Hi ha situacions en què un és capaç d’anticipar la sorpresa que pot causar el seu interlocutor, com qui té un as sota la màniga i creu que té la partida controlada.
A mi em passa davant d’una situació particular. A ningú se li escapa que Tolchinsky és un cognom difícil de situar a la nostra península i molt més a Catalunya. Segur que algun lector els ho ha preguntat. Des de fa molts anys m’ha comportat moltes preguntes i haver d’explicar part de la història familiar que ens ha portat fins a Barcelona passant per diversos continents. El que és divertit és comprovar que a pocs els surt escriure’l o pronunciar-ho bé a la primera, però no em molesta, més aviat em fa gràcia i aprofito per distendre la conversa si és una persona que acabo de conèixer.
En el cas dels pacients, m’he anat adonant que, juntament amb la sorpresa o preocupació de sentir-ho per primera vegada, per la dificultat per pronunciar-lo o retenir-lo, s’obre una finestra d’oportunitat. Es dóna la possibilitat d’un intercanvi, els pacients senten curiositat i tenen ganes de preguntar i per tant d’equilibrar la balança. Crec que molts professionals, encara que no tinguin un cognom exòtic pel que fa als seus orígens, tenen els seus recursos i en fan ús per estrènyer una relació amb els seus pacients que permet aquest espai d’iguals.
Ara bé, quan a Catalunya o qualsevol altre territori bilingüe, un professional que aparentment pel seu nom, accent o aspecte no sembla autòcton, el fet d’entendre, xampurrejar o fins i tot ser molt competent en català, basc o gallec, us garanteixo que provoca una poderosa reacció. Des de fa anys veig aquesta reacció a molts dels meus pacients i fins fa un temps no li donava més valor que el de la seva curiosa reacció. Tot i això, d’un temps ençà, vaig començar a pensar en el valor que aporta a la relació metge pacient. Així va sorgir un article col·laboratiu amb la Dra. Rosa Calvo i amb el Dr. Marco Inzitari, amb qui comparteixo entre d’altres una característica comuna en especial, cap de nosaltres és catalanoparlant d’origen però el fem servir freqüentment a la nostra vida professional a més de la personal.
Quan volem abordar el tema de l’idioma en el nostre sistema sanitari, irremeiablement sorgeixen aspectes que no tenen res a veure amb allò nuclear del plantejament i es veu contaminat per aspectes que escapen al que ens interessa, la relació metge-pacient.
Tothom està d’acord que en medicina l’atenció ha d’estar centrada en el pacient, que el model és biopsicocial i que l’empatia i l’assertivitat són qualitats que permeten al professional apropar-se al pacient per facilitar-ne una relació de confiança. També dels beneficis contrastats quant a les habilitats comunicatives.
Mirar el tema de la llengua als territoris bilingües des de la perspectiva normativa el converteix en un problema de caràcter polític, però si fem l’exercici de plantejar-ho com una competència professional, cosa que aporta valor al nostre exercici quotidià, és difícil discutir que ser-ne capaç de comprendre i parlar l´idioma dels nostres pacients reverteix positivament aquesta relació assistencial.
Just després de lliurar el nostre article per a la seva publicació, es publicava un estudi canadenc que va concloure que els pacients que van rebre la major part de la seva atenció per metges que parlaven l’idioma principal dels pacients van tenir millors resultats hospitalaris, cosa que suggereix que les disparitats entre els grups lingüístics podrien mitigar-se brindant als pacients una atenció concordant a l’idioma.
I després, al cap d’uns mesos, un altre estudi mostrava l’associació entre la concordança lingüística entre els pacients i les infermeres de la UCI i els resultats com l’ús de contencions, l’agitació i el deliri en pacients amb ventilació mecànica. La variable principal va ser la concordança lingüística entre el pacient i la seva infermera de referència, centrant-se en els idiomes anglès i espanyol.
Aquests són dos exemples en què aspectes com la seguretat del pacient en entorns on hi ha més d’un idioma (no necessàriament oficial, però sí molt estès, com és l’espanyol a Miami) redueix complicacions com el delirium, salva vides i evita actuacions com les contencions.
Hi ha col·lectius que, és fàcil de comprendre, si es poden expressar en el seu idioma i si a més els parlem en el seu idioma, en surten beneficiats. Els pacients pediàtrics, els pacients amb deteriorament cognitiu, els pacients amb diversitat funcional o els pacients amb trastorn mental parteixen de situacions de més vulnerabilitat, més dificultats per adaptar-se al seu entorn i difícilment tindran tots els recursos necessaris per adaptar-se al professional. Sembla raonable que, si l’atenció hi ha d’estar centrada, mereixin que el professional sigui competent també en la llengua en què els tracta. Evidentment això ha d’anar acompanyat de la resta de competències, no és una vareta màgica ni un eximent de professionalitat.
Però seria un error pensar que només en aquests casos és important ser capaç de comunicar-se en l’idioma propi del pacient. Sovint sentim arguments com que el pacient es pot adaptar, que segur que parla l’altre idioma (fins i tot si és cert). Però les persones pensem, sentim i patim en el nostre idioma matern. Quan ens enfadem, ho fem en la nostra llengua materna. Jesús Tusón, catedràtic de lingüística de la Universitat de Barcelona ho expressava de manera més formal: la facultat del llenguatge ha tingut i té un paper central i constitutiu en l’elaboració del pensament i de la conceptualització del món. Aquest món al qual nosaltres com a professionals volem accedir per comprendre els nostres pacients. Als pacients els ho hem de posar fàcil perquè evoquin les seves preocupacions, els seus patiments, no posar-los més barreres.
Ser competent a nivell comunicatiu i sobretot respectar la llengua dels nostres pacients o parlar-la és un as sota la màniga, un as que sens dubte aporta valor.
