El 21 de gener passat va tenir lloc, com cada any des de fa quaranta, la convocatòria de l’examen d’accés a places de Metge Intern Resident (MIR). Aquest sistema, consolidat el 1984, va organitzar l’aleatorietat que existia fins aleshores amb l’assignació de places d’especialització a hospitals per als llicenciats recentment en medicina. L’examen va buscar introduir una valoració objectiva dels coneixements adquirits durant la carrera mitjançant una prova tipus test (actualment de 175 preguntes), de manera que, utilitzant també la nota mitjana dels estudis universitaris, es pogués ranquejar tots els candidats de manera que posteriorment triessin les places disponibles aquest any per l’ordre de la seva nota final.
L’ús d’una prova general i única té com a avantatge principal permetre la comparació objectiva entre candidats provinents de diferents facultats, reduint per exemple els incentius a inflar artificialment les notes (que actualment només compta un 10%). El MIR utilitza a més un criteri raonable per a la selecció de metges especialistes com és el coneixement previ sobre medicina adquirit a la carrera. No obstant això, un desavantatge d’aquest mètode és que hi ha una diferència entre les habilitats que es mesuren per avaluar candidats i les habilitats reals que la societat desitja que tinguin els seleccionats: fer bé un examen no garanteix ser el millor metge. Aquest problema, comú a molts processos de selecció, es veu exacerbat per l’abundant evidència existent sobre les diferents maneres de contestar els exàmens tipus test entre homes i dones. En una professió en què s’ha produït un fenomen important de feminització, la proporció de graduades en medicina ha passat del 40% dels anys vuitanta a més del 60% per l’actualitat, seria desitjable que tots dos gèneres competissin en condicions com més igualitàries possibles. Tot i això, molts estudis (vegeu exemples esmentats aquí) mostren que homes i dones utilitzen diferents estratègies per contestar en exàmens de resposta múltiple. En concret, els homes tendeixen a contestar més preguntes que les dones, tant en casos en què hi ha penalització a la nota per respostes incorrectes com en els que no, cosa que en general tendeix a afavorir els homes. Les dones, davant del dubte, tendeixen a deixar més preguntes en blanc, mentre que els homes contesten més, cosa que acaba afavorint-los perquè la penalització per equivocar-se, quan existeix, està habitualment calculada de manera que el valor esperat és només estadísticament neutral si realment el candidat dubta amb la mateixa probabilitat entre totes les respostes possibles.
Hi ha a més una àmplia literatura, òbviament molt discutida i que té molts matisos (veure referències aquí) que mostra que, sota certes condicions, les dones tendeixen en mitjana a evitar competir més que els homes i que, quan ho han de fer, se’ls dona pitjor competir. És obvi que en dissenyar una prova de selecció no es pugui evitar que hi hagi diferències entre grups en la seva estratègia, o que, per la seva mera naturalesa, aquesta prova de selecció tingui aspectes competitius, ja que tant al MIR com en altres proves tradicionalment es presenten molts més candidats que el nombre de places disponibles. Tot i això, crida l’atenció que en el cas del MIR el nivell de competitivitat, mesurat per la proporció entre places disponibles i candidats presentats, ha experimentat variacions espectaculars. En aquest gràfic, la probabilitat d’obtenir una plaça va passar de ser inferior al 10% al començament dels anys vuitanta (entre altres raons per l’acumulació de candidats prèvia a l’existència del MIR), a ser superior al 80% a la primera dècada dels anys 2000, per acabar reduint-se al 50% en els darrers anys.
Probabilitat d’obtenció de plaça MIR per anys
En un article recent juntament amb Marina Díez, Javier Gardeazábal i Nagore Iriberri, mostrem, utilitzant la base de dades completa del MIR cedida pel Ministeri de Sanitat, que aquests canvis bruscos en la competitivitat afecten l’exercici diferencial d’homes i dones a l’examen MIR: i tenen conseqüències importants en termes d’elecció de places. Com més gran és la competència pitjor fan l’examen MIR les dones, arribant a perdre un 7% de probabilitat d’obtenir una plaça. Per contra, en anys amb menys competència, la probabilitat que una dona obtingui plaça és un 9% superior. Les diferències de gènere a més s’accentuen, no es redueixen, entre aquells candidats amb millors notes, per la qual cosa el problema és més gran en competència per les places de resident més desitjades.
Aquests resultats no només creen una bretxa de gènere injusta, sinó que són preocupants i evitables. Preocupants, perquè saber competir no és necessàriament una habilitat que la societat desitgi que tinguin els seus millors metges. Per això, s’hauria d’evitar tant com sigui possible que la competitivitat fos un factor tan determinant a l’hora d’atorgar places. I evitable perquè els enormes vaivens en competitivitat provenen de la manca de coordinació entre el nombre de graduats en Medicina i el nombre de metges que el Sistema Nacional de Salut pot absorbir. Tot i que hi ha mecanismes de coordinació entre universitats i hospitals, el nombre de places en cada especialitat depèn en excés dels interessos dels professionals de les diferents especialitats, i no pas d’una planificació adaptada a les necessitats reals del sistema. Una planificació centralitzada a mitjà termini que aproximés el nombre de places a les facultats de medicina al dels metges que es necessitaran, com de fet es fa en altres països amb sistemes similars com França, no només milloraria l’eficiència de la nostra formació, sinó que contribuiria a reduir el biaix que descrivim en aquest article.
Foto de Joanna Kosinska
