En tancar l’any gaudim publicant i llegint (i criticant inclòs) els llistats de les millors pel·licules dels darrers dotze mesos. Son moments de reivindicació artística però també de consolidació de l’ego (“jo les he vistes totes!!”, podem anunciar), d’ofensa (“que s’ha pensat aquest poca-solta incloent a la llista aquesta barbaritat!”) o de recuperació d’obres que han passat per les pantalles, injustificadament, sense gaire ressò. No us presentaré aquí i ara el meu llistat de les que considero les més destacables però si voldria fer-vos cinc cèntims d’un grapat d’obres que penso son d’interès extrem per a tots els vinculats a la clínica i a la gestió i es poden trobar a plataformes.
Los excesos (Hoard, L. Carmoon, 2023) narra la relació entre una noia, filla d’una dona afectada per síndrome de Diògenes, i un noi que, insòlitament, aprèn que per relacionar-se amb ella ha de reproduir les situacions tràgiques de les seves infàncies. Lluny d’entrar en un fil melodramàtic, la directora Luna Carmoon tracta els dos personatges amb extrema sensibilitat i contempla els clarobscurs psicològics que els han marcat. Les seqüències de la infància de Maria no es presenten com miserables o terrorífiques sinó que reprodueixen l’alegria de viure i la màgia que, dins del seu trastorn, la mare li transferia a diari. Una joia estranya que recuperarà amb la insòlita relació amb Michael. Carmoon es nega a condemnar a la bogeria als dos personatges i, tot al contrari, planteja si el que per tothom és considerat anormal o inacceptable ha de ser vist com una decisió autònoma per part d’algunes persones i, per tant, respectada. Potser és forçar molt l’exemple, però realment cal valorar sovint com considerem el concepte de “normalitat”, com pensem que cal encarrilar un grup i com, de vegades, deixem de banda a aquells a qui considerem més peculiars, tot i que la seva experiència o els seus punts de vista poden ser força més enriquidors d’aquells a qui considerem formen part del perfil, personal o professional, al qui estem més habituats.
Tots aquells que treballen, d’una o altra manera, amb infants haurien de veure, diria que de manera obligada, les dues pel·lícules que comento a continuació.
Es difícil veure obres malàisies però cal recuperar Tiger stripes (A. Neil Eu, 2023), guanyadora de la Setmana de la Critica a Cannes de l’any passat. Retrat d’una nena que en arribar la menarquia veu alterada la seva vida quotidiana i l’amistat amb les seves amigues íntimes. Comèdia molt lliure, treballa amb un punt de realisme màgic, una observació sobre el pas de la infància a l’adolescència i, a l’hora, la situació de les dones a un país d’observació musulmana. L’energia de la petita protagonista es menja la pantalla però dona peu a una critica que, en altra país, hauria estat més ferotge.
Tòtem (L. Avilés, 2023) és la més emotiva de les cintes que mencionaré avui i cal destacar-la per l’extrema sensibilitat que la directora confereix als seus personatges, tots ells preparant l’aniversari d’un jove (fill, parella, pare, cosí, nebot, ex marit de cadascú dels diversos protagonistes) a qui queda poc temps de vida, fet que no es dona a entendre fins avançada la pel·lícula. Tòtem no renuncia al dol però ens mostra com gestionar-lo en trobar moments, records, de felicitat. Un prodigi de sensibilitat en el tracte cap a la petita protagonista, Tòtem esdevé modèlica en com tractar situacions greus junt a persones fràgils.
Més enllà de la calidesa que desprenen les cintes anteriors, Club zero (J. Haussman, 2023) es revela como una cinta gèlida. La història d’un grup d’adolescents de famílies majoritàriament molt benestants, la formació dels quals els pares i mares han delegat en una escola luxosa i innovadora esdevé un peculiar conte de terror quan una professora suposadament experta en nutrició els orienta cap a una dieta de zero calories. Mena de Flautista de Hamelin, o inversa de la bruixa de la caseta de caramel, el personatge de Mia Wasikovska, sedueix als adolescents amb una estratègia pròpia de secta. La pel·lícula de Jessica Haussman va incomodar al Festival de Cannes per la seva aproximació al fantàstic, sense ser completament una obra de gènere, i també al Festival de Sitges, on se li va acusar del contrari, és a dir, de no ser prou fantàstica. Tot i així, si es valora des d’un punt realista, la seva continguda exageració provoca esgarrifances dons el procés de subjugació dels joves per part de la guru i les seves estrambòtiques teories es desenvolupa de manera tant metòdica com creïble. Tal vegada Club Zero no es la pel·lícula més adient pels amants del fantàstic o pels del drama més canònic però és un excel·lent exemple per entendre com les creences més absurdes, més oposades al cientifisme, poden fer-se fortes.
Finalment, referir-me a una cinta que potser té menys vàlua a nivell artístic, on la imatge es l’acompanyament d’un potent missatge, que justifica l’esmenti ara. Als seus 94 anys, Clint Eastwood ens ha ofert Jurat nº 2, un aparent thriller que ens porta a meditar sobre temes que l’antic home sense nom de les cintes de Sergio Leone o l’inspector Harry Callahan ha desenvolupat en moltes obres anteriors com a director: la responsabilitat individual, la moral personal o la gestió de la justícia. Tot i iniciar-se amb una situació similar al clàssic de Sydney Lumet, Dotze homes sense pietat (12 angry men, 1957), on un membre d’un jurat popular s’oposa a la decisió dels 11 restants de condemnar a un aparent assassí, la cinta deriva en una reflexió sobre l’enfrontament entre la responsabilitat individual i la social. Fins a quin punt pesa el que hem estat respecte del canvi que hem pogut experimentar i el que som. O fins a quin punt mouen la balança de la justícia els procediments i evidències. O, tal vegada, fins a quin punt la justícia pot no ser justa i com podem (o no) modificar el relat… Un debat que podem estendre més enllà de la trama de la cinta a molts aspectes del nostre dia a dia.
PS. Sí. Sabia que ho voldríeu… Aquí teniu un llistat de les millors cintes estrenades enguany: La quimera, Sobre la hierba seca, Mal viver, No esperes demasiado del fin del mundo, Segundo premio, La estrella azul, The beast, The zone of interest, Evil does not exist, Pobres criatures, In a violent way, En la alcoba del sultán … A gaudir-les!!!
