Hi ha un consens generalitzat al sector sobre el potencial de la transformació digital per a contribuir a la sostenibilitat del sistema sanitari i per a millorar la salut de les persones. La Covid-19 ha generalitzat l’oferta de serveis sanitaris en línia portant-nos a un definitiu canvi de paradigma. La telemedicina, en els diferents formats, ha passat de ser minoritària i qüestionada a ser considerada un bàsic en l’oferta dels proveïdors sanitaris.
Davant d’aquesta “evidència” m’agradaria compartir dues reflexions i un repte de futur.
Primera reflexió: el camí acaba de començar
Que la telemedicina sigui ja un “bàsic” a l’oferta no vol dir que estigui consolidada. Més aviat al contrari. Els responsables d’aquesta nova forma d’atenció hem d’assegurar-nos que treballem amb sistemes robustos, que compleixin amb el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD). Hem d’estar a l’alçada de les expectatives dels ciutadans, habituats als canals digitals per a altres sectors. Cal implicar els professionals sanitaris en la implantació de les eines, amb tota mena de suport i recollint-ne el feedback en tot moment. Finalment, hem d’integrar la telemedicina als fluxos habituals del procés assistencial, no de manera aïllada o desconnectada.
Segona reflexió: la telemedicina és només un àmbit de la salut digital
La salut digital és molt més que la telemedicina. Inclou la predicció primerenca, anticipació de riscos, millora de diagnòstics, monitorització a distància, optimització de tractaments, etc. No hauríem d’esperar cap altra pandèmia per aprofitar tots els seus beneficis, però per això, hi ha molts reptes damunt la taula que cal abordar.
En primer lloc, hem de demostrar-ne l’efectivitat. Les empreses amb solucions de salut digital troben barreres importants en el procés de validació clínica. Per sort, hi ha iniciatives sectorials en marxa que poden aportar l’agilitat necessària per avançar en aquest sentit: el centre de validacions clíniques del Barcelona Health Hub i l’Hospital de Sant Pau, el nostre esforç des de DKV Innolab per donar suport a emprenedors, o la iniciativa d’EIT Health Spain per avançar cap a un sistema d’adopció de solucions de salut digital a Espanya.
En segon lloc, cal centrar-se en les solucions que realment aporten valor per al pacient i/o per als professionals sanitaris. Posar focus és sempre un repte a les organitzacions i més, si és possible, amb tant de “soroll” pel que fa a salut digital. Aquí és de menció obligada el treball que AQuAS està realitzant per estandarditzar l’avaluació de tecnologies sanitàries de salut digital. Tot i això, tot esforç és poc davant un sector de tan ràpida evolució.
En tercer lloc, adoptar per a iterar i millorar. Els dos punts anteriors són necessaris per aconseguir l’adopció i, alhora, l’adopció és indispensable per a la iteració i millora de les solucions. Trobar l’equilibri no és fàcil i requereix apostes fermes per la innovació: àrees dins de les organitzacions encarregades d’identificar propostes de valor diferencials amb prou agilitat per poder dissenyar i implantar proves de concepte a validar (tant des del punt de vista de resultats a salut com de model de negoci/formes de reemborsament).
El repte de l’equitat
Per últim, un repte de futur. Fa tot just un any parlàvem aquí de la necessitat de considerar les transformacions digitals com un nou determinant social de salut. No podem perdre de vista que la digitalització pot accentuar les desigualtats en salut si les necessitats d’accés i ús (alfabetització) no estan ben cobertes. Un estudi recent de l’OMS Europa ha abordat aquest problema i confirma que hi ha importants bretxes en 10 dominis d’equitat.
En concret, s’ha trobat evidència d’un ús més gran de la salut digital en els casos següents:
- en àrees urbanes en comparació amb àrees rurals;
- en individus d’origen ètnic blanc i angloparlants en comparació dels d’origen de minories ètniques i persones amb barreres lingüístiques;
- en persones amb educació superior;
- en persones de més nivell econòmic; i
- en individus més joves en comparació amb adults grans.
L’estudi apunta algunes maneres per abordar aquests desafiaments:
- trobar un marc comú per monitoritzar el compromís amb la tecnologia digital per a la salut a tots els dominis d’equitat;
- mapejar les desigualtats a la infraestructura digital;
- abordar les barreres per accedir a la salut digital;
- desenvolupar habilitats digitals per als més necessitats; i
- abordar l’accés a persones amb discapacitats o barreres idiomàtiques.
Des del meu punt de vista, és un estudi molt rellevant en el moment actual en què ens trobem separant “el gra de la palla”. En aquest procés, no ens podem permetre accentuar desigualtats existents, sinó que hem de treballar per maximitzar els beneficis de la digitalització per a tota la població i, sobretot, evitant conseqüències no desitjades a llarg termini.
Foto de Rick Rothenberg
