Infància era l’objectiu fundacional de les Taules, sembla plausible que hi hagi una raó més profunda en la incapacitat de situar el debat en clau Infància a l’agenda. En primer terme ens referim al lideratge, el poder i la legitimitat “de qui impulsa” la constitució dels espais transversals, un aspecte que és cabdal, tant en els primers compassos organitzatius com en el desenvolupament posterior i la caracterització del funcionament intern.

L’exercici del lideratge té la missió d’acomodar mutatis mutandi, les expectatives i l’assoliment d’objectius dels seus membres. L’explicitació del marc lògic, on s’identifiquen els efectes esperats i els mecanismes que es dissenyen per assolir-los, o el que és el mateix, la teoria del canvi del programa, contribueix a identificar dissonàncies i visualitzar els objectius del treball mancomunat.

Les coordinacions, el treball en xarxa o la cocreació de polítiques (segon el grau d’integració de les accions) no són per tant, un objectiu en si mateix, sinó que responen a una lògica de millora de l’eficiència de la gestió i de millora de l’impacte de les polítiques. L’anàlisi de la realitat i l’avaluació de necessitats prèvies resulta per tant, el punt de partida a partir del qual plantejar la necessitat d’espais compartits entre diversos actors (perquè el seu abordatge així ho requereix), i evitar que l’impuls d’aquests espais no respongui a oportunitats espúries o discrecionals que acaben sent letàrgics.

Òbviament, la participació dels professionals en aquests espais ha de traduir-se en mandats institucionals, i expressar-se no solament en temps de dedicació i recursos econòmics o tecnològics (data sharing, per exemple), sinó també en una agenda de recursos humans que tingui present la captació del talent i la formació per a que els professionals adquireixin les habilitats que permetin desplegar les intervencions al màxim potencial (caseload i agenda de recursos humans).

En aquest punt, cal advertir un altre dels riscos més recurrents: el menysteniment del procés d’implementació de les accions en el disseny de la política. Les «professionals de primera línia» tenen el poder d’alinear la política al seu objectiu primigeni i per tant, cal incorporar les seves visions i sabers. A més, tot sovint, han de realitzar tasques (com la recollida de dades) desconeixent el perquè i el benefici que d’aquestes se’n deriva. Cal explicitar-ho i fer també un retorn dels productes que sorgeixin d’aquestes.

En el funcionament d’aquests espais mancomunats hi ha per tant, una reflexió avaluativa constant, que persegueix donar una resposta adaptativa a la realitat canviant. Una constant acomodació i incorporació d’actors que es s’ha d’anar traduint en un paulatí lideratge col·lectiu -garant de la sostenibilitat d’accions en el temps. En aquesta fita, pot contribuir-hi el disseny organitzatiu: la combinació d’espais de rendició de comptes, grups de treball que despleguin àmbits concrets, i plenaris que incorporin la participació d’agents que no participen de forma estable de l’espai, per exemple.

Malgrat aquests reptes, ens trobem però en un moment idoni per a impulsar el canvi.

La pandèmia ha estat un esdeveniment disruptiu que ha instaurat la necessitat de gestionar el risc en les nostres latituds de forma permanent. Davant aquest fet, les polítiques actuals estan en un procés adaptatiu: es reorganitzen i reforcen serveis i dispositius existents i es creen nous serveis per a donar resposta a necessitats emergents.

Estabilitzat el risc, i mentre es mitiguen les conseqüències indirectes d’aquesta pandèmia, és el moment de traçar estratègies de transformació i innovació a mitjà i llarg termini que avancin cap una governança complexa. La necessitat d’integrar polítiques és cada cop més inqüestionable.

I aquesta tasca és especialment urgent si tenim en compte que les conseqüències de la pandèmia tindran un impacte més perjudicial per als infants, que han perdut factors essencials per a la seva resiliència, i que es perllongaran al llarg de les seves vides.

Els infants són el futur, però com els espais que aprofundeixen la integració de polítiques, també són el present.


[i]  Tot i que explícitament es refereix a la coordinació a nivell nacional i en l’àmbit territorial de les delegacions territorials del Govern de la Generalitat, obre també la possibilitat d’impulsar taules en l’àmbit local o comarcal

Foto de Andre Taissin

Comparteix:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.