Protecció, intimitat i justícia: els tres pilars de l’atenció a les persones vulnerables

12/09/2022

L’eclosió de les anomenades ètiques de la cura té molt a veure amb l’acceptació, relativament recent, que la vulnerabilitat és inherent a l’ésser humà (tots som vulnerables). L’aportació de les pensadores feministes ha estat clau per qüestionar la noció tradicional de la subjectivitat i donar rellevància a aspectes com la interdependència, la vulnerabilitat i les cures. Incloent la vulnerabilitat en la seva esfera de reflexió, l’ètica posa l’atenció en dos àmbits: les pràctiques “privades” de criança i cura, i les professions psico-sociosanitàries.

D’acord amb el seu costum, la filosofia ha arribat tard al debat sobre la vulnerabilitat però, tanmateix, pot fer una aportació cabdal mitjançant la reflexió crítica sobre les pràctiques d’atenció i cura. Així doncs, pot ajudar a

  • esclarir conceptes,
  • evitar concepcions unilaterals o esbiaixades d’allò que és la vulnerabilitat i
  • ponderar les exigències ètiques d’aquesta condició humana amb altres principis ètics igualment fonamentals.

Tot plegat hauria de ser molt útil per a les persones amb responsabilitats en l’àmbit sanitari perquè, com que la vulnerabilitat toca el moll de l’os de la sensibilitat i l’emotivitat, pot esdevenir un focus de males praxis motivades per l’empara precipitada o per l’abnegació irreflexiva. En aquesta línia, em limito a destacar tres qüestions que, al meu entendre, van indissolublement lligades a la vulnerabilitat: la protecció, la intimitat i la justícia.

La protecció (versus l’autonomia)

La vulnerabilitat s’acompanya dels deures morals de la prevenció, la cura i el suport, deures que jo englobo en el terme protecció.

Des del punt de vista ètic, però, la protecció no pot ser unilateral –malgrat la seva extrema importància– sinó que cal compatibilitzar-la amb l’autonomia, és a dir, les persones han de poder conèixer, participar (en la mesura del possible) i decidir sobre l’atenció que reben. Hi ha d’haver consentiment: “sí, tracta’m, guareix-me, ajuda’m, vulnera’m per fer-me menys vulnerable”.

Cal una reflexió crítica sobre la vulnerabilitat per prevenir la mala praxis motivada per l’empara precipitada

Hi ha casos en que resulta impossible compatibilitzar la protecció i l’autonomia, un dilema que mai hauria de deixar ningú ni indiferent ni satisfet perquè, fem el que fem, sempre estarem vulnerant aspectes essencials de la persona en una o altra mesura. Com diu el filòsof Joan Canimas, la cura de la vulnerabilitat fa equilibris en l’aresta entre el paternalisme i l’abandó.

Aquest dilema potser està prou assumit quan es tracta d’intervencions mèdiques tot i que en alguns àmbits encara hi ha molt de camí per recórrer, com posen de manifest els casos de violència obstètrica.

Tota cura comporta vulnerar la intimitat de la persona

Sigui com sigui, el cert és que aquest compromís entre protecció i autonomia entra en joc en qualsevol intervenció mèdica, per quotidiana o insignificant que sembli. Per això, és important insistir en la seva transcendència ètica i subratllar que l’autonomia del pacient és fictícia o precària quan no s’acompanya de protecció, alhora que la protecció sense autonomia debilita la persona, qüestiona els elements bàsics per a una vida digna i mina la confiança dels ciutadans en els serveis i en les persones que hi treballen.

Arribats aquí, cal emfatitzar que els i les professionals de la salut també són persones, i com a tals, són vulnerables i necessiten protecció. No crec que sobri cap veu repetint que la pressió assistencial, la disminució de recursos i la degradació de les condicions laborals fan més vulnerables les persones que tenen cura d’altres, les institucions sanitàries i la societat en conjunt. El lema “protegiu-nos perquè us puguem protegir” va molt més enllà d’una crisi pandèmica.

Les conseqüències de la des-protecció del personal sanitari, a més, no es limiten a possibles dèficits o errors en les tasques de cura des del punt de vista tècnic o clínic. També hi ha perills ètics d’envergadura, atès que es pot veure afectada la seva capacitat crítico-reflexiva. Cal promoure entre els professionals una disposició d’auto-observació constant sobre la capacitat d’afrontar i resoldre els dilemes entre protecció i autonomia i, per descomptat, cal que les institucions proveeixin els recursos per garantir aquesta “capacitat” com ara

  • conscienciació i formació,
  • eines i recursos d’anàlisi,
  • equips d’assessorament i suport,
  • espais de deliberació (i també de respir!) i
  • vies de participació per denunciar mancances i millorar els processos.

La intimitat

Protegir sempre implica vulnerar, no tan sols perquè per evitar o reparar un dany a vegades causem un altre de “menor” sinó perquè, en general, ser vulnerable significa poder ser tocat, envaït, afectat o alterat per un altre. En efecte, qualsevol cura implica remoure la inalterabilitat de la persona, i això vol dir que la vulnerabilitat –i la seva vetlla– toca de ple la intimitat.

D’entrada, protegir vulnera la intimitat dels cossos tot i que els límits de la intimitat no coincideixen amb els del cos: diversos espais i objectes funcionen com a pròtesis de la nostra interioritat, tant a nivell físic com afectiu i, en conseqüència, les coses més distants i estranyes poden estar fortament carregades d’intimitat. D’altra banda, no podem oblidar que podem viure l’afectació d’un altre cos com una sotragada en el més íntim.

Totes les persones som vulnerables, però no totes  som iguals. Cal contemplar aquesta singularitat per actuar de forma ètica

Tot plegat no és quelcom que els i les professionals puguin anticipar, evidentment, però cal que estiguin amatents i sensibles als indicis, i cal que la configuració i l’organització dels espais, així com la programació dels processos i les actuacions, garanteixin el respecte per aquesta fenomenologia àmplia de la intimitat.

Tenir cura de la vulnerabilitat també implica un saber: sobre les persones, les seves vides, les seves relacions, els seus sofriments… sobre allò més íntim. Aquest saber només pot aflorar si els i les pacients acullen en la seva intimitat a les persones que les tracten. I per això, recíprocament, cal que els centres practiquin una ètica hospitalària, en el sentit més profund de la paraula.

Cal recordar que la vulnerabilitat no sempre s’expressa quan i com voldríem, ni s’ajusta a les preguntes i a les caselles diagnòstiques. A vegades, s’emmuralla o s’encripta i la ferida no es troba allà on raja sang. També potser que la vulnerabilitat sigui un secret per a qui la pateix.

És per tot plegat que cal donar espai i temps a la intimitat, perquè la vulnerabilitat només es descabdella per mitjà de narratives personals, complexes i equívoques. En definitiva, el que ens fa singulars a cadascun de nosaltres –i m’atreviria a afegir autònoms– és una manera particular d’acollir la vulnerabilitat, la pròpia i l’aliena. I aquesta manera particular no és un caràcter ni una manera de ser, sinó que és un procés, un aprenentatge que dura tota una vida.

La justícia

En general, desitgem viure amb baixos nivells de vulnerabilitat però, com que no la podem eliminar del tot, necessitem societats en què estigui repartida equitativament i, sobretot, en què el gaudi i la protecció d’uns pocs no es recolzi en la vulnerabilitat dels altres. Per això, la vulnerabilitat té una clara relació amb la justícia.

Val a dir, però, que la racionalitat de la “gestió” (programació, planificació, protocol·lització…) és necessària per a la justícia distributiva, però resulta del tot insuficient per a la justícia hospitalària, que també requereix d’institucions i de persones sensibles, vulnerables a l’altre.

Tal com deia el filòsof Jacques Derrida, la justícia és l’altre; l’altre en allò que té de singular i d’inesperat, allò que el fa diferent de mi i que jo desconec. En definitiva, enllaçant amb l’apartat anterior, el reconeixement de la igualtat (totes som vulnerables) ha d’anar acompanyat de l’atenció personalitzada i adequada a la vulnerabilitat íntima i singular de cada un/a.


Foto de Erik Karits

Comparteix:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.