Marxar sap greu. Però marxar per sempre de forma prematura és molt injust i dolorós.
En Lluís ens va deixar a principis de desembre sense poder superar la malaltia que el va sorprendre un any enrere. Conec al Lluís des de fa més de 30 anys, i he compartit amb ell de tot. La seva trajectòria professional, relacionada amb la gestió farmacèutica des de totes les perspectives (sistèmica, organitzacional, assistencial, acadèmica, assessorant la indústria), el feia un dels experts més respectats a tot l’Estat sobre el món del medicament. Professor universitari, un excel·lent autor de centenars d’articles i ponències, dilatat conferenciant i habitual participant en moltíssims comitès professionals relacionats amb la gestió sanitària. Ens acompanyava a la Junta de la Societat Catalana de Gestió des de feia 10 anys.
Vaig tenir la sort que em brindés acompanyament quan al 2008 el vaig convèncer perquè s’incorporés a l’equip directiu com a director de consultoria internacional al Consorci de Salut i Social de Catalunya, llavors encara CHC. Vam compartir 5 anys repartits entre Barcelona i el Món. Vam viatjar per tot Llatinoamèrica, on vam dirigir fins a 6 oficines internacionals que visitàvem sovint, i gestionàvem un ampli equip de consultors i directors de projectes, als que exigíem al mateix temps que convertíem en còmplices i amics.
Perquè aquesta era la definició d’en Lluís. Un company vital, únic en el fons i en la forma. Molt exigent amb ell mateix i amb qui l’acompanyava a la feina, ocurrent i desbordant amb el discurs i la rialla, malparlat en la confiança, però un home d’una bondat inacabable. Patia pels altres, en el seus silencis, quan dubtava sobre un projecte. Vaig tenir moltes oportunitats de compartir dubtes amb ell, però ens en sortíem sempre perquè ens sumàvem a l’optimisme des de l’esforç. Gran mestre per la gent jove de la que sempre s’envoltava, amb la seva gran capacitat docent, i als que quan ho mereixien sempre defensava. Amb en Lluís no t’avorries mai, ja fos conversant, escoltant o estripant, prenent una caipirinha a Rio, un mescal al DF, o una birra on fos, o menjant una extraordinària paella de les que feia quan li venia de gust, i fumant, cosa que compartíem massa sovint a la vella i bella terrassa del Tibidabo 21.
Ell mai m’hagués deixat escriure el que estic escrivint. No se sentia còmode en l’homenatge de cap tipus. Com tota la gent que realment val la pena, mai no es donava importància a sí mateix. És injust i dolorós, però el seu record vital s’assemblarà sempre molt més a una rumba del Gato Pérez, com la que tots vam compartir al final del seu funeral, que al plor.
Et trobarem moltíssim a faltar.