A Canadà, l’atenció sanitària es finança a través dels impostos generals. Tots els residents permanents tenen assegurança mèdica a través del seu pla provincial de salut, que cobreix totes les visites mèdiques i hospitalàries que siguin necessàries. No hi ha una opció privada paral·lela. Nombroses consultes públiques han confirmat que els canadencs creuen fermament que la prestació de serveis d’atenció sanitària s’ha de basar en la necessitat i no en la capacitat de pagament. Tot i això, la realitat actual és que més d’una de cada cinc persones al Canadà no té accés a l’atenció primària, la porta d’entrada al sistema d’atenció sanitària.
Per això vaig venir a Espanya, un país on tots els residents tenen accés a atenció sanitària finançada amb fons públics. Volia aprendre com Espanya aconsegueix oferir aquest nivell d’atenció i com estructura els equips d’atenció primària per satisfer les necessitats de la població. La meva visita m’ha inspirat i motivat per fer les coses millor al Canadà.
El 2002, vaig posar en marxa OurCare, la principal iniciativa de participació pública en atenció primària del Canadà, per entendre què volien les persones en un sistema millor. La gent tenia clar que volien un metge que treballés com a part d’un equip que pogués oferir una atenció oportuna i continuada. Creien que l’atenció primària havia d’estar orientada al benestar, no a la malaltia, i que calia abordar els determinants socials de la salut. Volien que tots tinguessin accés als seus registres i que l’atenció fos responsable davant de les comunitats a què servia. A Espanya, vaig trobar un sistema d’atenció primària que complia tots aquests elements.
Va ser encoratjador veure els equips d’atenció primària arrelats a la comunitat. Em va impressionar com els equips van organitzar la programació i els serveis en funció de les avaluacions de les necessitats de la comunitat. Va ser molt agradable escoltar que els metges, les infermeres i altres membres de l’equip col·laboraven amb organitzacions comunitàries per oferir sessions de promoció i prevenció de la salut. Em va alegrar saber que els equips atenien no només els que venien fins a la porta d’entrada de la clínica, sinó també els que no podien sortir de casa seva o que vivien en residències de cura a llarg termini. Aquesta orientació comunitària i la recerca del benestar és el que la gent de Canadà vol veure al seu propi sistema.
Proporcionar atenció primària oportuna i continuada és un desafiament en molts sistemes de salut. Em va agradar que als pacients se’ls assigni un metge i una infermera personals dins del centre de salut, persones que poden conèixer amb el temps, i com les reformes proposades estan afegint administratius en salut a aquest mini-equip. Va ser impressionant aprendre sobre les innovacions en marxa per millorar la gestió de la demanda amb vista a optimitzar l’atenció dels pacients per la persona adequada en el moment adequat. Espero portar-me de tornada allò que s’ha après sobre els algorismes de suport a la presa de decisions que utilitzen els administratius per ajudar a dirigir els pacients al professional adequat. És important destacar que vaig notar que les infermeres eren en gran mesura autònomes en el treball clínic, amb rols definits per a les malalties cròniques i l’atenció aguda. La composició de l’equip, els seus diversos rols i com es recolzen és un altre aprenentatge clau que em portaré de tornada al Canadà.
També va ser molt interessant aprendre sobre els sistemes d’informació intel·ligents que sustenten el sistema. Al Canadà, pacients de tot el país ens explicaven que frustrats estaven per no tenir accés als seus propis registres. En canvi, vaig saber que, a Catalunya, aproximadament 5,5 milions de persones (70%) han utilitzat l’aplicació La Meva Salut, que permet als pacients veure els seus propis registres, incloses anàlisis de laboratori, medicaments i vacunes, i també reservar cites i accedir a consultes electròniques. Les cites i consultes electròniques en línia són només una realitat per a una minoria de consultoris al Canadà.
Durant diversos anys al Canadà, he participat en iniciatives per intentar posar a disposició dels equips i els metges dades de més qualitat per ajudar-los a supervisar i millorar la qualitat de l’atenció. No obstant això, extreure les dades dels nostres sistemes d’informació ha estat un desafiament amb els recursos disponibles. A Catalunya em va impressionar veure el panell d’indicadors de qualitat que els equips consulten de manera rutinària per donar suport a l’aprenentatge i la millora.
El sistema d’atenció primària de salut d’Espanya s’hauria de considerar una joia nacional, cosa que cal valorar, preservar i enfortir. Els meus compatriotes canadencs i jo ho seguirem com a inspiració en els propers anys.
