La infermera comunitària ja va ser definida i considerada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’any 1974,[1] com aquella que s’ocupa de les demandes de salut que requereixen cures integrals extrahospitalàries al primer nivell d’atenció. Aquestes demandes es relacionen amb diversos determinats de salut: factors demogràfics, socials, econòmics, moviments poblacionals, hàbits de salut, problemes de salut prevalents i noves expectatives del ciutadà, entre d’altres.
Després de 10 anys de formació en l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC), encara hi ha Comunitats Autònomes (CCAA) que no tenen l’especialitat identificada als llocs de treball.
Evolució històrica
L’any 2003, ara fa 20 anys, s’aprova la LOPS (Llei de l’Ordenació de les professions Sanitàries)[2] i és on s’aborda una regulació de les especialitats en ciències de la salut i es determina la necessitat de regular les especialitats infermeres.
L’any 2005 s’aprova el Real Decret 450/2005, de 22 de abril[3], sobre les 7 especialitats infermeres. Les 6 que actualment s’estan formant a la majoria de les CCAA espanyoles en format Infermera Interna Resident (IIR) amb dos anys de formació són: llevadora, familiar i comunitària, pediatria, salut mental, salut laboral i geriatria. L’especialitat mèdico-quirúrgica no s’ha arribat a desenvolupar.
L’any 2010 es publica el programa formatiu de l’especialitat d’IFiC[4] i es convoquen les primeres 132 places IIR en IFiC a tot l’Estat espanyol. El 2013 s’acrediten les primeres Unitats Docents Multidisciplinars (UDM).[5]
A 2023, 10 anys d’haver sortit la primera promoció, ja són 3.510 IFiC formades a les UDM de les CCAA de l’Estat espanyol i al 2025 en seran més de 5.000.
Un dels valors més destacats que té aquest format d’ensenyament tipus residència és l’orientació cap el treball en equip compartit amb altres disciplines, principalment amb Medicina Familiar i Comunitària (MFiC). S’integra en els diversos àmbits professionals i laborals relacionats amb l’atenció a les persones en totes les etapes de la vida. Aquesta formació es desenvolupa als Centres d’Atenció Primària (CAP) i a altres dispositius hospitalaris i comunitaris seguint el principi «aprendre fent», respectant l’àmbit i característiques de cada professió però compartint aquelles competències transversals, potenciant així el treball en equip multidisciplinar des de l’inici de la formació especialitzada.
Paral·lelament a la formació d’especialistes via IIR, a desembre de 2022 es va resoldre, via excepcional, un procés que ha durat més de 10 anys en desencallar-se, que és l’acreditació del títol a totes aquelles infermeres que se’ls han reconegut formació i/o experiència i han superat una prova objectiva que acredita les competències en l’especialitat d’IFiC.[6] Si sumem les dues vies d’accés a l’especialitat tenim un volum important d’infermeres amb la titulació i les competències acreditades per exercir a l’Atenció Primària de Salut (APS). A aquest nombre també cal sumar-hi totes aquelles infermeres que tot i tenint les competències pels anys treballats i la formació en APS, anomenades Infermeres Especialistes Sense Títol Oficial (IESTO)[7], no podran acreditar-se com a especialistes. I bona part d’elles han estat tutores d’IIRs durant aquests 10 anys. Davant d’aquesta amalgama d’infermeres preparades competencialment, haurà d’haver-hi un temps transitori d’encaix per no perdre l’expertesa en cures a l’APS.
Valor de l’especialitat d’IFiC
La definició de la missió de la IFiC és la participació professional en la cura compartida de la salut de les persones, les famílies i les comunitats, al «continuum» del seu cicle vital i en els diferents aspectes de promoció de la salut, prevenció de la malaltia, recuperació i rehabilitació, en el seu entorn i context sociocultural.[8] Això vol dir que es prepara competencialment per atendre a la persona, família i comunitat, i en totes les etapes de la vida i en l’entorn de la comunitat. Aquest marc dona marge ample pel desplegament de les competències de la IFiC,suposant el motor de canvi cap a un nou model d’atenció centrat en la salut de les persones, fomentant la seva autonomia i independència, respectant sempre la presa de decisions, on l’adquisició d’habilitats, hàbits i conductes fomentin l’autocura en la prevenció, promoció i seguiment de la malaltia.[9]
Una infermera especialista desenvolupa i defineix accions i plans innovadors d’atenció a l’abast de la població[10], com la Gestió Infermera de la Demanda (GID), Salut i Escola, programes comunitaris, gestió de les persones amb cronicitat i complexitat en entorns comunitaris i a domicili, programes de prevenció de la malaltia i promoció orientats a l’autocura i educació per la salut, com son totes les activitats grupals i comunitàries. Oferint sempre una atenció més integrada i coordinada, incidint en la prevenció d’ingressos hospitalaris innecessaris, evitant derivacions a urgències, promovent l’atenció integrada social i sanitària[11] junt amb els treballadors socials, i també planificant cures en l’entorn residencial. La seva pràctica requereix un pensament interdisciplinari[12], una actuació multiprofessional i en equip, amb visió holística de l’ésser humà i amb resolució autònoma dins el context individual, familiar, social i ambiental.
Des d’un punt de vista gerencial, la pregunta que un directiu és fàcil que es formuli és: què aporta una IFiC a l’APS a diferència d’una infermera generalista?
La resposta pot ser senzilla i complexa alhora. La senzilla és que les estratègies de les polítiques en salut postulen que l’APS sigui altament resolutiva[13]. Cal que les IFiC assumeixin més responsabilitats a l’entorn comunitari i davant de determinats problemes o grups de població.[14] Una bona formació especialitzada es tradueix en més resolució, més autonomia i lideratge, millor atenció i qualitat. La resposta complexa rau en que encara que hi ha estudis que ho evidencien, al nostre entorn falta publicar-ne més.[15]
Situació actual
Després de 10 anys d’iniciar l’especialitat d’IFiC, amb una formació reconeguda per l’alta competència que adquireixen un cop acabada la residència de 2 anys, més els 4 anys previs d’estudis de grau i que a nivell legislatiu sí que està contemplada, encara hi ha CCAA que no tenen l’especialitat reconeguda ni identificada als llocs de treball.
Les CCAA que tenen la categoria professional d’IFiC [16] identificada als llocs de treball són: Andalusia, Aragó, Canàries, Cantàbria, Castella la Manxa, Extremadura, Galícia, Múrcia, Rioja, País Basc, Balears, Madrid i València. I les que no la tenen son: Astúries, Castella Lleó, Catalunya, Navarra, Ceuta i Melilla.
Una dada sorprenent és que Catalunya és la CCAA que més places d’IFiC ofereix (149 places el 2023), formant així aproximadament el 18% de totes les infermeres que acaben aconseguint aquesta titulació a nivell nacional.[17] I com altres CCAA, tampoc té una borsa específica d’IFiC ni la categoria professional identificada al lloc de treball. Aquest fet provoca que aproximadament la meitat de les IFiC formades a les UDM catalanes marxin a altres CCAA, que sí tenen la categoria professional reconeguda i identificada l’especialitat al lloc de treball, o bé acaben treballant en un altre àmbit en el qual no han estat formades.
I ara què?
El cost de la formació d’una especialista en IFiC, a càrrec de l’Administració Pública, és, pel cap baix i dependent del proveïdor que pertany la UDM, d’uns 80.000€. Posar tota la maquinària per formar una especialitat: creació de les UDM, dissenyar i impartir la formació específica i transversal, acreditar i remunerar als tutors, salari del resident, organitzar els rotatoris, etc… amb tot l’esforç econòmic i organitzatiu que comporta, i després no treure’n rendiment, sense tenir vinculada la categoria professional d’especialista al lloc de treball, ni borses específiques, és una situació ruïnosa i que no albira cap orientació estratègica.
Caldria que polítics i gestors coneguin a fons com l’especialitat d’IFiC aporta valor sobre les persones a les que atenen i al seu entorn. La seva aportació és una plusvàlua fonamental que garanteix la bona qualitat de les cures infermeres que afecten directament a la seguretat de les persones. És imprescindible fer valdre a la ciutadania i a les organitzacions els serveis infermers especialistes com a dret al que no ens podem permetre renunciar.
La primera gran reforma d’atenció primària, que va tenir lloc als anys 80 del segle passat, es va produir en gran mesura per la creació i incorporació de l’especialitat de MFiC als CAP. No tinc cap dubte que si es produeix la tant necessària segona reforma de l’APS, passarà necessàriament per incorporar el valor que aporta l’especialitat d’IFiC.
Referències
[1] WHO Expert Committee on Community Health Nursing & World Health Organization. (1974). Enfermería y salud de la comunidad: informe de un Comité de Expertos de la Organización Mundial de la Salud.
[2] Ley de Ordenación de las Profesiones Sanitarias. Boletín Oficial de las Cortes Generales. Núm 150-11, 12-11-2003.
[3] Real Decreto 450/2005, de 22 de abril, sobre especialidades de Enfermería. BOE núm.108, 6-5-2005.
[4] Orden SAS/1729/2010, de 17 de junio, por la que se aprueba y publica el programa formativo de la especialidad de Enfermería Familiar y Comunitaria. BOE núm.157, 29-6-2010.
[5] Orden PRE/861/2013, de 9 de mayo, por la que se establecen los requisitos de acreditación de las unidades docentes multiprofesionales para la formación de especialistas en enfermería familiar y comunitaria y en medicina familiar y comunitaria. BOE [en línea] núm.119, 18-5-2013.
[6] Resolución de 4 de noviembre de 2021, de la Secretaría General de Universidades, por la que se convoca la prueba objetiva correspondiente al acceso al título de Especialista en Enfermería Familiar y Comunitaria. BOE» núm. 267, de 8 de noviembre de 2021.
[8] García Olcina JE, Gil Medina FA, Munsuri Rosa J., Saus Ortega C., Marmol Lopez MI. Evolución historia de la Enfermería y la especialidad familiar y comunitaria en España. RIdEC. 2020;13(2):71-81.
[9] Especialidad en Enfermería Familiar y Comunitaria: una realidad. Elsevier.
[10] Torres-Ricarte M., Crusat-Abello E., Peñuelas-Rodríguez S, Zabaleta-Del-Olmo E. El Nurse-led en la Atención Primaria de Salud: una oportuna y prometedora innovación organizativa. Enferm Clínica. 2015;25(2):87-91.
[11] Atención integral de salud, Enfermedades crónicas, Enfermería, Envejecimiento de la población. Medes, Medicina en español.
[12] Sánchez Gómez MB. Competencias de enfermeras especialistas en enfermería familiar y comunitaria. Análisis para su desarrollo actual y futuro. 2019;13(3):1335.
[13] Plan de Acción de Atención Primaria y Comunitaria 2022-2023. Ministerio de Sanidad.
[14] La enfermera familiar y comunitaria: referente del paciente crónico en la comunidad. Elsevier.
[15] Una aproximación rigurosa a la Enfermería Familiar y Comunitaria (EFyC) en el Servicio Nacional de Salud (NHS) británico. La eficiencia como prioridad. Dialnet.
[16] El COIB i les especialitats Infermeres. COIB.
[17] Petició al Parlament de Catalunya: creació d’una borsa de treball específica per a infermers especialistes. Aificc.
Foto: Banc d’Imatges Infermeres del COIB.
