A la terra de Xauxa, hi ha un riu de mel; i amb ell, un altre de llet; i entre riu i riu, hi ha un pont de mantega encadenada de matons i cauen en aquell riu de la mel, que no sembla sinó que estan dient: “Mengeu-me, mengeu-me”.
“La terra de Xauxa” Lope de Rueda
Aquell matí d’abril, va sonar el telèfon, igual que tants matins més. En respondre, vaig sentir la veu familiar d’un company, Director Mèdic com jo, dient-me: “Necessito parlar amb tu, es tracta de Xauxa, cal cobrir les guàrdies”. Tocava reorganitzar tota la feina en pocs dies i trobar metges disposats, no només a endinsar-se en la medicina rural més autèntica, sinó a compaginar-la amb la seva activitat en altres centres de salut. A la incertesa sobre com enfocar aquesta situació, se n’hi sumava una altra encara més desafiant: aquest repte inesperat suposaria el meu primer pas en la gestió d’Atenció Primària que, fins aquell moment, era la gran desconeguda per a mi. Una nova situació que m’obligava a sortir de la meva zona de confort hospitalari i endinsar-me en una altra realitat. L’objectiu estava clar i semblava fàcilment assolible, fins que em vaig reunir amb els equips responsables de la zona “Són només 11 guàrdies en un mes! Com serà tan complicat?” Però sí que ho era. Mentre explicaven les dificultats que teníem per fer front a aquest nou horitzó, jo anava sentint com els rius de mel i els ponts de mantega d’aquella Xauxa del relat de Lope de Rueda[1] s’anaven convertint en rius de vinagre i ponts d’ortigues, i vaig comprendre que necessitaria molt esforç per encaixar el puzle d’aquell mes d’abril “A la terra de Xauxa”.
Què està passant a Atenció Primària? Saber quin és el problema és el punt de partida, i només cal parlar una estona amb aquests metges per adonar-se que les arrels del mateix estan fent moure els fonaments del nostre sistema sanitari, que ara necessita més que mai, enfortir-se de nou. Asseure’s amb ells, implica escoltar paraules com cansament, físic i emocional, descontent i certa resignació en no veure solucions reals als problemes a què s’enfronten cada dia: sobrecàrrega assistencial, burocratització, absència de cobertura a les incidències… A això hi ha que sumar una baixa perspectiva de desenvolupament i escàs reconeixement econòmic i professional, sent això últim el que més dol, ja que algunes vegades són els pacients els que semblen no apreciar la feina, però d’altres, són les pròpies institucions les que actuen sense adonar-se’n que, sense una Atenció Primària forta, res no funciona. Però no tot és negatiu. Parlar amb Atenció Primària és parlar de compromís, sobretot amb els pacients, medicina en valor i desitjos de canvi i renovació, però estaríem negant la realitat si minimitzem els aspectes negatius, o almenys no reconeixem que estan començant malgrat més que les coses positives.
Potser és massa arriscat parlar de “professionals cremats” però és cert que la realitat que transmeten, ens pot fer pensar que alguns comencen a manifestar símptomes de Burnout, i altres possiblement acabin fent-ho en un futur no gaire llunyà. La Dra. Maslach, psicòloga nord-americana que va definir la síndrome de Burnout[2] ho considera “una síndrome de resposta psicològica a l’exposició crònica a factors estressants a l’àmbit laboral” i que està constituït per tres dimensions: l’esgotament mental, que és l’element clau de la síndrome, la despersonalització (desenvolupament d’actituds negatives i insensibles envers els pacients) i la percepció d’ineficiència de l’activitat laboral. Aquesta definició ho explica com un conjunt de símptomes i no una malaltia en si, per la qual cosa podem parlar de “metges simptomàtics” i dir que el seu nombre és considerable en el moment actual ja que ha augmentat durant i després de la pandèmia[3], en tots els nivells assistencials, sent possiblement Atenció Primària una de les especialitats mèdiques més castigades[4].
Hem de buscar la causa que aquests símptomes apareguin i augmentin, ja que tots els professionals que treballen sotmesos als mateixos factors externs no desenvolupen la “clínica” de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat, existint un nombre considerable de professionals que romanen “asimptomàtics ” i fins i tot aquells que responen de forma “hipermotivada”. És, per tant, un malestar que no depèn només del sistema, sinó també de la resposta que dóna l’individu, basada en els desitjos i les expectatives de realització personal i professional, o més ben dit, de l’equilibri entre les dues parts.
La gran majoria de nosaltres som conscients dels problemes externs que trenquen aquest equilibri en Atenció Primària, i que poden causar la fatiga en aquells que porten anys de dedicació a ella, però què passa amb els que acaben de començar a treballar i els que han de decidir cap a on encaminar la seva carrera professional? Som capaços de fer autocrítica i reconèixer que podem estar fallant en alguna cosa? La presència de la Medicina de Familia a les Facultats és escassa i els Hospitals Universitaris, que són els encarregats de “formar” els futurs metges, ho fan en una realitat allunyada d’aquesta medicina de família que és la base del Sistema, a la qual els estudiants i residents en formació coneixen només pel que escolten: sobrecàrrega i precarietat, convertint-la en una opció poc atractiva davant de la resta. Si a això afegim la facilitat per engreixar les plantilles de molts dels nostres hospitals, ubicats a grans ciutats, aconseguim tenir tots els ingredients per canalitzar el gran flux de professionals cap a centres grans, urbans, deixant de banda l’Atenció Primària, fent que any darrere any hi hagi places MIR sense cobrir, i que aquells residents de família que acaben prefereixin els serveis d’urgències hospitalaris abans que un centre de salut.
No cal explicar històries falses sobre Atenció Primària, ni revestir-la de rics menjars, com a Xauxa, per fer-la atractiva. Només cal explicar la seva veritat: la seva presència indispensable a pobles i llogarets, amb centres petits, amb més o menys mancances i no sempre amb l’última tecnologia, amb pacients que et saluden pel teu nom cada matí, alguns que has vist néixer i altres els que veuràs morir, els que cuides i eduques en salut i amb els que s’exerceix la Medicina de Veritat.
No… això no és la terra de Xauxa.
Referències
[1] La tierra de Jauja. Lope de Rueda (1510-1565).
[2] Masłach C. Burned-out. Human Behavior. 1976;5(9):16-22.
[3] Piñero del Rosario, I. Síndrome de Burnout en personal de Atención Primaria durante la pandemia por COVID-19. 2022.
[4] Ramírez FB, Misol RC, Alonso MD, Tizón JL. Pandemia de la COVID-19: efectos en la salud mental de los profesionales sanitarios. Atención Primaria. 2022 Jul;54(7).
