Sovint, quan em demanen opinió sobre qüestions de gestió en salut, em pregunto què puc aportar realment al debat. Soc una persona que es dedica a pensar en el futur, però sense coneixements específics ni en gestió ni en salut. Per això, em permetreu que comenci aquest text des d’un altre angle i en primera persona, perquè el que vull compartir és una reflexió sobre com les experiències personals influeixen en la manera d’afrontar els reptes del futur. Uns reptes que, inevitablement, també afecten la sanitat, una peça clau del nostre benestar col·lectiu.
Per il·lustrar-ho, partiré d’una conversa recent amb una persona vinculada a la política —que mantindré en l’anonimat, perquè el personatge en si és irrellevant—. El diàleg intentava abordar diversos reptes de manera transversal i, al llarg de la seva intervenció, aquesta persona va fer servir un seguit de termes lluents: progrés, benestar, modernització… Conceptes amb què, d’entrada, la majoria de les persones a la sala podíem estar d’acord.
No obstant això, mentre escoltava, em vaig adonar que, tot i compartir les mateixes paraules, les nostres visions sobre el seu significat i implicacions eren molt diferents. Fins i tot els indicadors que hauríem fet servir per mesurar aquests ideals eren radicalment diferents —gairebé oposats. Eventualment, la conversa va derivar en un intercanvi de retrets, on cadascú atribuïa a l’altre uns posicionaments no expressats explícitament, però sí reconeguts en privat. La raó? La necessitat de concretar. Quan posem nom a les paraules abstractes i les convertim en imatges clares, inevitablement apareixen tensions. Si els imaginaris que cadascú té al cap són diferents, com podem arribar a un acord sense posar-los sobre la taula? És impossible.
Aquesta experiència no és, ni de bon tros, una excepció. En la gestió sanitària, sovint em trobo amb discursos carregats de bones intencions i conceptes grandiloqüents que, malgrat semblar consensuats, no baixen al detall de què realment signifiquen. La política, sovint, es basa en l’art de la retòrica, en dir-ho tot per acabar no dient res. Però la gestió és l’art de la concreció: prendre decisions, establir acords compartits i garantir que tothom avança en la mateixa direcció amb les eines adequades.
Més enllà de l’ànsia filosòfica i gaudir de les idees, cal recordar que interpretem la realitat a través de les nostres experiències personals. Autors com Daniel Wahl o Annick de Witt parlen de «worldview», un concepte que descriu com entenem el món a partir dels nostres valors, imatges i vivències i que poden definir radicalment com actuem, ens comuniquem, i, al cap i a la fi, ens relacionem amb l’entorn. Per més abstractes que siguin les idees que expressem, darrere de cadascuna hi ha sempre una imatge concreta i específica (tot i que no sempre la sabem o ens atrevim a expressar-la). I, precisament per això, si volem construir models d’atenció i serveis realment útils, no ens podem quedar només amb paraules dòcils i agradables: hem de fer explícits els imaginaris i preocupacions que cadascú porta dins. Només així podrem debatre, confrontar visions i, en última instància, avançar cap a acords sòlids i transformadors.
És precisament per aquesta funció que entenc la (ciència) ficció com una gran eina. Sé que pot semblar estrany parlar de ficció amb persones que es dediquen a la gestió sanitària, però la ficció ens situa en un espai alternatiu on podem explorar possibilitats, articular solucions i imaginar nous paradigmes per als problemes actuals. Ens permet jugar tant amb escenaris realistes com amb transformacions radicals.
Posem per cas que ens imaginem un territori on la prevalença del càncer ha disminuït dràsticament. Què hi ha passat? Què ha hagut de canviar? Potser la transformació urbanística ha fet que els habitatges siguin diferents: més amplis?, menys? més ventilats?, amb quins materials? Potser l’alimentació ha evolucionat: es menja carn de laboratori?, es menja carn?, d’on provenen els productes alimentaris? Potser el transport ha canviat o la societat ha après a viure amb més calma. I què ha passat amb els professionals de la salut? Potser ja no es dediquen només a l’assistència aguda, sinó que ara els promotors immobiliaris i els carnissers han esdevingut professionals sanitaris en prevenció i salut pública.
O, en un altre escenari, podríem imaginar sistemes de gestió horària flexibles i autònoms, on cada professional pugui gestionar els seus torns amb mínima supervisió, però amb una adaptació automàtica per assegurar que sempre hi ha prou personal disponible. Potser si dos professionals decideixen intercanviar un torn, només han d’indicar-ho en una aplicació, i el canvi es processa de manera automàtica. Potser si algú es troba malament i indica que prefereix no anar a treballar, el sistema pot notificar de forma immediata algú disponible per cobrir el servei. Generaria desigualtats? Qui en sortiria perjudicat? Potser s’haurien de canviar els sistemes de retribucions?
Els exemples són volgudament inacabats i tant qüestionables com desitjables, però serveixen per mostrar que és molt més fàcil debatre, discutir i arribar a consensos quan tenim la capacitat de convertir el pensament abstracte en experiències concretes i tangibles. Encara que, de vegades, aquestes idees semblin forassenyades o generin confrontació, desconcert o fins i tot incomoditat, és justament en aquesta tensió on es generen les millors idees.
És en aquest esperit que en Josep Maria Monguet publicava en aquest mateix portal un còmic sobre la implementació de la intel·ligència artificial en un hospital (Genxat arriba a Vitapolis). Perquè, al cap i a la fi, si no som capaços d’imaginar futurs possibles, com esperem construir-los?
Foto de Jeremy Yap