La gestió clínica contemporània es troba immersa en una transformació silenciosa però profunda. Hospitals i centres de salut funcionen avui sota una lògica cada vegada més propera a la de les organitzacions productives: indicadors, eficiència, compliment d’objectius, benchmarking entre unitats. Aquest marc ha permès avenços indiscutibles en organització i resultats, però també ha introduït una tensió estructural que mereix aturar-nos a pensar i preguntar-nos: com sostenir el sentit de la cura en un sistema orientat al rendiment?
Per abordar aquesta qüestió, el pensament de Byung-Chul Han ofereix una lent crítica de singular pertinència. A “La societat del cansament” (2010), Han descriu el trànsit d’una societat disciplinària –regida per la norma, la prohibició i el càstig– a una societat del rendiment, on ja no predomina el “has de” sinó el “pots fer-ho”, i des d’aquí l’autoexigència il·limitada i l’optimització constant[1]. El subjecte d’aquesta nova societat no obeeix un amo extern: es converteix en empresari de si mateix, lliure i compel·lit alhora. En l’àmbit sanitari, aquesta transformació és especialment visible. El professional no només atén pacients: registra, mesura, justifica, compara. I el gestor clínic, a més, ha de traduir la complexitat del patiment humà en dades operatives que permetin prendre decisions. Aquesta doble capa –clínica i productiva– genera una forma de pressió més subtil, però també més persistent que la coacció disciplinària clàssica.
Un dels fenòmens més rellevants assenyalats per Han és la desaparició de la negativitat: ja no hi ha límits clars, sinó una expansió contínua del que és possible. En gestió clínica, això es tradueix en agendes que s’amplien indefinidament, objectius que s’incrementen trimestre a trimestre, programes que se superposen. La capacitat de dir “fins aquí” es debilita, i amb ella la possibilitat de prioritzar amb sentit. El sistema no imposa tant com sedueix: convida a millorar, a innovar, a implicar-se… però rarament genera espais reals per aturar-se i pensar.
A aquesta dinàmica s’hi suma el que Han denomina la cultura de la transparència: l’exposició constant i total de resultats com a ideal d’una gestió sense ombres[2]. Els indicadors són imprescindibles per a la millora contínua, però quan es converteixen en l’eix central de la gestió poden generar efectes no desitjats: comparació descontextualitzada entre equips, presa de decisions defensives, pressió sobre els professionals i simplificació de processos complexos. No tot allò que importa en salut és fàcilment mesurable, i no tot allò que es mesura reflecteix amb fidelitat la qualitat real de la cura.
En paral·lel, assistim a una progressiva pèrdua del que és narratiu. La pràctica clínica es construeix sobre històries: biografies, contextos, significats compartits. La medicina narrativa parteix precisament d’aquesta convicció: la competència per reconèixer, absorbir, interpretar i commoure’s amb les històries de malaltia és condició necessària per a una atenció veritablement humana, ètica i eficaç[3]. Tanmateix, la lògica gerencial tendeix a fragmentar aquesta realitat en variables discretes susceptibles d’anàlisi estadística. Aquest procés és necessari, però incomplet. Quan la narrativa desapareix, el pacient corre el risc de convertir-se en un cas clínic, i el professional en un executor de processos. Recuperar el relat no és un luxe, sinó una condició estructural de l’atenció integral.
El “burnout”, en aquest context, deixa de ser un problema individual per convertir-se en un símptoma estructural del model. Les dades ho confirmen: un metanàlisi publicat a Gaceta Sanitaria (2024), basat en 67 estudis amb més de 16.000 metges del Sistema Nacional de Salut espanyol, va revelar una prevalença del síndrome de desgast professional del 24%[4]. I com assenyala Vicente Ortún en l’editorial que va acompanyar aquesta publicació, el “burnout” en professionals sanitaris és “un epifenomen de l’organització sanitària”, no un fracàs dels individus[5]. L’autoexplotació descrita per Han –on l’excés de treball s’aguditza fins a convertir-se en una violència que el propi subjecte exerceix sobre si mateix– es manifesta en l’àmbit sanitari com a vocació portada al límit, compromís convertit en càrrega, responsabilitat esdevinguda en desgast crònic. Les conseqüències no s’aturen en l’individu: el mateix metanàlisi adverteix que el “burnout” mèdic pot incrementar els errors clínics i comprometre la seguretat del pacient.
Des de la gestió clínica, aquesta evidència obliga a replantejar alguns supòsits fonamentals. Gestionar no pot reduir-se a optimitzar recursos i complir indicadors. Implica també cuidar els qui cuiden, generar entorns on sigui possible pensar, introduir matisos en la presa de decisions i sostenir espais de reflexió col·lectiva. Això es tradueix en accions concretes: protegir temps clínics de qualitat, incorporar indicadors relacionals i d’experiència del professional, contextualitzar les dades abans de comparar, fomentar lideratges coherents amb els valors de la cura i, sobretot, legitimar el límit com a part de la bona pràctica institucional.
En última instància, l’aportació de Byung-Chul Han no és una crítica al sistema sanitari en particular, sinó una invitació a prendre consciència del marc cultural en què operem. La gestió clínica del segle XXI necessita integrar eficiència i sentit, dada i narrativa, rendiment i cura. No es tracta de renunciar a mesurar, sinó de recordar que allò que dona valor a la medicina –la trobada humana, l’escolta, el temps compartit– no sempre cap en un indicador.
Perquè potser el veritable repte no sigui gestionar millor, sinó gestionar amb més consciència.
Referències
[1] Han BC. (2010). La sociedad del cansancio. Herder Editorial.
[2] Han BC. (2013). La sociedad de la transparencia. Herder Editorial.
[3] Charon R. (2001). Narrative Medicine: A Model for Empathy, Reflection, Profession, and Trust. JAMA, 286(15), 1897–1902. / Charon, R. (2006). Narrative Medicine: Honoring the Stories of Illness. Oxford University Press.
[4] Pujol-de Castro A, & Catalá-López F. (2024). Prevalencia del síndrome de burnout en médicos que trabajan en España: revisión sistemática y metaanálisis. Gaceta Sanitaria, 38.
[5] Ortún V. (2024). Editorial: Desgaste profesional: tiempo para la política sanitaria Gaceta Sanitaria, 38.
Foto de Hernan Sanchez