Comencem per les preposicions. L’equitat de gènere a les organitzacions al·ludeix al nombre de dones i homes que hi treballen amb el desig que sigui igual en igualtat d’oportunitats. Deixant de banda les tradicionals secretàries, és sabut que als treballs associats a les cures (sobretot en els àmbits jurídic, sociosanitari i educatiu) la quota femenina és majoritària, encara que només a les bases de la piràmide organitzativa, tornant-se minoria a les cúpules. D’altra banda, el gènere de les organitzacions al·ludeix tant a l’objecte, a l’organització que té gènere, com al subjecte que ho fa.
El canvi cultural i de les dinàmiques relacionals
El gènere de l’organització s’expressa en la manera de treballar i relacionar-se dins i fora de la mateixa: en la seva forma d’atendre, de distribuir el poder i el temps, i d’establir les prioritats. Això suposa que hi ha unes maneres de fer i relacionar-se que, tradicionalment, s’associen més al femení o al masculí.
L’eix sexe/gènere travessa totes les cultures des de temps immemorials i les seves ombres són molt llargues. La història de les organitzacions (les seves inèrcies, estereotips i biaixos, que comencen des de la formació i es manifesten fins a les vestimentes) pesa més del que voldríem i suposem, però no es canvia en un tres i no res per més consciència de gènere que un tingui.
L’objectiu és canviar el gènere de les organitzacions. Per això, la gestió ha de dirigir-se a canviar les dinàmiques sexistes, i no limitar-se a augmentar la quota de dones o millorar la conciliació
Per aquest motiu, encara que les cúpules de les organitzacions sanitàries fossin femenines i s’aconseguís l’equitat de gènere en tota la piràmide, no necessàriament canviaria el gènere de les organitzacions, doncs aquest fet va més enllà que la suma de dones que hi ha. No es tracta d’afegir dones i remoure, sinó de canviar les maneres de fer, de relacionar-se i de ser de l’organització.
Reconstruir les organitzacions eliminant biaixos
Al segle XXI ja no és òbvia la distinció entre el natural i el naturalitzat, perquè tot passa per un tamís cultural i és narrat en discursos situats temporal i espaialment, més o menys autocrítics respecte a la història de la qual tots i tot és producte. Per això, no podem acceptar sense més afirmacions com que el gènere és cultural i el sexe és biològic, com si el primer estigués sotmès a vaivens culturals i el segon no.
I tampoc reduirem la complexa qüestió del gènere i la seva equitat a temes de conciliació ni de mater/paternitats, ja que tots vivim, a més de treballar, i tots tenim cura, independentment de ser pare/mare. Entre els motius de la manca d’equitat de gènere només esmentarem, per ser ineludible, el sostre de vidre, la bretxa salarial o l’anorèxia de poder, segons la qual, per arribar als cims no es compensa la manera de fer i ser que cal adoptar.
Volem passar del domini de l’home blanc i heterosexual al de la dona blanca, universitària i heterosexual?
Les organitzacions reprodueixen inconscientment el seu gènere en funció de com s’organitzen, com promouen pràctiques i segueixen discursos associats al grup dominant, que fins ara és masculí, blanc i heterosexual. No obstant això, el repte no consisteix a aconseguir l’equitat de gènere, ni tan sols a deixar de ser una organització masculina i ser femenina. Es tracta d’anar més lluny, i per arribar-hi necessitem una bastida per reconstruir l’edifici (o deconstruir-lo).
Ni podem ni volem destruir l’edifici de l’organització, ni tampoc limitar-nos a afegir equitativament dones/homes sense canviar les estructures -conscients i inconscients- que regeixen les organitzacions i reprodueixen uns valors que han passat de moda per injustos. Més aviat es tracta d’anar canviant, a poc a poc, aquelles parts de l’edifici que són sexistes, patriarcals i paternalistes.
El repte d’una organització ètica: superar l’exclusió per qualsevol motiu
Avui és el temps del gènere: anem als fonaments sense llençar l’edifici. Conscients de l’exclusió, avui toca a les dones, però el que realment busquem són organitzacions justes, més inclusives i diverses. Certament, en un primer moment ajudarà el fet de posar-hi més dones, sobretot en els òrgans de poder i responsabilitat, però al fer-ho cal posar atenció a la interseccionalitat: si posem més dones, però totes són blanques, universitàries i heterosexuals , per posar un tòpic, no haurem fet més que substituir uns per altres, amb una simple transvaloració, els de baix a dalt i viceversa, amb els ressentiments que això implica i amb la perpetuació de la guerra de sexes. Tampoc hauríem de caure en dogmatismes ni en essencialismes, encara que aquests siguin alternatius als del grup dominant.
Si ho fem bé, de la mateixa manera que avui resulta irrellevant l’estat civil de les persones que treballen a l’empresa (o la seva opció religiosa, la seva ideologia política, la seva ètnia, etc.) arribarà el dia en què el gènere també ho sigui.
La veritable revolució ètica consisteix a superar el gènere, fer-ho irrellevant en el procés d’aconseguir organitzacions més justes, inclusives i diverses
Ara bé, quan hàgim construït el nou edifici i retirat les bastides del gènere, caldrà muntar-ne d’altres per gestionar altres biaixos, noves figures d’exclusió i injustícia. Una bona manera de progressar en tot això és demanant perdó, demanant permís i treballant junts. El nostre món plural es construeix i deconstrueix millor quan pensem junts, cadascú des de la seva diferència, tots interdependents i més enllà de binarismes (home/dona; esfera pública/privada; justícia/responsabilitat; care/cure etc.). Segurament aquests dualismes antagònics són també fruit d’una manera de pensar abstracta, lluny de la vida quotidiana de les persones i les seves històries en un món que hem de compartir i no compartimentar.
El canvi en i del gènere de les organitzacions es farà sentir en funció del nivell d’acollida de la diversitat i del dogmatisme, a partir de la promoció de la participació, de la seva preocupació per la vida quotidiana dels seus treballadors i d’altres grups d’interès i de si consideren la producció i el mercat uns mitjans eficients al servei d’una vida serena i digna.
Les organitzacions són grans agents de canvi i sense aquestes no podrem fer aquesta revolució cultural que suposa el gènere. Són les circumstàncies i si no les canviem, recordem a Ortega y Gasset, no ens salvem nosaltres. Conscients de la desconsideració a la quadratura dels eixos sexe/gènere, des de la qual ho mirem tot (Benhabib, 2009), cal ser autocrítics i deferents respecte a la diferència. Avui aquesta diferència es concreta en l’atenció al gènere, per quan algun dia ja no sigui necessari, però avui ho és i molt. Per transcendir el gènere de les organitzacions avui toca gestionar l’equitat de gènere.
Arendt, Hanna (2016): La condición Humana, Barcelona, Paidós.
Benhabib, Seyla (2009): El ser y el otro en la ética contemporánea, Barcelona, Gedisa.
Crenshaw, Kimberlé (1989) “Demarginalizing the Intersection of Race and Sex: A Black Feminist Critique of Antidiscrimination Doctrine, Feminist Theory and Antiracist Politics,” University of Chicago Legal Forum: Vol. 1989 , Article 8.
Pérez Orozco, Amaia (2014). Subversión feminista de la economía. Madrid, Traficantes de Sueños, 2014.
Ortega y Gasset, José (2014): Meditaciones del Quijote, Madrid, Alianza editorial.
Foto de Jon Tyson
