“Penso que cal educar les noves generacions en el valor de la derrota. En manejar-s’hi. A la humanitat que n’emergeix. Que es pot fracassar i tornar a començar sense que el valor i la dignitat es vegin afectats.” Pier Paolo Pasolini
Tenir una resident a la consulta implica més feina, però té avantatges. Una és estimular la reflexió i la presa de consciència del tutor. S’assembla una mica al fet d’encendre el llum un dia de núvols, tot sembla veure’s millor a l’habitació. La pregunta que em va sorgir és com afrontar la docència del maneig del fracàs en un món com el sanitari que no sembla tolerar-lo i ho invisibilitza sempre que pot.
Reflexionava aquesta setmana sobre el concepte de fracàs que va una mica més enllà de l’error mèdic que ens és més habitual. Crear una cultura de millora contínua implica de manera imprescindible treballar amb l’error puntual però quan parlem de fracàs reconeixem una mica més: la malaguanyada d’un projecte personal o professional que no assoleix objectius o acaba sense èxit. Tant els errors com els fracassos fan mal i susciten sentiments adversos. Fereixen l’autoestima i afecten l’estat d’ànim. De vegades poden alterar la pau mental i afectar l’exercici laboral. Aquestes conseqüències no se solen parlar i cadascú s’apanya com pot dins un ambient de treball que no ajuda a compartir aquestes qüestions.
Sobre el fracàs professional i organitzatiu
Dins dels meus fracassos professionals vaig detectar un bon grapat en fer una retrospectiva, permetin-me compartir-ne uns quants. Els quatre anys de desert laboral post-MIR en què vaig haver de treballar de tot menys de metge de família per no trobar un contracte digne. El circuit de pacients sense cita que vam fer a Lavapiés en consens amb administratius i infermeres que va durar dues setmanes. El fracàs de la conciliació laboral amb quatre fills en aconseguir un torn de matí als 49 anys. El fracàs com a director de centre de salut quan vaig dimitir per desavinences amb la direcció. El fracàs dels meus projectes d’innovació (bloc per a pacients, xarxes socials, vídeos i salut…). El meu fracàs reivindicatiu de la situació de l’Atenció Primària…
I aquí tenim els brillants metges MIR enfrontant-se diàriament amb fracassos que no preveien. El possible fracàs a les urgències, on al principi són totalment incapaços i després a penes es mantenen a la superfície. El possible fracàs amb algunes rotacions, tècniques o aprenentatges. El possible fracàs a les relacions laborals. El possible fracàs en la seva esfera personal i relacional… Però ningú no diu res d’aquesta cara B atès que el que es publica a les xarxes socials té més a veure amb la versió lluminosa de cadascú en què no hi cap l’ombra.
A nivell d’organització passa el mateix, ens costa parlar del fracàs. És veritat que som molt bons a l’hora de queixar-nos o assenyalar errors aliens. I si són de categories professionals diferents, altres especialitats, el món de la gestió sanitària en general o la política sanitària en particular, som veritables experts. Però reconèixer el fracàs de la nostra unitat funcional, la nostra categoria professional o especialitat és excepcional atès que això ens fica a l’equació i ens assenyala i a ningú no li agrada sortir en determinades fotos.
Admetre un fracàs implica un judici. És necessari dictaminar que un projecte s’ha malmès. Si parlem d’un fracàs personal, això només serà possible si ho reconeixem. Per això cal un exercici d’humilitat que reconegui el que hi ha. No cal passar-nos de punitius o de condescendents, tan sols admetre que com a humans fallem i fracassem contínuament com a part de la nostra naturalesa. I després tenir el valor d’admetre’l davant dels altres, cosa que no sol ser senzilla però que té un potent efecte de catarsi i alliberament.
Sobre el fracàs del sistema de salut
Si fem una mirada àmplia al nostre sistema sanitari no trigarem a veure fracassos per tot arreu. Alguns de petits, d’altres de més grans. Ha fracassat una Atenció Primària cada cop més ofegada, fracassa les ardents urgències d’hospital, fracassa l’atenció a la salut mental, fracassa el sistema quan sobremedica, fracassa la gestió sanitària quan es maltracta el personal, fracassa la societat quan abusa del sistema.
Però no ens podem quedar a la penombra, si bé cal admetre-la, reconèixer-la i airejar-la. Crec que és sa assumir els llums i les ombres que hi ha a les nostres vides i en les persones i institucions que ens envolten. Ombres que com ja va percebre Carl Jung compartim dins aquest gran inconscient col·lectiu on s’allotgen somnis i malsons comuns. Juan Gérvas descriu els metges de família com a perdedors de llarg recorregut en una expressió que té a veure amb el que estem parlant i que conté una llavor de perseverança i esperança. No passa res si anem perdent coses pel camí si sabem on volem anar i quins valors defensar. D’ell en prenc la cita que inicia aquest text i la sumo a aquesta petita reflexió que crec important pensant en cadascun de nosaltres i en les noves generacions de professionals sanitaris que venen i s’estan trobant una sanitat flamígera amb cada vegada més professionals sèniors ferits i cremats. Que tinguin la referència de companys amb llargues carreres professionals i grans històries de fracassos a l’esquena que segueixin somrient i mantenint-se al peu del canó és més important que mai. Per a tothom.
Referències
DONALDSON, Molla S., et al. (ed.). To err is human: building a safer health system. 2000.
GÉRVAS, J. Perdedores de largo recorrido. Acta Sanitaria, 13 de julio de 2021. https://www.actasanitaria.com/opinion/el-mirador/perdedores-de-largo-recorrido_1393582_102.html
MARTIN, Richard M., et al. NHS waiting lists and evidence of national or local failure: analysis of health service data. BMJ, 2003, vol. 326, no 7382, p. 188.
MEYERS, David S.; CLANCY, Carolyn M. Primary care: too important to fail. Annals of Internal Medicine, 2009, vol. 150, no 4, p. 272-273.
KIESLER, Charles A. US mental health policy: Doomed to fail. American Psychologist, 1992, vol. 47, no 9, p. 1077.
Foto de Dmitry Ratushny
