S’ha estrenat Pobres criatures (Poor things, Y. Lanthimos, 2023), la darrera obra del director de Canino, Langosta o La favorita. Nova versió del mite de Frankenstein, la pel·lícula revisa la història, apostant no sols per la reivindicació del lliure albir sinó també del feminisme.
Ajudada per un extraordinari planter d’actors (Emma Stone, Willem Dafoe, Mark Ruffalo) i un bocabadant disseny de producció, Pobres criatures es mou amb aires de comèdia per la vida d’un personatge que progressivament descobreix l’autonomia del cos, el sexe i el pensament propi. No és, com anteriors versions, una obra de terror o un drama tràgic, però una comèdia extremadament intel·ligent basada en una novel·la d’Alasdair Gray. Bella, “filla” del Doctor God(win), descobrirà progressivament les tècniques sexuals pel seu gaudi i posteriorment seran els homes qui volien abusar d’ella qui quedaran en ridícul i perdran el seu rol, quan ella sàpiga viure de manera independent i triomfant. Més enllà dels riures i l’atractiu estètic de l’obra, el més estimulant de la mateixa és com Lanthimos aconsegueix posar en pantalla el creixement personal de la protagonista qui, com un nou ser que desconeix tot i tot ho vol aprendre, busca, a partir de la seva curiositat infinita, les evidències i les bases sobre les que desenvolupar plenament la seva vida.
La tornada de les virasi (covid inclosa, és clar) i de les mascaretes em donen què pensar. Fa poc, un amic, qui es declarava favorable a les vacunes, plantejava que la manca d’evidències prèvia i la manca posterior d’anàlisis de les estratègies contra la pandèmia de covid creaven dubtes i afavorien les teories dels conspiracionistes i grups d’extrema dreta. Com la Bella de Pobres criatures, i com a científics, cal que ens qüestionem absolutament tot i demanem la cerca d’evidències sobre l’efectivitat i efectes indesitjables dels aïllaments socials o de les campanyes vacunals. Certament, la severitat de la primera onada i la letalitat que comportà donaven peu a la necessitat i la legitimitat de les mesures que es van prendre arreu. Ara, amb unes cepes diferents, per ara molt contagioses però menys agressives, caldria ser prudents abans de tornar a afavorir aïllaments de gent gran (no diguem de joves o població general) i seria força interessant conèixer si els limfòcits T guarden memòria immune o si cal fer campanyes vacunals amb targets més selectius, entre d’altres aspectes immunològics encara poc coneguts.
