Paral·lelismes entre pandèmies i efecte espectador

25/10/2021

Recordo com, només unes setmanes abans de la declaració de l’estat d’alarma, miràvem primerament la Xina i més tard Itàlia amb estupefacció i incredulitat, com si el que hi passava no fos cosa nostra, com a mers espectadors. Potser pensàvem que les fronteres podrien protegir-nos del contagi o, si més no, tindríem temps per avançar-nos-hi i fer-ho millor que els xinesos o els italians. Quan vam passar a l’acció, els nostres plans de contingència sanitaris encara frescos van ser anorreats en menys de 48 hores per un tsunami que ens va conduir directament al terreny de la improvisació.

No totes les pandèmies són tan ràpides

De fet, des de la dècada dels vuitanta som davant d’una altra amenaça global per a la salut que tindrà un impacte molt més gran que el de la COVID-19: l’emergència climàtica. No podem dir que no hem tingut temps d’anticipar-nos-hi, però l’emergència climàtica “no ven, no és cosa nostra”. No em malinterpretin, com a ciutadans intentem contribuir a la lluita contra la crisi mediambiental de manera individual. No obstant això, col·lectivament, com a integrants del sector salut, malgrat estar directament implicats a afrontar les conseqüències que tindrà en la salut, que no són poques, i ser responsables de l’emissió del 5% dels gasos d’efecte d’hivernacle, en general hem adoptat un paper més aviat de mers espectadors que no pas d’actors protagonistes. 

L’efecte espectador

Hi ha un fenomen descrit en psicologia que es coneix com a “efecte espectador”, segons el qual és menys probable que algú intervingui en una situació d’emergència quan hi ha més persones al voltant que quan està sol. Em pregunto si no deu ser aquesta la causa de la nostra manca de lideratge i protagonisme en la lluita contra l’emergència climàtica. Si disposen de 9 minuts escoltin la Dra. Hanna Linstadt, especialista en medicina d’urgències, explicar per què el canvi climàtic és una emergència sanitària que requereix una actuació urgent i lideratge per part dels professionals sanitaris o bé facin un cop d’ull ràpid al gràfic següent.[1]

Climate effects on health. CDC Centers for Disease Control and Prevention.

Però centrem-nos en les oportunitats i no aprofundim en el pessimisme. Aprendre de la crisi de COVID-19 podria contribuir a preparar-nos per afrontar l’emergència climàtica i futures pandèmies. Un article recent assenyala alguns paral·lelismes entre aquestes situacions. A part de tenir un caràcter global obvi i propi de qualsevol pandèmia:

  • Totes dues mostren de manera diferida el seu veritable poder destructiu en la salut i l’economia. Qualsevol retard en les estratègies de contenció i mitigació pot comportar conseqüències irreversibles. No podem esperar que les conseqüències es manifestin localment als nostres països per prendre decisions dràstiques.
  • Necessiten lideratge científic i dels professionals sanitaris per afrontar-les. Les seves evidències són qüestionades constantment per negacionistes i totes dues generen encesos debats sobre si cal prioritzar la salut o l’economia, com si fos possible separar un objectiu i l’altre. Les accions polítiques contra la pandèmia s’han de basar en arguments científics i necessiten la implicació dels professionals.
  • Requereixen un lideratge polític global i una cooperació internacional difícils d’assolir. Les solucions de fons són altament impopulars i plantegen grans reptes als governs que sovint abandonen els compromisos adquirits per governs anteriors com ha passat amb l’acord de París. Tampoc s’observa de moment cooperació internacional per afrontar la pandèmia COVID-19 i fins i tot hem vist competir els diversos països per la compra d’equips de protecció i medicaments. 
  • Requereixen la implicació de la ciutadania en les solucions que suposen sacrificis importants per part seva. Per aconseguir aquesta implicació hi ha d’haver una percepció d’amenaça real, molt més difícil en la crisi climàtica que en la COVID perquè els temps són més llargs i els efectes més diferits. Els professionals sanitaris podem contribuir a aquesta percepció d’amenaça. 
  • Exacerben les desigualtats socials. Com en el cas de la COVID, en la crisi climàtica els pobres també en patiran més les conseqüències i tenen menys recursos per prevenir-la i per adaptar-se a la crisi i a les estratègies de mitigació. Per tant, és important compensar les desigualtats socials que són sinònim de malaltia.

El paper del sector salut davant l’emergència climàtica

És cert que alguns dels grans reptes que plantegen les dues pandèmies queden molt lluny del nostre abast com a professionals de la salut. Però hi ha alguns “brots verds” i oportunitats que ens poden ajudar a reaccionar i a passar d’espectadors a actors, encara que sigui de repartiment.

El concepte de net zero o balanç zero emissions en l’atenció sanitària significa assolir un equilibri per a les emissions de gasos d’efecte hivernacle que es generen directament o indirectament en un edifici o en una activitat determinada. Es tracta de cobrir totes les necessitats energètiques amb energies renovables, o bé compensar-les per altres mitjans, per aconseguir anualment la “neutralitat climàtica” per al conjunt de les seves operacions. 

El sector salut consumeix molta més energia que la majoria de les altres activitats comercials i de serveis. El National Health Service britànic ha estat el primer sistema de salut que ha anunciat el seu compromís per assolir l’objectiu net zero l’any 2040 i ha dissenyat un pla per aconseguir-ho.[2] Per al 80% de les emissions que controla directament, l’objectiu ja s’assolirà el 2030, però necessitarà més temps per poder arribar a les que no estan sota el seu control directe (subministraments o mobilitat de pacients i professionals).[3] El 21 de gener passat, el Consell de Ministres va declarar l’emergència climàtica a Espanya i es va comprometre a desenvolupar 30 línies d’acció per fer front a la crisi. Pocs dies abans, a Catalunya, l’Agència de Salut Pública va presentar el Programa de resposta davant l’emergència climàtica i va anunciar la creació d’una web específica per facilitar a la ciutadania i als professionals sanitaris l’accés a la informació i els indicadors de salut en relació amb els efectes de l’emergència climàtica a Catalunya. 

Podríem pensar que només es tracta d’una qüestió d’eficiència energètica i que d’això ja se n’encarreguen els enginyers, però no és així. Els professionals sanitaris podem fer moltes coses, els asseguro que hi ha molt de marge de millora. La telemedicina és un exemple obvi de com els nostres processos no sols poden ser més eficients, sinó més respectuosos amb el medi ambient i de com, si els percebem com una urgència, els podem transformar ràpidament. La prevenció i promoció de la salut i el moviment right care també hi contribueixen reduint la demanda d’atenció sanitària evitable tal com els comentava en un article anterior. També caldrà incorporar la petjada de carboni generada a l’avaluació que fem de les tecnologies sanitàries. Els recomano un interessant article en què es recullen estudis sobre la petjada de carboni generada per diferents sectors sanitaris (indústria farmacèutica), especialitats mèdiques (urgències, cirurgia, medicina intensiva), procediments o tractaments (diàlisi renal, cirurgia de cataractes, inhaladors per a l’asma).[4] L’article explica com avançar cap a l’objectiu “zero emissions” en l’atenció sanitària, descriu algunes iniciatives i estratègies i apel·la a la comunitat mèdica per liderar aquest canvi i aprofitar les oportunitats que han posat de manifest les adaptacions urgents del sistema durant la pandèmia COVID-19. 

Connectar la pràctica clínica i la gestió sanitària amb la crisi climàtica ens ofereix altres oportunitats. No hem d’oblidar que els fons per a la recuperació econòmica després de la COVID-19 tenen vocació de transformar el sistema. Possiblement, els models d’atenció innovadors que utilitzin els aprenentatges adquirits durant la pandèmia tindran més oportunitats de rebre finançament, i més encara si encaixen amb l’estratègia de recuperació i resiliència post-COVID de la Comissió Europea basada en l’anomenat Green Deal o Pacte Verd Europeu de creixement sostenible cap a la neutralitat climàtica el 2050.

D’altra banda, una estratègia de compromís i lideratge davant la crisi climàtica a les nostres organitzacions també ens ajudaria a crear una cultura inclusiva a la qual sumar no sols els professionals sanitaris, sinó també la resta de professionals que treballen a l’organització (recursos físics, neteja, logística, etc.). 

La crisi COVID19 i l’emergència climàtica tenen paral·lelismes evidents. Com a professionals compromesos amb la salut hauríem d’aprendre de l’actual pandèmia COVID i aprofitar les múltiples oportunitats que ens ofereix per passar de ser espectadors a actors en la contenció i mitigació de la veritable gran pandèmia del nostre segle que ja és aquí i no admet retards.


Referències

[1] Klenert D, Funke F, Mattauch L, and O’Callaghan B. Five Lessons from COVID-19 for Advancing Climate Change Mitigation (June 2, 2020).

[2] Klenert D, Funke F, Mattauch L, O’Callaghan B. Five lessons from COVID-19 for advancing climate change mitigation. Environmental and Resource Economics. 2020 Aug;76(4):751-78.

[3] Salas N R, Maibach E, Pencheon D, Frumik H. A pathway to net zero emissions for healthcare BMJ 2020;371:m3785. http://dx.doi.org/10.1136/bmj.m3785.

[4] Torjesen I. NHS aims to become world’s first “net zero” health service by 2040. BMJ 2020;371:m3856. doi: 10.1136/bmj.m3856 pmid: 33008827.

Foto de Werner Du plessis

Aquest article va ser originalment publicat el 2 de novembre de 2020 a Avenços en Gestió Clínica

Comparteix:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.