La RSC, acrònim de Responsabilitat Social Corporativa, fa referència a les activitats empresarials orientades a generar un impacte positiu més enllà de l’estrictament associat al consum del producte o servei que es posa al mercat. En aquest sentit, ja fa temps que la RSC s’ha convertit en una veritable necessitat en la vida de les organitzacions.
La RSC promou relacions de qualitat entre les persones
Algunes veus, però, es mostren receloses a l’hora de reconèixer-ho perquè, seguint un joc de paraules, argumenten que la RSC respon més a una (cosm) ètica que a una ètica. És a dir, respon més a una manera d’aparèixer bolcat cap a l’extern -la paraula cosmètica porta amb si la idea d’ornament i de bona aparença- que a una manera de ser, basat en determinats valors i més enfocat cap a l’intern.
L’ètica es pregunta per la manera de ser de les coses, va al fons de la qüestió i no es queda en les aparences. Per això, les veus crítiques amb la RSC temen que les organitzacions l’entenguin com un assumpte de màrqueting i bona imatge, de reputació fins i tot, i no com el que realment és: l’aposta per uns valors i el desenvolupament de bones pràctiques.
La RSC és una manera de ser, d’actuar d’acord a determinats valors
Sens dubte, algunes organitzacions fan un mal ús del concepte de responsabilitat social, però això no treu el que dèiem al principi que la RSC és, sobretot avui, una necessitat real i tangible per a les organitzacions. I ho és per una raó evident: darrere de totes i cadascuna de les organitzacions hi ha persones, i la RSC és, en essència, una aposta per la qualitat de les relacions entre les persones. Per aquest motiu no funciona quan és cosmètica o simple aparença.
La RSC és imprescindible, especialment, en les organitzacions sanitàries i biosanitàries, i més en temps de pandèmia quan la intersubjectivitat i interdependència s’han fet més necessàries.
Una empresa responsable incrementa els beneficis dels seus accionistes…
En un famós article de 1970, Milton Friedman, el que arribés a ser Premi Nobel d’Economia sis anys més tard, va sostenir que “la responsabilitat social de l’empresa és incrementar els seus beneficis”. Aquesta frase dóna peu a la principal crítica que s’esgrimeix contra la importància de la responsabilitat social corporativa i és, de fet, una de les pedres de toc de l’ètica de l’empresa. És el recel que acabem de ressenyar, sobretot ara, quan a la dura crisi sanitària se li suma ja una altra de caràcter econòmic, que al seu torn agreuja els efectes encara no superats de l’anterior crisi econòmica. Què podem dir al respecte? D’antuvi tres coses.
La RSC va de persones i de generar espais de confiança
En primer lloc, el paral·lelisme entre l’ètica / economia d’empresa i la bioètica / acció biosanitària és, en alguns aspectes, directe. Per exemple, en ambdós casos és el professional biomèdic / empresari els que ponderen èticament les accions que emprenen, de manera que els que estem fora d’aquest àmbit d’acció -per exemple els filòsofs- podem donar la sensació que parlem d’oïdes i no des de l’experiència del dia a dia. I en part és veritat: aquest risc de teorització existeix, però som conscients.
Tot i que és cert que parlem des de la idea i no des de la pràctica, la nostra finalitat no és prescriure ni, molt menys, alliçonar, sinó descriure perspectives, de vegades més plausibles i altres menys, segons la casuística, i aportar elements de reflexió i de judici. En aquest sentit, cal insistir que el fonamental és posar el focus en la persona i no en l’organització: darrere de tota organització hi ha persones, sense persones no hi ha ni organitzacions, ni economia ni beneficis que repartir. Per això, les persones han d’estar en el centre de les organitzacions. I si no ho estan, la RSC és impossible.
…i la felicitat dels empleats contribueix al fet que l’empresa funcioni millor
En segon lloc, cal tenir en compte que un dels elements relacionals fonamentals per afrontar qualsevol assumpte és la generació d’espais de confiança, també l’àmbit professional, i més si aquest té a veure amb la funció i vocació biosanitària. Parlem d’un element pràctic que toca el cor de la vida real. La confiança, com tota paraula donada, és performativa: s’afirma actuant, i es valida mantenint-la. En un circuit virtuós, com més confiança donada, més confiança rebuda.
La RSC no s’expressa en memòries (cosmètica) sinó en el comportament de l’empresa i dels seus empleats (ètica)
Si es construeix confiança, per exemple fent tot l’esforç possible per mantenir la seguretat i continuïtat laborals, i col·laborant en la generació d’un bon clima relacional i professional, després resulta més fàcil demanar una major implicació laboral per part de tot el grup. Sense confiança no hi ha organització, sobretot quan el vent no bufa a favor.
I en tercer lloc, la RSC que promou aquesta confiança, anant més enllà de la mera relació econòmica, acaba repercutint positivament en la pròpia organització, no només en la qualitat de l’empresa, sinó també en la seva fortalesa institucional. Dit d’una altra manera, és més fàcil que l’organització prosperi si els treballadors senten que estan en un mitjà que els respecta, els valora, els incentiva i on les relacions són vives, transversals, franques, constructives i basades en la mútua confiança i acceptació com a principal motor.
Invertir en RSC és invertir en el futur de l’organització
No hauria de tractar només d’utilitat, certament, però fins i tot des d’una visió estrictament utilitarista, la RSC pot ser una necessitat imprescindible per a la vida de l’organització. Una organització feliç és una organització que funciona millor. I una organització és feliç si els seus treballadors ho són en totes les seves àrees.
En definitiva, doncs, la cosmètica pot ser atractiva, sens dubte, però l’ètica és el que de veritat dóna forma a la vida d’una organització, a la seva identitat i marca el camí de la seva prosperitat. Al cap i a la fi, com passa amb tot a la vida, tard o d’hora les vestidures cauen i surt a la llum la veritat de les coses.
Si la RSC és acció (i no només comunicació) els empleats responen i l’organització funciona millor
Una RSC integrada de forma real i autèntica en la dinàmica de la vida d’una organització és una de les millors inversions que es poden fer: dóna forma al seu ésser i al seu estar, i això aporta seguretat i sentit. Sobretot -reiterem un cop més-, quan parlem d’organitzacions biosanitàries, on les persones i la seva cura constitueixen l’origen, la fi i la raó de ser de la seva vocació i de la seva acció professional.
Foto de David Travis
