A les consultes de medicina de família arriben totes les setmanes persones que han perdut el rumb. Són arrossegades per malalties cròniques, catàstrofes vitals de tota mena i malestar emocional intens. De vegades ploren per fora i els tendim un mocador de paper, d’altres ho fan per dins i ho notem en el gest. Cada cop és més difícil atendre la malaltia particular quan el que està malalt és allò social[1], proposar opcions personals quan l’arrel del problema és laboral, familiar o existencial.
El fet d’atendre cada dia més persones desorientades inevitablement em convida a reflexionar sobre la professió en general. Estaré també desorientat, ho estarem? I la resposta no és senzilla atesa la circumstància històrica que habitem caracteritzada pel soroll de fons, l’acceleració[2] i la hiperestimulació. Si fem un diagnòstic de la salut mental de la nostra societat analitzant qualsevol diari o telenotícies segurament no sigui molt propici.
Durant segles, el rumb de la professió mèdica l’ha marcat la lluita per la salut de les persones. A les diferents cultures i tradicions era l’ètica basada en valors la que dictava les pautes d’actuació i aportava el marc de referència on poder exercir la medicina.
Les professions sanitàries viuen avui temps regirats amb molt de soroll de fons tant a les enormes organitzacions que constitueixen els serveis públics i privats on treballen, com a les polítiques sanitàries que intenten ordenar un sector cada vegada més complex. Són comuns els conflictes entre treballadors i organització i entre treballadors de diferents categories entre si. Hi ha una majoria que pensa que està sobrecarregada a la seva feina i d’altres pateixen símptomes de cansament o de burnout.
La tempesta és monumental en una conjuntura macroeconòmica amb un horitzó de disminució de l’estat de benestar europeu per una banda i un augment de la incertesa en tots els àmbits de la vida. Per això la pregunta sobre el rumb professional és preceptiva, amb la mar en calma un potser es pugui permetre el luxe de despistar-se, però amb mala mar si et perds t’enfonses.[3]
Com ens orientem professionalment?
Respondré seguint el símil de la navegació, amb posicionament i mapes; sabent on som i on volem anar. Per posicionar-nos en un vaixell cal saber la longitud i la latitud que en l’àmbit professional podrien ser les condicions laborals, la competència i l’habilitat professional i l’estat emocional. I per tenir rumb cal tenir una destinació clara segons els nostres valors[4] en una carta nàutica.
Els mapes professionals tenen tres capes. Una norma obligatòria que marquen els codis de deontologia dels Col·legis professionals i guies de bioètica. La segona la formarien la literatura científica, les guies clíniques i les aportacions de societats científiques, incloent-hi l’excel·lència inspiratòria que formen els nostres referents i mentors (passats i presents). I, finalment, una capa de reflexió crítica que faciliten els nostres companys i col·legues d’equip per una banda i els pacients i els seus valors per l’altra.
Durant molt de temps l’objectiu a assolir era la salut de pacients i comunitats.[5] Una salut definida per l’OMS com un estat de benestar que s’ha mercantilitzat en el sentit de considerar qualsevol mena de malestar com a patologia a corregir. La progressiva medicalització de la vida ordinària és un exemple del que aquest corrent està produint. Ja no tenim angoixa davant els exàmens, tenim ansietat, no tenim pesar després de perdre algú estimat, estem deprimits, no és que el nen sigui mogut és que és hiperactiu, i així successivament. Cada cop tolerem menys el malestar físic, psicològic, emocional de qualsevol dimensió i en conseqüència acudim més al sistema sanitari per a qualsevol qüestió que ho produeixi. La ciutadania acudeix en massa al sistema sanitari amb els malestars que exigeixen diagnòstics i tractaments perquè desapareguin a l’instant. Aquest fet juntament amb l’augment de l’edat i la complexitat de les situacions fan que la càrrega assistencial sigui ascendent per a unes plantilles que o bé es mantenen amb prou feines o van disminuint amb el nombre més gran de jubilacions en clara progressió.
D’altra banda, cada cop és més palès el conflicte entre l’interès del pacient i el del professional quan pren consciència que potser el seu insomni, malestar emocional, angoixa i cansament pugui ser secundari a una sobrecàrrega laboral mantinguda que supera la seva capacitat competencial. Els residents joves cada vegada toleren pitjor les estressants guàrdies, però també els adjunts s’adonen que potser no és just ser els únics professionals de l’hospital que han de treballar tres torns seguits tal com obliga l’estatut marc.
Això no és nou, l’estadística ens diu que els metges tenim taxes d’addiccions, malaltia mental i suïcidi molt altes. Durant molt de temps es justificava pel paper que la vocació té o hauria de tenir, pel sacrifici que duu implícit la professió. Però sembla que enfrontem una tempesta perfecta i les costures estan saltant. Fa pocs anys vam ser testimonis de grans mobilitzacions[6] al carrer de metges de família angoixats i extenuats després de l’esforç que va suposar la pandèmia.
Ara tornem a veure manifestacions en contra d’una reforma de l’Estatut Marc que es percep insuficient i continuista. Veurem més protestes.
Tenim doncs tempesta i mala mar, revisem si mantenim rumb. Comencem per verificar la nostra latitud i longitud professional. Les competències i habilitats professionals es mantenen i solem sentir-nos-hi còmodes atesa l’estabilitat competencial que ens dóna posseir una formació sòlida i una formació continuada molt exigent. És veritat que encara no hem sabut respondre al repte de la Intel·ligència Artificial i això afegeix incertesa a la professió, però aquesta faceta no ens sembla preocupant.
Les condicions de desenvolupament professional són clarament un dels determinants que ens posicionen malament professionalment fins al punt d’animar molts a canviar de destinació. Canviar de país o sortir de la sanitat pública a altres possibilitats són opcions cada cop més triades.
Per acabar, l’estat emocional ens indica com ens sentim amb el nostre exercici professional en aquest moment. Aquest baròmetre mai no ha indicat tanta pressió.
Si concloem doncs que la nostra posició professional és tan delicada queda clara la prioritat de delimitar un rumb adequat que ens permeti arribar a destinació sense morir en ruta. Perquè el desgast de les nostres organitzacions és manifest i el de la marineria no cal dir.
Revisem doncs com estan els nostres mullats mapes professionals, traient-los a l’aire i traient-los la pols. Dèiem que de les tres capes dels mapes mèdics la que serveix de marc normatiu és la deontologia i la bioètica[7] que conformen les línies mestres teòriques de l’exercici i que es mantenen en el temps amb poques modificacions. Són pautes que posen molt alt l’excel·lència i que atenen poc el benefici o el benestar del professional. Se suposa que els Col·legis de Metges i les comissions de bioètica són els garants de l’aquest nivell, però a la pràctica potser no juguen un paper amb la rellevància deguda. Al final aquests codis solen acabar oblidats en algun anaquel de la nostra biblioteca i no els visitem amb freqüència.
La segona capa inclou tots els marcs científics que la literatura, les guies i les societats científiques ens aporten, així com la inspiració de mentors i mestres. Aquesta és més pràctica que l’anterior ja que aporta cursos d’acció reproduïbles i rutes professionals amb el poder d’inspirar-nos i animar-nos. El problema que tenim amb els referents actuals és que la societat i les xarxes socials visibilitzen uns perfils que destaquen en popularitat, riquesa, prestigi i potser no tant en valors ètics com professionals. Afortunadament tots solem tenir els nostres fars professionals[8] i és aquesta llum d’inspiració la que ens orienta al mig de la nit. Als meus estudiants i residents tracto sempre d’animar-los a descobrir els seus perquè sé de bona tinta que els seran imprescindibles en la seva navegació.
L’última capa del mapa és la més propera a nosaltres en el temps i l’espai. És la capa de reflexió crítica pràctica que ens facilita el contacte amb els col·legues del nostre equip professional i amb els pacients que atenem. La pràctica de la medicina és un treball en equip multidisciplinari. Els nostres col·legues són imprescindibles perquè no ens perdem i no només perquè puguem exercir amb excel·lència. Aquesta reflexió[9] va més enllà de compartir dubtes o casos clínics, implicant el diàleg sobre valors o la discussió de situacions des d’un prisma biopsicosocial que inclogui la dimensió de valors que ens obre una porta on la filosofia i les humanitats poden venir a ajudar. Anomenar valors[10] és complex en circumstàncies professionals que no faciliten incloure’ls a la conversa, però són un altre far de llum potent a l’hora d’orientar-nos en entorns complexos com el nostre. Les comissions de bioètica i la literatura que inclogui aquesta faceta ens poden ajudar en aquesta línia, però serà la conversa amb els nostres companys la que ens acabi servint d’ajuda a l’hora d’orientar-nos.
A aquesta conversa cal convidar els valors dels nostres pacients i comunitats. Reflexionar en allò que és important per a ells, allò que consideren fonamental, i que potser difereixi dels nostres.
Rescatar el rumb professional és tasca de tothom. Com més perduts estiguem com a col·lectiu, més fàcil serà que ens perdem individualment. Per això és important aportar des del personal al general, cadascun en el seu equip, recolzats per la llum dels nostres referents, mentors, grups, associacions professionals i científiques, Col·legis de Metges…
Crec fermament que les professions del món de la salut són fonamentals per a la societat i poden exercir-se des de l’excel·lència sense que facin malbé o destrueixin els seus professionals. D’altra banda, veig el dolor i el patiment que també poden causar. Per això és important qüestionar-nos el rumb professional i en la mesura que puguem aportar llum per als altres. Em resulta dolorós veure com molts residents de família es plantegen deixar l’especialitat per anar-se’n a urgències o a medicina estètica. Per això veig essencial no quedar-nos fixats al costat fosc de la queixa i rescatar el sentit i les velles cartes de navegació per poder configurar les nostres amb els millors vímets.
Conviure en consulta amb persones que han perdut temporalment el rumb vital és per a mi un privilegi. A la foscor de la seva vivència els animo a elevar la vista al cel sabent que si miren bé trobaran el nord de la mà d’una petita estrella. Jo també m’ho aplico a les meves nits fosques. Per això comparteixo i obro aquesta reflexió, com van fer tants abans de nosaltres: és possible deixar de donar voltes i avançar a la nit sense perdre’s. Quan ho aconseguim podem donar la mà als que caminen amb nosaltres. Potser la sortida a la crisi del nostre sistema sanitari i la nostra societat vagi per aquí.
Referències
[1] Han BC. (2024). La sociedad del cansancio. Herder.
[2] Rosa H. (2016). Alienación y aceleración. Editorial Katz.
[3] Casado S. (2025). Ceguera moral y algoritmos morales. Boletín Iatros, octubre 2025. https://humedicas.com/boletin-iatros-octubre-2025-2/
[4] Casado Buendía S. (2025). Una aproximación a los valores en la práctica clínica desde la perspectiva del profesional asistencial. Folia Humanística, 5(2), 72–91. https://doi.org/10.30860/0126
[5] Varela J. (2025). De vulnerables a poderosos: La apasionante lucha de la humanidad por la salud y la vida. Lectio Ediciones.
[6] Casado S. (2022, diciembre 19). Atención Primaria hundida. Blog Doctor Casado. https://doctorcasado.blogspot.com/2022/12/atencion-primaria-hundida-primary-care.html
[7] Gracia D. (2025). El animal deliberante: Teoría y práctica de la deliberación moral. Editorial Triacastela.
[8] Camps V. (2025). La sociedad de la desconfianza. Arpa Editores.
[9] Borrell F. (2014). Reflexión en la práctica clínica. Revista Clínica Española, 214(4), 188-193. https://doi.org/10.1016/j.rce.2013.12.016
[10] Casado S. (2025, marzo). Comunicación y valores en salud. Blog Doctor Casado.https://doctorcasado.blogspot.com/2025/03/comunicacion-y-valores-en-salud.html
Foto de Boba Jovanovic