Les persones amb trastorns mentals greus tenen moltes probabilitats de patir hospitalitzacions, algunes d’elles involuntàries, un fet que passa cada cop que algun jutge o jutgessa ordena un ingrés contra la voluntat dels pacients. És per això que les unitats de psiquiatria continuen sent uns espais tancats, amb mesures restrictives i medicacions sovint forçades, tot plegat més proper al que es feia en els antics manicomis que no pas al clima terapèutic desitjat. Un cop recuperats del mal moment, molts pacients expliquen que les formes de repressió rebudes durant les seves hospitalitzacions les han viscut com un càstig que no tenia res a veure amb un suposat pla terapèutic. Humiliant és l’adjectiu que més repeteixen.
Amb ànim de superació, moltes veus reclamen ara unitats psiquiàtriques d’hospitalització de portes obertes. La idea sona bé, però ¿com fer-ho?, ¿com evitar que els pacients ingressats en situació de crisi aguda s’escapin?, ¿què passarà amb la seguretat de l’hospital si s’obren les portes de les unitats de psiquiatria? Són moltes les preguntes que els projectes de portes obertes generen. Amb la finalitat de trobar respostes, vaig anar a la unitat de psiquiatria de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona pionera en la matèria, cosa que vaig poder fer gràcies a la invitació de Joan de Pablo, el seu Director; una visita que em va servir per entendre que el focus d’aquella innovació no era la clau de la porta, sinó la cultura organitzativa dels professionals de la unitat, especialment la de les infermeres, la qual es basava en un model, internacionalment conegut com a Safewards, que el 2015 es va posar en marxa al Maudsley Health, una organització de serveis de salut mental del sistema públic de salut anglès, comptant amb el suport del King’s College.
Safewards és un model pensat per al tractament dels malalts mentals en fase de descompensació que es basa en el respecte per les expectatives mútues entre professionals i persones hospitalitzades i en la interacció intensa. De Safewards m’agradaria destacar dos punts: el primer, i el més important, és que els professionals de les sales dels hospitals s’han de preparar per saber escoltar, més enllà dels problemes estrictament clínics, les vivències dels pacients, els quals, malgrat estar patint situacions de descompensació psicopatològica, tenen moltes coses a dir, cosa que acostumen a fer quan no se senten violentats per l’entorn; el segon punt és que els pacients, durant els dies d’hospitalització, han de tenir moltes coses a fer, especialment activitat física, cuina-nutrició, teràpia ocupacional i teràpia sensorial. És a dir, que permanentment se’ls ha d’invitar a moure’s i a socialitzar entre ells i amb els professionals tant com els sigui possible.
A l’Hospital Germans Trias i Pujol complementen el model Safewards amb un sistema propi de gestió de riscos conductuals, bàsicament de suïcidi, agressió i fuga, els quals monitoritzen de manera continuada i el balancegen amb les càrregues estimades d’infermeria, cosa que els ofereix una estimació en temps real del risc global que es viu a la unitat. Aquest sistema de gestió de riscos els permet posar en marxa intervencions preventives i, al mateix temps, si els riscos calculats són massa elevats, tancar temporalment la unitat.
Alguns diran que això de les unitats de psiquiatria de portes obertes és un model de països rics, perquè aquestes plantes deuen necessitar més personal, però la realitat no és així, donat que la plantilla de la unitat que vaig visitar no compta amb cap reforç addicional als estàndards habituals del sistema públic català. Per altra banda, les avaluacions de les unitats de psiquiatria de portes obertes que estan en marxa diuen que no només generen més satisfacció entre els pacients i els professionals, sinó que, quan es comparen amb les unitats tancades tradicionals no mostren ni més suïcidis ni més fugues; per tot això, penso que el que convindria ara és validar el model de l’Hospital Germans Trias i Pujol (Safewards + gestió de riscos) per estendre’l, si es confirma que el resultat és bo, a tot arreu, amb la pretensió d’anar deixant enrere la ferum repressiva que encara se sent a moltes unitats de psiquiatria hospitalària.
El gran repte de les unitats de psiquiatria de portes obertes és, doncs, el d’oferir un nivell tolerable de seguretat per a tothom, respectant alhora els drets dels malalts.
Notes
El model Safewards es va presentar, per primer cop, en un article signat per un grup de treball de King’s Fund:
- Bowers L, James K, Quirk A, Simpson A, et al. Reducing conflict and containment rates on acute psychiatric wards: The Safewards cluster randomised controlled trial. Int J Nurs Stud Sep 2015; 52(9):1412-22.
Posteriorment hi ha hagut diverses avaluacions del model, de les quals en destaco tres:
- Huber CG, Schneeberger AR, Kowalinski E, Fröhlich D, et al. Suicide risk and absconding in psychiatric hospitals with and without open door policies: a 15 year, observational study. The Lancet Psychiatry Jul 2016; 3(9):842-9.
- Hochstrasser L, Fröhlich D, Schneeberger AR, Borgwardt S, et al. Long-term reduction of seclusion and forced medication on a hospital-wide level: Implementation of an open-door policy over 6 years. Eur Psychiatry Feb 2018; 48:51-7.
- Ward-Stockham K, Kapp S, Jarden R, Gerdtz M, et al. Effect of Safewards on reducing conflict and containment and the experiences of staff and consumers: A mixed-methods systematic review. Int J Ment Health Nurs Feb 2022; 31(1):199-221.
Foto de Jordi Varela