El que crida l’atenció és que ja no sorprèn
Recentment, durant una sobretaula amb amics externs al sector sanitari, un em va preguntar si confiava que la intel·ligència artificial pogués arribar a diagnosticar millor que nosaltres. Vaig respondre el que pensava: “això ja està passant en alguns casos”. No ho vaig dir amb resignació, sinó amb la naturalitat amb què hom accepta que hi ha coses que, malgrat els molts recels i excuses que puguem posar, simplement funcionen. El que crida l’atenció és que a ningú el va sorprendre la meva afirmació.
A la nostra tasca diària llegim notícies sobre tecnologia, parlem sense parar d’innovació, omplim les agendes de jornades sobre transformació digital… però al sector sanitari seguim, en molts casos, actuant igual que fa 20 anys. A la consulta, encara dediquem més temps als informes que a mirar el pacient. I mentrestant, la IA ja està diagnosticant retinopatia diabètica sense oftalmòlegs, valorant bufs des d’un fonendo digital o dissenyant nous antibiòtics sense passar pel laboratori.
No és que el futur estigui a prop. És que porta temps entre nosaltres i moltes vegades no ho volem veure o no ho volem acceptar?
La IA està canviant la manera de fer ciència
Un dels aspectes més revolucionaris que aporta la IA no és la seva capacitat per processar milions de dades en segons —això ja ho sabíem—, sinó la manera com ens està obligant a repensar com descobrim, com analitzem, com formulem hipòtesis. En ciència, sempre hem treballat sota una lògica inductiva: observem, formulem hipòtesis i després les comprovem. Ara la IA ens ofereix un camí invers. Ens permet trobar correlacions invisibles, relacions no previstes, estructures que l’ull humà no identificaria
Un exemple fascinant és el de l’abatiment antibiòtic, descobert mitjançant un model d’aprenentatge profund entrenat amb milers de compostos i publicat a Nature. Aquest nou fàrmac actua contra un bacteri, Acinetobacter baumannii, difícil de tractar per la seva capacitat de generar resistències. Ho fa activant un mecanisme que probablement cap investigador no hauria prioritzat seguint la lògica tradicional.
Una cosa semblant passa amb el desenvolupament d’alguns materials. Ara no necessitem descobrir-los i després determinar-ne les propietats, sinó que podem definir què necessitem —lleuger, resistent, conductor— i deixar que un algorisme ens proposi l’estructura més adequada.
La validació més contundent d’aquest canvi va venir amb el Premi Nobel de Química del 2023, concedit a científics de Google DeepMind per AlphaFold el seu algorisme capaç de predir estructures proteiques amb una precisió sense precedents publicat a la revista Nature. La ciència més disruptiva pot sorgir avui en un centre de dades, no pas en una universitat.
I aquesta lògica també ha arribat a l’assistència clínica.
L’hospital ja no és l’únic lloc on passa consulta
El gegant del comerç electrònic Alibaba ha dissenyat un algorisme capaç de diagnosticar el càncer de pàncrees en un TAC sense contrast triplicant la sensibilitat de l’ull humà que per això requereix la mateixa prova però emprant contrast intravenós, la qual cosa afegeix més toxicitat al pacient. Aquest algorisme ha despertat l’interès de la FDA que l’ha classificat com a dispositiu innovador per accelerar-ne l’aprovació. El sistema LumineticsCore diagnostica retinopatia diabètica de manera autònoma. Eko Health ha desenvolupat juntament amb la Clínica Mayo, un fonendo intel·ligent capaç de detectar insuficiència cardíaca en menys de 15 segons. I l’assaig MASAI, publicat a The Lancet Oncology, va mostrar que la IA pot igualar la doble lectura de mamografies per radiòlegs i disminueix un 40% la càrrega de treball.
Aquests avenços no són marginals ni anecdòtics. Tot això ja està passant. A hospitals reals. Amb pacients reals.
I, tanmateix, seguim sense percebre’l com una revolució. Potser perquè el canvi no és explosiu, sinó tectònic. Les grans tecnològiques, des de Google a Amazon, han entès que la salut serà un dels grans camps de batalla de la propera dècada. I no estan esperant permís. Estan creant, desplegant i ajustant les eines en temps real.
Altres dissenyen el sistema per nosaltres
El més paradoxal d’aquesta transformació és que no l’estem liderant des de dins del sistema sanitari. Ho vaig advertir ja fa temps en un altre post, on explicava que Amazon, Apple i altres tecnològiques estaven irrompent en la salut no com a proveïdores auxiliars, sinó com a veritables dissenyadors del model assistencial. Cada dia ho confirmo amb més rotunditat.
Avui el que abans eren conjectures ja són dispositius aprovats per la FDA, algorismes implantats en hospitals i empreses sense bata blanca que saben més de nosaltres que les nostres pròpies històries clíniques. El sistema sanitari està canviant, i ho farà encara més. Perquè aquesta vegada la transformació no ve d’una llei nova o d’un decret de finançament. Ve del núvol, de les dades, de la capacitat per convertir informació en decisions clíniques útils.
Mantenim pràctiques heretades del segle XX en un món que ja pensa amb lògica algorísmica. Continuem considerant les dades com un tresor intransferible, tancats en històries clíniques que no parlen amb ningú. Defensant les nostres rutines, fins i tot quan sabem que estan obsoletes. I seguim sense formar adequadament els professionals en l’ús d’aquestes eines. En comptes de liderar el canvi, ens estem deixant canviar.
La intel·ligència artificial no canviarà el sistema per si sola. Però és una prova tangible de per on vindrà el canvi. El que és important no és la tecnologia, sinó el que fem amb ella per millorar la vida dels nostres pacients. Perquè transformar el sistema sanitari no és només una qüestió d’innovació, sinó d’intenció.
La pregunta que ens hem de fer no és si arribarà el canvi, sinó si volem ser-ne part o deixar que altres —aliens al sistema— el dissenyin per nosaltres.
I això és perillós. Perquè la intel·ligència artificial, com qualsevol altra eina, pot ser transformadora o perversa. Tot dependrà de com la integrem. Si ho fem des d’una lògica centrada en el valor, la millora de resultats clínics i l’experiència del pacient, serà una aliada formidable. Si la deixem a les mans de models de negoci purament transaccionals, correm el risc de convertir-nos en usuaris —i no en dissenyadors— del sistema sanitari del futur.
La bona notícia és que encara estem a temps, però ara és el moment d’actuar. Perquè la IA ja no és una promesa, és una pràctica. Cada cop que es desplega sense nosaltres, perdem una oportunitat de fer millor medicina. Una cosa semblant li va passar a Galileu, que després de ser obligat a retractar-se de la seva afirmació que la terra gira al voltant del sol, va xiuxiuejar la cèlebre frase: “eppur si muove” —i tanmateix, es mou–. Podem negar la intel·ligència artificial, endarrerir-la o ignorar-la, però vet aquí, girant ja sobre els nostres pacients.