Dir que estàs buscant una informació en una enciclopèdia o que sents música en una cassette a una part cada cop més important de l’audiència li deu semblar un element esotèric, arcaic o, fins i tot, inintel·ligible. Potser passa el mateix si parlem de Johan Cruyff (1947-2016). Per a mi és el millor jugador/entrenador de futbol que he conegut. Ara fa cinquanta anys que va arribar a Barcelona. Els meus vincles emocionals amb en Cruyff són els de la victòria després de la resistència. El 1960 el Barça va guanyar la Lliga. L’entrenador era Helenio Herrera (1910-1997). Aquell any vaig començar els estudis primaris, tenia 7 anys. El Barça no va guanyar una altra lliga fins el 1974 gràcies a en Cruyff. Jo ja era major d’edat en aquell moment i cursava tercer de Medicina. Catorze anys sense una lliga i sense cap deserció, per cert. A la meva classe hi havia un parell de “periquitos” i algun madridista camuflat, la resta érem “culers”. Malgrat la travessa (molt llarga) del desert, ningú no va abandonar l’interès pel Barça. Potser aquest fet és una bona definició de resiliència.
Prou nostàlgia. Tot això ho he pensat quan aquest estiu he llegit el llibre “Gran Enciclopèdia del Barça”[1]. Un llibre amable, esbiaixat i, segurament, incomplet, però molt divertit. M’ha interessat especialment un apartat en el que defineixen “l’estil Barça” (pàgs. 404-407). D’una manera simplista (i un pèl naïf) una definició d’estil podria ser: “jugar bé i guanyar”. Però aquesta definició es refereix més a la teoria que a la pràctica. Allò que importa en definir l’estil és el “com”. L’estil Barça es basa en tres elements simples: tenir la possessió de la pilota, atacar sempre i mantenir la posició. És evident que aquest estil de joc és inseparable de la figura d’en Johan Cruyff.
Aquestes tres idees es poden aplicar a una pregunta recurrent: “com ho hem de fer per avançar en el camp de l’experiència de pacient en una institució sanitària?”. Els tres elements de l’estil Barça els podríem traduir al camp de l’experiència de pacients parlant de coneixement, més lluny i cooperació.
Coneixement
La possessió de la pilota és el coneixement. Sense coneixement no es pot anar enlloc. Evidentment el coneixement no és el mateix que la informació. El coneixement, en general, però especialment quan l’apliquem a l’experiència de pacients, ha de ser:
- Provisional: sempre hi ha canvis. Si no hi ha canvis el coneixement és dogma.
- Obert: procedeix de fonts diverses.
- Ubic: hi ha coneixement a tot arreu.
- Parcial: ningú no té tot el coneixement de tot
- Inabastable: per més que t’hi esforcis, ningú no pot aspirar a tenir tot el coneixement.
- Inclusiu: contempla la diversitat i les diferents necessitats de les persones.
Hi ha dos elements clau. Primer, la curiositat és el motor més important en l’adquisició del coneixement. Segon, mai no hi ha sobresaturació de coneixement. Hi pot haver sobresaturació d’informació (la “infoxicació” que descrivia l’Alfons Cornella), però no de coneixement. Mai no acabarem tips de coneixement.
Més lluny
Anar sempre a l’atac és imprescindible per anar més lluny. Els versos de Konstandinos Kavafis (1863-1933) són molt aclaridors[2]:
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Un element decisiu en tot projecte és el propòsit, l’objectiu. Simon Sinek defineix molt bé els objectius “finits” i els “infinits”[3]. Què fem quan hem assolit un objectiu “finit”?. Per exemple, no és el mateix dir “volem anar a la lluna” (Kennedy, 1962) que dir “volem liderar la conquesta de l’espai”. Segurament, per liderar la conquesta de l’espai cal anar a la lluna. Però no és el mateix dir-ho d’una manera o d’una altra.
Els objectius “finits”, tot i que siguin molt importants tenen limitacions. Anar sempre a l’atac vol dir que, quan assolim una fita, ja n’estem pensant una altra (“I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes”). Anar a l’atac vol dir pensar en objectius “infinits”. Un objectiu “finit” seria dir “volem implementar un projecte d’avaluació de l’experiència de pacient a l’Hospital”. Molt pertinent, però un cop assolit haurem de tornar a pensar una altra proposta. En canvi si el projecte és “volem incorporar sistemàticament les necessitats de les persones a la millora dels serveis assistencials” és un projecte “infinit”, no s’acabarà mai. I, naturalment, per assolir aquest objectiu potser hem de començar per implementar un projecte d’avaluació de l’experiència de pacient.
El coneixement és imprescindible per anar més lluny. Però per anar més lluny es necessita afegir al coneixement altres elements:
- Constància: cada dia, 7/7.
- Paciència: la majoria de coses no són immediates.
- Perseverança: capacitat per resistir l’adversitat.
- Disciplina: de vegades s’han de fer coses importants encara que no t’agradin.
- Rigor: pensar en els detalls perquè la perfecció és una fantasia.
- Mirada llarga: s’ha d’observar sempre l’horitzó per identificar canvis en el context o noves aportacions.
Cooperació
Finalment hi ha el concepte de “mantenir les posicions”. Jo el traduiria dient que mai no juguem sols i hem de cooperar. La cooperació és un element inexcusable per poder dur a terme projectes complexes. D’una manera general, hom reconeix que la cooperació és imprescindible perquè els humans sobrevisquin i prosperin[4]. Ningú no ho pot fer tot, tot sol. I en molts casos, a més, cal cooperar amb interlocutors poc habituals. En el camp de l’experiència de pacients cada cop és més habitual treballar amb dissenyadors o arquitectes, aporten idees molt interessants des d’una perspectiva totalment diferent. La cooperació efectiva té diverses característiques:
- Voluntària.
- Ha de tenir valors i objectius compartits.
- Mutualista: hi guanyen tots.
- Diversa.
- Font d’aprenentatge per a tothom.
- Flexible: respectuosa amb els ritmes de cadascú.
- Compassiva: ajuda a qui no pot assolir, encara, els objectius.
Algú podria pensar que totes aquestes consideracions són per ganes de “canviar per canviar”. Res de tot això. Les coses que funcionen (que donen resposta a les necessitats de les persones) no cal canviar-les. El bolígraf Bic no ha canviat en 70 anys i ningú no se’n queixa. No diré pas de tornar a sentir música a través d’una cassette[5], però, de tant en tant, fullejar una vella enciclopèdia també és un plaer senzill i assequible.
Si donem voltes a l’estil Barça i a la manera d’abordar l’experiència de pacients és perquè, en alguns aspectes, la metodologia d’enfocar els problemes a la pràctica clínica no dona resposta a les necessitats de les persones. L’estil Barça pot ajudar a enfocar problemes complexes d’una manera diferent. Amb l’estil Barça és més fàcil que el motor del canvi siguin les necessitats de les persones ateses, no les de l’organització o la tecnologia. Pensar en la perspectiva del coneixement, la idea d’anar més lluny i la cooperació també pot ser una bona manera d’avaluar si un projecte va en la direcció apropiada. En molts camps hem de fer camí sense mapes i les referències indirectes són imprescindibles.
Un bon amic meu (que no és del Barça) em suggereix que el títol més apropiat seria “estil Cruyff”. Per això vull acabar fent referència al jugador/entrenador que ha definit un estil. Hi ha molts reculls de frases de Johan Cruyff. Les frases fora de context tenen el valor que tenen, però aquesta pot ser útil com a conclusió:
“Per jugar bé, necessites bons jugadors, però un bon jugador gairebé sempre té el problema de la manca d’eficiència. Ell sempre vol fer les coses més boniques del que és estrictament necessari”.[6]
Ja ho deien els clàssics: “Nil nimis”, de res massa.
Referències
[1] La Sotana. La Gran Enciclopèdia del Barça. Barcelona. Blackie Books. 2023.
[2] Ítaca, Catorze Cultura Viva. Lluís Llach ho canta molt bé això del viatge a Ítaca.
[3] Sinek, Simon. the infinite game simon sinek. London. Penguin Random House UK, 2019.
[4] Editorial. The cooperative human. Nat Hum Behav. 2018;2:427-428.
[5] Els meus coetanis segur que recorden perfectamente la funció del bolígraf Bic per poder cargolar la cinta de la cassette quan estava feta un embolic.
[6] Las mejores frases de Johan Cruyff, Revista Libero.
