Un any després del naixement de l’ovella Dolly (1989), l’artista Natalie Jeremijenko va clonar cent vegades una noguera. Els clons, els va plantar, de dos en dos, al llarg de la badia de Sant Francisco (USA). Malgrat que tots els individus compartien els mateixos gens, tots van créixer diferents. Les condicions de llum, qualitat del sòl, humitat, pol·lució, etc. havien sigut clau perquè cada noguera fos diferent de les altres malgrat tenir els mateixos gens. Les condicions ambientals tenien una gran influència en el desenvolupament i el creixement de cada individu.
Per una qüestió similar, és notòria la crisi alimentària en la qual ens trobem immersos. Evidentment, el problema d’aquesta crisi no és el volum de producció, de fet, es produeixen prou aliments per proveir tota la població humana. La crisi alimentària, més aviat deriva de la baixa resiliència del sistema de producció. La invasió a Ucraïna n’ha sigut bastant il·lustrativa: la limitació a l’exportació de cereals cultivats a la regió va ser polèmica per les conseqüències que tenia en l’abastiment als continents africà i europeu. Això es deu a que el sistema productiu actual es basa, sobretot, en el monocultiu de grans extensions de terra i en la venda del producte primari a preus ridículs — sobretot comparats amb el preu que n’acaba pagant el consumidor.
Aquest model, expansiu i homogeneïtzador, facilita una ràpida degradació de les condicions del sòl i eco-sistèmiques que obliguen molts productors a haver de recórrer a productes químics per facilitar el creixement de les plantacions i protegir-les de plagues. En canvi, contràriament al que és lògic pel nostre model mental arrelat en l’economia d’escala i la globalització, les plantacions petites, heterogènies, mixtes, gestionades des de perspectives sistèmiques i per a la salut eco-sistèmica, i que no poden ser mecanitzades (el que s’anomena agricultura regenerativa), tenen volums de producció per hectàrea molt superiors als monocultius tradicionals, fins i tot en condicions adverses: sequeres, altes temperatures, pluges o plagues.
Comparativament, la nostra societat i les estructures sociosanitàries han evolucionat dins del mateix marc que el nostre sistema productiu i econòmic. A l’agricultura, enfrontar-nos a plagues sovint ens porta a utilitzar pesticides, buscant una solució directa al problema que percebem. De manera similar, en la medicina, quan s’enfronten malalties greus, la tendència pot ser recórrer immediatament a tractaments intensius com la quimioteràpia. En ambdós casos, l’enfocament pot ser veure i tractar la ‘malaltia’ més que comprendre i abordar les condicions subjacents que podrien haver contribuït a la seva aparició.
L’agricultura regenerativa, però, ens ofereix una perspectiva diametralment oposada al que s’ha plantejat fins ara. Alimenta una harmonia entre l’home i la natura, cultivant un terreny on la vida no només existeix, sinó que prospera i floreix. Es promou una interacció dinàmica entre espècies perquè els individus adquireixin una major resiliència a condicions diverses. Diferents espècies col·laboraran per sostenir-hi la vida i fer front als reptes que els amenacin. Tot i que les plagues i malalties encara estiguin presents, tant el sistema com l’individu estan millor equipats per resistir i recuperar-se.
De la mateixa manera, la nostra salut és el reflex de l’entorn en què vivim. Una persona aïllada en un ambient estèril o homogènic té una resistència limitada als patògens, similar a com els indígenes d’Amèrica van ser devastats per malalties que eren inofensives per als colons europeus, o com les plantacions extensives no toleren les plagues, sequeres, etc. Si estem envoltats de factors perjudicials com microplàstics, contaminació atmosfèrica o aliments altament processats, la nostra salut inevitablement es veurà afectada, com el monocultiu manca la diversitat genètica o de condicions per sostenir-se autònomament.
En cap moment suggereixo renegar de la medicina moderna i contemporània. Defenso un gir en l’enfocament de la funció del sistema de salut. Reconnectar amb el lloc on vivim, amb les seves capacitats, la seva abundància, i diversitat és essencial per una societat més saludable. Els principis actius de molts dels medicaments que s’utilitzen tenen arrels en coneixements ancestrals sobre l’entorn, mentre que molts dels mals que patim deriven de males condicions ambientals: des de la contaminació, a la mala alimentació, a la desconnexió amb un mateix i amb la història. La reconnexió amb el lloc implica establir una nova relació de respecte i reciprocitat, una mirada a llarg termini no només en nosaltres sinó en els futurs de les pròximes generacions. Invertir en salut no necessàriament ha de voler dir posar més diners en hospitals i CAP; invertir en salut pot també ser finançar la transició agroecològica, protegir espais naturals, cohabitatge, transport públic, educar sobre l’amor, la natura, l’escolta d’un mateix, etc.
Si volem afrontar amb èxit les amenaces de malalties emergents, canvi climàtic i crisis alimentàries, hem d’adoptar una visió holística. La salut del futur no es tracta només de medicaments o tractaments innovadors; es tracta de reconèixer que, com una noguera plantada en diferents condicions, el context en el qual vivim influeix profundament en el nostre benestar. La medicina del futur haurà de ser preventiva i curativa, treballant en harmonia amb la natura.
Tal com cuidem un jardí, cal que cuidem del nostre entorn i de nosaltres mateixos. Un jardí ben cuidat no només ofereix bellesa visual, sinó també aliments nutritius, aire net i un equilibri ecològic. De la mateixa manera, una societat que valora la interrelació entre la salut humana i la salut ecològica no només tindrà ciutadans més sans, sinó també una Terra més resilient i pròspera. Al final, el missatge és clar: cuidant de la Terra, ens cuidem a nosaltres mateixos.
Foto de Roman Synkevych
